Bienve Moya

Llegendes d'arreu

LLEGENDES URBANES

Una de gats

 

La vella senyora “Madalena” s’havia quedat sola; la resta dels antics veïns de l’escala ja feia temps que havien abandonat els insalubres pisos d’ aquella decrèpita casa del carrer Hospital. D’una en una, en menys de cinc anys, les famílies que antany els habitaven havien desertat de l’escala, essent substituïdes per nous llogaters, gairebé tots d’origen immigrat, i sense gaires recursos econòmics. La vella senyora, en canvi, seguia habitant l’entresol on havia nascut i on possiblement hi moriria. Ella, però, si que disposava d’uns certs recursos; entre d’altres, el rèdit  dels lloguers de la meitat dels pisos de l’escala. Rèdit que augmentava dia a dia donat que aprofitava cada canvi de llogater per apujar el preu de l’arrendament.

 Els llogaters més antics, que no professaven cap simpatia per la mestressa dels pisos, no tardaven a informar d’aquesta mala practica als que entraven de nou, els quals en saber-ho se sentien estafats, passant automàticament a engrossir el club de fans de la vella senyora. Això comportava que pràcticament la totalitat dels veïns de l’escala tinguessin catalogada la senyora “Madalena” com un espècimen perniciós, classificable dins la família de les aranyes xucladores de sang d’immigrant. I aquella animadversió encara s’agreujava més si tenim en compte que la vella senyora era una devota cristiana i entusiasta rosegaltars, i que no se n’estava de proclamar-ho amb insolència, alhora que, sense cal dissimul, reprovava la religió de Mahoma, que practicaven la majoria dels seus nous veïns i llogaters. Així que l’odi a la vella es covava per dos cantons: per la porfidiosa lleialtat de la vella al déu cristià, i per la seva contumaç pràctica de la usura. Altrament, i sense bescantar d’entrada que una cosa no tingués que veure amb l’altra, la vella senyora Madalena mantenia al seu pis una ingent tropa de gats i gates que criaven sense cap control, infectant l’escala, les eixides i els patis culers del traumatitzat edifici del carrer Hospital. I encara més: d’ença d’una feridura, la vella senyora restava impedida de mig cos, cosa que l’obligava, vulgues o no, a mantenir la salut havent d’utilitzar els serveis del que, fent servir un pervers neologisme, ella anomenava “dona de companyia”, i que a la pràctica venia a ser una mitja esclava sense cap altra sortida econòmica.

Com a conseqüència del caràcter despòtic de la vella, cap d’aquelles “dones de companyia” li havia durat més de trenta dies. I, a part del mal geni de la senyora, l’altra part de la culpa d’aquell continu tràfec de dones de companyia, la tenia la seva desmesurada inclinació pels gats, als qual calia sacrificar tot ordre de la casa, i mai tenien culpa de res. A més de fer-se més que evident, amb el tracte que la vella senyora els dispensava, que estimava més la companyia dels felins, que no pas la de les anomenades dones de companyia. Així que, una a una, puntualment, cada més, o és despedia ella tota sola, o era despatxada per la vella.

En un dels pisos propietat de la vella, hi vivia La jove Fàtima, compartint habitació  amb el seu home sense feina i tres fills més. Fàtima era una de les llogateres més joves de l’escala, i també segurament la més necessitada, i alhora, però, la més llesta que mai hagués entrat a servir la vella senyora de la casa com a dona de companyia. Per aquesta raó, quan passades dues setmanes justes, observant que les flaqueses de la vella es resumien en els gats i la beateria, i adonant-se’n també que no podria soportar gaires setmanes més fent companyia a aquella bruixa, ordí un pla que combinava de mil meravelles les dues debilitats de la mestressa, per fer-les servir en profit seu.

Cada matí, quan després d’acompanyar la mestressa a la propera església de sant Agustí, la deixava asseguda en un banc amb les seves inesgotables oracions, ella tornava a casa i prenent un bastó de bona mida amenaçava la gatada amb les primeres frases del balbuceig amb que la vella solia donar principi a les reiterades pregàries: i tot seguit deixava caure una pluja de bastonades sobre el llom dels mixos, que fugien brincant per tot el pis com dimonis enfollits. Al cap d’una setmana seguida d’aquell exercici, així que la jove Fàtima encetava l’oració, el batalló gatesc de la vella senyora s’escampava miolant per tot arreu, fugint com a mals esperits.

Un cop tingué els mixos de tal manera ensinistrats, un dia, tota plorosa i esgarrifada, es presentà davant la mestressa, i a crits, amb mitja llengua, li comunicà que ella no volia servir mai més en aquella casa, on els gats eren enviats del diable dels cristians. Cremada, en sentir aquelles paraules de boca de la mora impia, la vella s’arborà de tal manera que si la seva prostració no li ho hagués impedit de segur que la infidel hagués pres mal, per la seva blasfèmia… però Fàtima seguia insistint en la intercomunicació entre els gats del pis i els diable dels cristians.

Al final, la vella, entre enquimerada i un pel inquieta, va voler que li digués en que basava aquella infàmia sobre els seus mixos. Aleshores la noia la conduí fins on eren els gats: tota la colla s’estaven a la galeria aprofitant el solet de la tarda, entre pots i cassoles velles, devorant el menjar que la senyora els hi comprava.

—Au, digués! —exclamà la vella— Que et fa pecar d’aquesta manera acusant els meus gats d’enviats del diable?

—Ara veus senyora, ara veus. Jo he après de les teves oracions el començament, les dic davant dels gats, i ara veus: En nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amén!

I encara la veu de Fàtima no havia arribat a fer aparèixer l’esperit sant, que els gats, preveient la tempesta de garrotades que seguiria a l’oració, es llençaren per tota la casa remiolant com verdaders diables.

No cal dir que la mestressa es desempallegà de mala manera de les innocents bestioles, però a Fàtima l’estratagema no lo serví de gaire, perquè si males peces eren els gats, la mestressa encara els avantatjava en dolenteria, i al cap de poc ja s’havia inventat una nova mena de suplici per seguir martiritzant les seves continues dones de companyia.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: