Bienve Moya

Llegendes d'arreu

CONTES SUBURBIALS “El Cebeta”

creixen sols, com les cebes

creixen sols, com les cebes

El Cebeta havia nascut un tres de febrer. Me’n recordo perquè la seva mare, bona cristiana encara que el món l’hagués fet errar manta vegades (boi cada dia), s’havia presentat a la rectoria a mitja tarda amb un nadó ben abrigat perquè el cristianés, com deien al meu poble, que per atzars del destí era el mateix on havia nascut ella, cosa que la portava a fer-me especial confiança.

 

 ¾El pare no cal que se sàpiga ¾va insistir enretirant els bolquers per mostrar-me’l¾, l’important es que, en un cas de mala sort, l’animeta pugui anar-se’n al cel directe. Ell no en té cap culpa pobrissó!

I en la penombra recollida de la parròquia, amb la sola presència d’una amiga, el vam batejar. 

 Durant tot el mes de gener d’aquell any havia plogut molt i els voltants de l’església eren un fanguissar. A més, feia molt fred i el paisatge que envoltava la parròquia, ja de per sí poc agradable: blocs de pisos afectats per tota mena de malalties dites estructurals degudes a l’avidesa criminal dels constructors i a la desídia de l’administració, no predisposava a l’alegria. O sigui que el Cebeta va tenir un bateig ben trist; a fe de Déu!

Així com va anar fent-se gran, aquella criatura escanyolida i taciturna, presa per l’ambient miserable del barri, boi sempre sol al pis mentre la mare feia cantonades a la part baixa de Barcelona, o altres “bolos” a ‘autovia de Castelldefels, va patir l’educació que calia suposar. Als vuit anys sabia més que un vell i era difícil avançar-lo en qüestions de sexe, a més de conèixer-se un per un tots els trucs dels macarrons que “protegien” el negoci de la mare. La Primera frase que va aprendre a articular va ser fill de puta, i feia riure molt als “socis” de la mare. A aquella edat el destí del Cebeta era ja tan clar que podia llegir-s’hi com en un llibre obert.

Quan tenia deu anys, ell i una colla de fills de puta com era ell van assaltar una botigueta, la de la senyora Petro, una vella múrria esdentegada que es malaguanyava la vida venent pipes de gira-sol i altres llaminadures a la canalla.  Els van pescar de seguida, com era d’esperar. Aquell va ser el primer i alliçonador encontre del Cebeta amb la justícia, del qual en resultaren uns quants anys al reformatori. La mare, pobrissona, va treure’s un pes de sobre perquè el pollet cada dia gallejava més a casa. Així que aquells tres anys d’internat del fill van venir a ser una mena de vacances per a ella; vacances que no tornaria a conèixer mai més i que van acabar malament perquè en veure’s lliure del centre educatiu, el Cebeta, que ja tenia més carrera que Landrú, el primer contacte que va establir amb la seva progenitora va ser posar les cartes sobre la taula i inaugurar el nou ordre jeràrquic que des d’aquell moment havia d’imperar a la llar. I per tal que la recent disposició fos ben manifesta ¾”Li he endossat un parell de viatges als morros”, tal com ell va expressar-se¾, seguida una categòrica confiscació de la col·lecta que la dona, sa mare, havia recaptat els últims dies.

Total, que el Cebeta eixí del reformatori amb més ciència que no tenia quan hi va entrar, i als tretze anys havia esdevingut un gall de panses disposat a que cap gallina li alcés la veu, ni la que li havia fet de lloca. Aquell vertiginós aprenentatge va fer gràcia als pinxos de la briva del sector, que amb rialla de suficiència condescendiren que el Cebeta es fes càrrec del comerç familiar.

I d’aquesta manera fa fer-se més famós del que encara no era. Sobretot entre els macarres que el perseguien mig en broma per cobrar la quota de protecció que els pertocava a dreta llei, cosa que sovint aconseguien fragmentariament i encara perquè el xaval opinava que ¾”Entre homes ens hem d’entendre, no?¾ També queia en gràcia a alguns agents de l’ordre, als quals no els semblava un gran delicte que aquell fill de puta s’hagués decidit a explotar pel propi benefici una empresa que l’atenyia tan de prop.  Arribà, però, a fer-se’n tan de famós que un comissari, més per qüestions ”de pebrots”, que de principis, decidí que calia tallar les ales d’aquell mocallós, el qual a pesar de l’ostentació que feia del seu ofici, rodava pels carrers com un rendista qualsevol. No va ser gens difícil trobar-lo (la fama comporta aquests desavantatges), el van pescar com en surada en un local de jocs electrònics quan va semblar-los adient. I van caure-li cinc anys més de reformatori. Aquest cop el Cebeta ingressà en una institució acabada d’estrenar, un model experimental per a joves com ell.

A la nova presó (que en definitiva era el que venia a ser, encara que dués un altre nom) el Cebeta s’hi va trobar la mar de bé: el menjar no era pitjor que a casa, el que li preparava la mare cada dia abans de anar per feina; perquè el Cebeta no havia trencat els bons costums familiars. També podia fumar tot el que volgués, “vici” que omplia les hores de lleure del noi i que havia adquirit entre els sis o set anys, mentre es feia un home de tretze. 

Al reformatori també van ensenyar-li a llegir, que encara no n’havia tingut temps d’aprendre, i també a escriure… va fer un curset de català i tot, la llengua que quan era petit parlava amb sa mare ¾posteriorment degut a l’ambient on es movien van adoptar l’espanyol, la llengua dels policies i la majoria dels pinxos. També van fer-li aprendre els drets que tenien els altres de conservar la seva hisenda. Volien dir, entenia ell, que no estava bé mangar ni xorissar en propi i exclusiu benefici.

Per haver encertat, en un examen, el dia de la Constitució, i pel bon comportament servat, va sortir-se’n amb dos anys encara no. I altre vegada al carrer!

Al barri tothom el saludava preguntant-li pel temps passat a la garjola. “La pasma”, com ell deia, ni se’l miraven perquè havien estat substituïts. Les putes, que eren les de sempre, l’observaven amb desconfiança: tornaria al negoci o s’hauria escarmentat? La mare va rebre’l amb posat atemorit recordant el primer cop que havia sortit de la trena. Però aquesta vegada el Cebeta va tractar-la bé… només li demanà, amb la delicadesa amb que els porcs solen usar per procurar-se la pitança, que amollés la pasta, tota la que tenia i disposés. La regeneració havia estat un èxit tan gran que ni tan sols va voler comprovar si aquell tot que la mare li havia afluixat, era realment tot tot. “Alguna cosa hem aconseguit”, sospirà alleugerida. Aquell miserable tot, fruit dels estalvis de la dona, en mans del Cebeta s’exhaurí en una nit sencera i migdia més. I com que el vespre d’aquell mateix migdia ja tornava estar més pelat que un jonc, i com que el noi no coneixia cap altre ofici que el que havia après a l’edat de deu anys ( i ara ja en tenia boi quinze, massa tard per començar de nou!), oblidant les bones lliçons del Centre, engegà cap els defores del barri, on en un tranquil parc metropolità escurà les butxaques d’un parell de joves, mascle i femella, que darrera un frondós roser es masturbaven amb gran desfici i mútua delectació. Al capvespre, sense abandonar el lloc d’operacions, allà mateix va sorprendre dues putes quan s’ ho feien amb el client respectiu. Aquest cop, però, el Cebeta va voler brodar la feina i a més de netejar les bosses de les dones, aplicant una de les lliçons apreses al Centre, va ser just amb tothom i també repassà les carteres dels mansos. Votà d’alegria en adonar-se’n que amb l’aplicació dels coneixements adquirits se n’adonava que el que abans obtenia havent de visitar cinc o sis dones, ara, amb l’optimització dels recursos, ho aconseguia amb la meitat de temps. Durant unes setmanes la cosa va anar com una seda: l’imposició del nou mètode a tot el negoci era oli en un llum, feten! Pencant menys aconseguia, per efecte de l’economia integral, un més ample benefici. Però la novetat no satisféu a tothom. Sobretot no va agradar als clients esquilats, i alguns d’ells van fer mans i mànegues perquè les autoritats es prenguessin  seriosament la nova i liberal manera d’operar del Cebeta. I la pasma, argumentant que ara ja no eren només les del ram les perjudicades per aquella activitat (que de per si cauen un tros lluny de la jurisdicció de la llei) sinó que havent duplicat en cada delicte l’acció depredadora, l’escala del crim també creixia en proporció, i si en Cebeta continuava per aquell pendent mai se sabria on podria aturar-se. Decidiren actuar.

Per tal de pescar-lo amb les mans a l’olla acordaren parar-li una trampa, un parany més vell que el cagar però que pel Cebeta ja faria el seu efecte. Un agent d’una  altra comissaria cuità de lligar-se una bagassa amb la farsa que ho feien per un programa de tutela. Els dos junts van fer els impossibles per deixar-se veure pels volts del saló de jocs on parava el noi fins que els pogués clissar. Quan van estar convençuts d’haver provocat la diligència de l’afanador, es dirigiren ostentosament a un solar buit entre dues cases. Van ajeure’s damunt uns cartrons de caixa de rentadora iniciant la feina. Puntualment, a mig fer, els interrompí el Cebeta amb la sirla (com ell n’hi deia) a la ma. L’agent va treure’s la reglamentària comminant-lo a lliurar-se a la llei. El brivall va resistir-se pensant-se que el paio el xulejava… i el poli no va trobar altre recurs que encaixar-li quatre bales de plom al ventre.

A l’enterrament del Cebeta només van assistir-hi la mare i jo mateix, que tal com vaig ingressar-lo entre els cristians, també vaig oficiar-ne la sortida.

La vida del Cebeta, puerilitat, aprenentatge, caiguda en el pecat, redempció, recaiguda, i un curt etcètera, havia durat encara no quinze anys.

 

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: