Bienve Moya

Llegendes d'arreu

LLEGENDA DEL MARINER DE SANT PAU

la vida del pescador ha transcorregut sempre entre lamor i la tragèdia

la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia

Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.

Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.

La fortuna afavoria al mariner que així anava millorant l’hisenda. Després de l’adquisició del barquet que feia servir per cabotejar distàncies curtes, al cap d’un temps va poder deixar les insegures pesqueres per dedicar-se només al transport de mercaderies. Això feu augmentar els estalvis i decidí fer-se una caseta on poder estatjar-se còmodament. Adquirí un trocet de terra vora la mar, en un dels extrems de la vila i allí va fer-se construir la llar: una botiga blanca amb patí darrer pintat de groc i amb porxo davanter de baranes de fusta. De les baranes del aquest porxo, d’un verd molt viu, hi penjava les veles i altres ormetjos de la barqueta perquè s’aixuguessin al sol.

La sort continuava ajudant al mariner i al cap d’un temps aquella casa on la mar hi cantava tot el dia va veure néixer primer un noi i tot seguit una noieta que acompanyaven la música de les onades. Llavors ell decidí vendre l’antic barquet i fer-se bastir un petit veler amb el qual augmentaria la distància del seu cabotatge. I dit i fet, un dia va arribar-se a Palamós a cal mestre d’aixa per encarregar-li un bastiment més gros que l’altre, que el fuster de ribera va tenir acabat en un parell de mesos. I que n’era de bon navegador aquell nou vaixellet! Quan el vent inflava tot el parament de les veles sallava pel damunt les ones com la gavina més lleugera i xiscladora que hi hagués a la mar.

I tal com ho havia rumiat, amb el nou bastiment el mariner amplia l’empresa i va passar de navegar entre Roses i Begur a embarcar nòlits de mercaderies fins a Cotlliure o fins a Sant Feliu. El volum del comerç anava engrandint-se i davall del porxo de la botiga i també vora la mar, estibats damunt la sorra, cada dia podien veure-s’hi més farcells i bolics amb articles que eixien cap a platges més llunyanes, per damunt dels quals es precipitaven les gavines i jugaven a cuit a amagar la mainada, confonent la seva xiscladissa amb la de les marineres aus.

Un dia van proposar-li un nòlit especial cap a un destí més allunyat del que habitualment feia; hauria de dur aquell carregament fins el Port de Les Santes Maries de la Mar, allí on el riu de la Provença, el Roine, ajunta les aigües amb la mar. L’empresa era un tros arriscada ja que amb el seu vaixellet hauria de passar-se més d’un dia costejant, i això si al vent li venia bé. Però el mariner no va arronsar-se, coratjós com era i habituat a navegar en solitari, un dia més o menys no li escalfava el cap. Va acceptar la feina.

De bon matí, quan el sol encara no s’havia abocat pel balcó de la ratlla de la mar, ajudat per uns companys de platja avararen el veler de la sorra on s’estava, a la mar murmuradora. Veloçment, sense encantar-se, no fos que els agafés el sol, procediren a embarcar la càrrega, un seguit d’embalums ben empacats que van estibar amb saviesa a la bodega de la nau perquè durant el trajecte no es moguessin i entorpissin la navegació. Quan van tenir la càrrega enllestida embarcaren menjar i aigua per a una setmana, perquè havent de travessar al Golf de Lleó sempre es podia esperar trobar-se el pitjor. I  tenint-ho ja tot disposat va donar les gràcies als qui l’havien ajudat i despedint-se de la família es feu en mar cap a les boques del Roine. Amb quatre singlades, ajudat per un terral bellugadís que mig inflava les veles, va ser lluny de la badia de Roses en un no res. Ara calia decantar-se a estribord i costejar fins a l’alçada del Cap de Creus, on aleshores sempre que el vent li vingués a favor, enfilaria un seguit d’orsades de que en línies rectes el durien davant per davant del seu destí, els estanys de la Camarga.

I així va ser, tal com ho havia calculat en sortir de Roses, fins que va trobar-se en mig del Golf de Lleó i l’aigua començà a remoure’s de manera preocupant. A les envistes de Seta el vent va començar a agitar la mar com una forquilla deixatant ous. Les ones, tant altes com la seva caseta a ran la sorra, feien anar el bastiment al seu caprici: ara l’hissaven fins la cresta d’una líquida muntanya bramadora, ara l’enfonsaven dins una abismal caverna bullent i negra com la nit. El mariner, que mai s’havia vist en una situació com aquella començava a conèixer quin gust tenia la por, un gust amargant que des del païdor ascendia fins la gola i la saliva escampava per tota la boca. De tant en tant, quan el cel s’il·luminava amb l’espurneig d’un llamp i coincidia que el bastiment es trobava cavalcant l’ona indomable al voltant de la qual s’obrien precipicis insondables, l’aterrit mariner podia veure les bromoses llums de Seta, a terra ferma. Aleshores li venia a la memòria la seva botigueta verda i groga, els seus fills, les eixutes vinyes que encerclaven la badia de Roses. En un d’aquells aterradors viatges des de la profunda gola de coves aigualoses fins el cap de munt de les ones coronades de bromera, va jurar i va fer vots que si se’n sortia, mai dels mais voldria tornar a veure la mar.

Però la fortuna, que fins aleshores no havia abandonat al mariner, aquella vegada tampoc va voler desemparar-lo del tot i si bé la tempestat va deixar-lo sense vaixell i sense mercaderies, accedí a salvar-li el més preuat que posseïa, la vida.

Quan el tràngol amainà i la mar tornava a ser una bassa d’oli on s’hi emmirallaven les estrelles, i el vent va encalmar-se fins convertir-se en un oreig murmurador, el mariner va trobar-se, inerme i encara espaordit, aferrat al pal del vaixell que surava en la immensurable planúria marina. La lluna semblava mirar-se’l compassivament i un ventijol inofensiu el duia cap a terra. Així van collir-lo de les aigües els pescadors de Seta, la vila que durant tota la borrascada havia estat contemplant des de dins del temporal. Al cap de pocs dies, quan es reféu de l’ensurt i va sentir-se prou fort, volgué tornar-se’n a casa, però aquella pobre gent, encara que van auxiliar-lo en tot allò que podien, comprensius com eren en tot el que es remetia a les desgràcies de la mar, només van poder socorre’l amb vestit, calcer i un farcellet amb viandes pel camí. I el mariner desfeu aquell viatge, que havia emprés pel camí de la mar, vorejant la costa pel camí de la terra.

La tornada va fer-se molt llarga i fatigosa. El mariner, acostumat fins llavors a la somrient fortuna, suportava la desventura dels infeliços, i hagué d’aprendre a pidolar per menjar un bocí de pa. Però tot allò no havia estat res en comparació al que havia de trobar-se quan per fi fes cap a Roses.

Va esperar que es fes de nit per entrar al poble, perquè li feia vergonya que els seus convilatans el poguessin reconèixer. Tallant per en mig de vinyes baixà directament a casa seva, a l’extrem de la vila. Però allà mateix on ell havia fet edificar la seva llar ara no hi havia més que sorra, sorra i brossa duta per la ressaga. La seva botiga, el patí groc, el porxo de baranes verdes havien desaparegut i a poques passes d’on abans els seus fills jugaven amb els bolics i els farcells  de les càrregues, ara les ones s’estiraven mandrosament deixant damunt la sorra ratlles de bromera salabrosa. Tot, en una horrible nit, havia estat engolit pel mateix temporal que feu sotsobrar el seu veler davant les costes de Provença. La casa amb tot el que hi contenia i també les persones que l’habitaven, la seva dona i els seus fills.

El mariner ho havia perdut tot, fins allò que més havia estimat. Però la fortuna, que duu els ulls tapats, havia volgut conservar-li la vida. Aleshores va recordar-se dels vots que havia fet mentre es trobava enmig del tremebund tràngol de les ones en un moment que va poder veure la terra en mig de la claror espectral d’un llamp: fugir lluny de la mar. Fugir ben lluny de la destructora de la seva fortuna, de l’assassina del seu amor i dels seus fills.

Partiria de seguida, abans de néixer la primera llum del dia i no s’aturaria fins allà on els homes no haguessin conegut mai la mar. Però ans d’anar-se’n, i per assegurar-se’n que allà on es quedés mai ningú hauria conegut la mar, va prendre un manejable rem que havia quedat damunt la platja com a testimoni del naufragi i va jurar-se fer camí serres endins travessant valls i muntanyes i no aturant-se fins que cap de les persones amb les que es trobés pogués reconèixer quin ús tenia aquella eina. Allà on ningú sabés per a que servia un rem edificaria altre cop la seva llar.

 

I tal com ho havia pensat, abans que el primer raig de sol pogués posar color damunt la platja, quan tot: aigua, sorra, cel, arbres i muntanyes encara retenia el color gris de la nit, el mariner que no volia ser mai més mariner, va emprendre la seva peregrinació en cerca un indret remot on ni els homes ni les dones haguessin sentit parlar mai de la mar. Emprengué el camí travessant tot l’Empordà on no calia preguntar a ningú perquè tothom sabia quina cosa era un rem. I de l’Empordà seguint el riu Fluvià amunt arreu per on passava tothom coneixia l’ús d’aquella eina que duia a l’espatlla. Adonant-se llavors que per aquell camí fluvial encara tot recordava a la mar, va decidir enfilar-se per les muntanyes. A Sant Jaume de Llierca va deixar el riu per endinsar-se en les terres més altes cercant recòndits poblets per collades i fraus emboscades. Si pel camí trobava alguna persona feia que s’aturés i ensenyant-li el rem li preguntava:

—Mestre, sabríeu dir-me per a que serveix aquesta eina?

Fins aleshores la resposta invariablement havia estat la mateixa, o molt semblant:

—Això és un rem, home de Déu. Que no ho sabeu ?

De Sant Jaume de Llierca, seguint el remorós corrent que duu aquest mateix nom va fer cap a Sadernes i a Talaixà entre l’asprivesa de les serres, però allà encara coneixien l’ús d’un rem. Per la falda del Bestrecà i del Montmajor va tornar a descendir cap a Oix i Toralles. En aquests darrer poblet una dona va dubtà una bona estona abans de dir-li que quan era jove a Olot, havia vist que aquella mena de pala l’usaven per fer caminar les barques a l’estany. Però el mariner no en tenia prou i baixant a la Vall de Vianya va seguir-la en direcció a l’alta serralada coronada per la neu que es descobria al lluny. I així arribà a les envistes d’una vilaleta que s’ajaçava als primer estreps del serrat. Pel camí que baixava del poble, per on el mariner hi pujava, venia un jovenot de galtes colrades amb una sàrria penjada a l’espatlla. El feu aturar per a saludar-lo i preguntar-li si ell era fill d’allí.

—Prou!— Va respondre ras i curt, el pagès.

—I sabríeu dir-me quina mena d’eina és aquesta?— Va mostrar-li el rem.

—Prou.—Tornà a respondre el breu camperol, sense afegir-hi més detalls.

—Voldríeu dir-m’ho?

—Això és un cullerot per remenar la pitança dels porcs —Afegí lacònic.

—Em diríeu el nom del poble d’on veniu?

—Sant Pau de Seguries. Mestre. I bon dia que jo tinc feina.

El mariner va establir-se a Sant Pau i va cercar ofici, i com que era valent de mans i braços no trigà gaire a reunir un raconet, i fent servir aquest raconet i amb l’ajuda de la ventura, que mai no va desemparar-lo del tot, arribà a construir-se un casal, el que encara avui porta el seu nom: el Mariner de Sant Pau.

 

Ulises i les Sirenes

Ulises i les Sirenes

(versió de la llegenda continguda en el volum “Rondalles” de Jacint Verdaguer, aparegut el 1905, editat per “L’avenç”. La base d’aquesta llegenda sembla estar basada en una part de les aventures d’Odisseu, l’heroi de la mitologia grega. Aquest, després de assolir l’èxit en les seves aventures guerreres, retorna a Ítaca, la seva llar natal. Pels camins de la mar els déus i els homes es conjuren amb traïcions i paranys per perdre’l fins que un missatge el requereix a fer-se perdonar per Posidó, Pare de les aigües, i comminant-lo a abandonar la nau on viatjava amb els seus companys l’amenaça així:

 

 

 “… Agafa el teu rem amanós i camina

fins que arribis als pobles que no coneixen el mar,

una gent que no menja adobada amb sal cap vianda

ni sap que són els vaixells amb la galta pintada de mangre

ni els amanosos rems que fan d’ales talment els navilis.

I un senyal et diré entenedor, que no pot enganyar-te.

 

 

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: