Bienve Moya

Llegendes d'arreu

LLEGENDA ANDALUSÍ

I queixalets també

Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.

De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus,  encetà la preceptiva història.

 

Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.

 

 

família andalusí

família andalusí

Vet aquí, però, que un dia, baixant cantussejant cap a la font, una eixerica[1] del senyor de la masada, una com una altra: ni més rossa ni més morena, ni més alta ni més baixa, ni més prima ni més grassa, de mamelles ni massa exuberants ni massa tristes, en fi una mossa de les de bon veure com tantes n’hi han a les valls d’aquelles muntanyes, va anar una tarda, amb el seu ruquet guarnit amb les albardes pels càntirs, a omplir-los a la font vora el morabit. Cantussejant i aturant-se en cada esbarzer per recollir una panereta de negres mores, vet aquí que a l’arribar a la font la nit ja se li havia fet bruna. Però la mossa era prou hàbil i competent per saber trobar, encara que fos a les palpentes, el safareig de la font i enfonsar-hi el càntir perquè s’omplis. Mesclat amb el glu-glu de l’aigua omplint el recipient, li semblà oir per sobre el  borbolleig del líquid una altra remor, però diferent. De primer no en feu cas, mes quan hagué acabat d’omplir l’atuell, es manifestà ben clarament l’altra remor, un xerroteig. La xicona, valenta, però potser un pel massa curiosa, va voler donar una ullada pel voltant… no veia altra cosa que les ombres de roques i dels arbres i la naixent llum de la lluna reflectint-se damunt la baluerna del morabit. Però el xerroteig continuava i precisament semblava originar-se prop de la tomba del santó. Resoluda, es dirigí cap a l’origen del murmuri. I què diríeu que hi trobà allí? Vora d’una espessa mata de bruc, damunt la resseca malesa, balbucejava un nadó: feia anar els bracets i les cametes i era dels seus llavis que sortia aquella clara remor semblant al borbolleig de l’aigua. Entendrida, recollí el nadó i el bressà. Però l’infant seguia plorant i plorant cada vegada amb més intensitat. La dona, caritativa, i que no feia pas ni una setmana que havia parit, i tenia prou suc a les mamelles per alimentar més d’una criatura, es treu un generós i inflat pit, i dirigint l’opípar mugró a la boca del ploraner li apropa als llavis. Però quan el nadó obrí la boca per aferrar-se al sobresortint i túrgid botó de la mamella, la dona observà amb sorpresa que el nen posseïa un esplèndid dentat.

«Tens dentetes!»

Exclamà la mossa, esborronada.

«Tinc dentetes i dentassos, i queixelets i queixalassos!»

Esgüellà el fals nadó. I obrint una boca com un infern, mostrà uns llargs i resplendents ullals, afilats com agulles.

Sort que l’eixerica no era gens poruga, i llençant el nadó contra la soca revellida d’un saüc escapà corrent cap a l’aldea, sense que pogués deixar d’oir, sota l’espectre del clar de lluna —que havia inundat tot el paisatge— les feréstegues riallades del diabòlic ésser, que ben a prop havia estat de clavar-li les dents a les turgent i inflamades mamelles de puèrpera.

La història fou rebuda amb un respectable silenci que trencà el contertuli de més edat

—Vols dir que aquell menut que volia mossegar els pits de la xicona era l’anima en pena del santó enterrat al morabit?»

—Això fan córrer pel la vila… o històries encara més d’esglaiar.

Amb alegria festejaren els companys la contalla de mossàrab pirinenc, i per tal de celebrar-ho no trobaren res millor que omplir-se les xicres amb el deliciós elixir dels ceps de morvedre proveït per l’hoste de l’alfòndec. Satisfeta la libació, els musulmans s’alçaren disposats a atendre la crida dels alfaquins. Quedaren, però, amb el mossàrab, per després de l’oració. 

EXTRET DEL LLIBRE: BALAD BALANSIYYA. EDITORIAL MARFIL. 2008


[1] Massovera o mossa de masoveria

 

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: