Bienve Moya

Llegendes d'arreu

NOTES SOBRE EL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

La festa en l’actualitat (Desaparició I Incorporació D’actes “Tradicionals”)

Quatre mesos passats de la mort del general Franco la Comissió del Carnaval, grup de ciutadans que representaven les entitats organitzadores del Carnaval, es proposen treure al carrer l’acte del Carnaval que més havien temut les autoritats locals i també els sectors més carques de la vila, L’Arrivo, l’arribada d’en Carnestoltes a la ciutat, el Rei de la Festa. Quina era la raó d’aquella por? Senzillament, el temien perquè era l’acte amb més capacitat de crítica lliure que hom podia imaginar, i donada la situació política del moment ( a tres mesos de la mort del dictador, hom dipositava en aquell acte quantitat d’aspectives, d’un o altre signe). L’acte en sí consistia (consisteix encara) en la posada en escena d’una desfilada que anava a rebre al Rei del Carnaval, En Carnestoltes, en algun lloc de la població, acompanyant-lo amb carrosses escèniques i colles de disfresses parodiant les novetats i esdeveniments locals amb accentuat tot burlesc i satíric, to que, ben sovint, assolia el sarcasme més cru. Després, en corrua, tot aquest cercavila el duia a la plaça de la Vila on l’estrafolari personatge havia de llegir davant la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que en la memòria dels vilanovins havia estat un pamflet incendiari que repassava sense misericòrdia tot allò que d’ocultable havia esdevingut a la ciutat durant l’any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons, encenia la imaginació de la població. Ja l’any anterior, aquesta mateixa Comissió del Carnaval havia fet l’intent de posar en peu l’Arrivo.

 Cal fer notar que en aquesta comissió cívica hi participaven des de representants essencialment interessats en l’activitat festivocultural, així com altres persones enrolades en moviments sociopolítics de la ciutat (Assemblea de Catalunya, moviment veïnal, o partits polítics). Tots aquests sectors, el cultural, el social i el polític col·laboraven en aquell moment colze a colze per a la recuperació del carrer com espai lliure on manifestar-se, festivament i políticament. L’any anterior a aquest de la sortida de l’Arrivo, representants d’aquesta comissió negociaren amb el darrer alcalde del franquisme l’aparició de l’Arrivo. L’alcadia estava disposada a acceptar-ho però havia de conèixer (no censurar, digueren), però sí conèixer el text del Sermó abans que es llegís en públic. Com era lògic de pensar aquesta “innocent” condició no fou acceptada. La comissió posava la seva esperança en que la mort del dictador s’esperava per abans del proper Carnaval, així que no calia negociar res, calia deixar fer a la natura «Després de quaranta anys, no en vindrà d’un!» Va ser la resposta de la comissió. Amb la mort de Franco i l’aparició pública de l’Arrivo, culminà, doncs, la reconstrucció de tots els actes del vell carnaval de Vilanova i la Geltrú. Actes que passarem a relatar en un proper apartat.

Una qüestió, encara. Sobre la reaparició del Carnaval de Vilanova després de la seva prohibició a principis de la victòria franquista, i per raons que el lector haurà pogut adonar-se al llarg de la lectura, caldria emprar més aviat el terme reconstrucció que no pas el de recuperació. Aquesta reconstrucció, la qual es cimentà al llarg de quasi quaranta anys, si bé no fou una tasca premeditada, planejada des de bon principi pels seus mantenidors principals, si que va ser una elaboració on almenys dues generacions van traspassar-se, potser sense massa consciència, però amb ferma perseverança, la memòria i la voluntat de treballar-hi. És cert —i caldrà tenir-ho molt en compte si féssim servir aquest estudi per comprar-lo a la reconstrucció, o recuperació d’altres festivitats— que aquests mantenidors no van partir sempre d’uns mateixos propòsits. Fins i tot és possible que en més d’una ocasió aquestes intencions ni tan sols no fossin coincidents, i fins i tot podien haver estat divergents. Ben segur que els propòsits “vilanovistes” dels qui pels anys cinquanta intentaren reconstruir alguns actes de l’antic carnaval local no tenien altra finalitat que reconduir la vella i disbauxada festa local, i portar-la cap a una moderada celebració on, per exemple, i com ja antany ja havia succeït, servís de pretext per a la beneficència[1]. Aquesta tasca, la de convèncer al nacionalcatolicisme local que la vella festa podia ser reconduïda i digerida per tots els estomacs, era, de ben segur, el propòsit d’aquells carnavalers postfranquistes. No era el cas, en canvi, dels promovedors dels anys setanta, els quals es proposaven el Carnaval —sense cap mena de discreció— com la reivindicació de la llibertat de la festa i, encara, de la reocupació de l’espai públic per exercir-hi aquesta llibertat festiva i política. Uns animadors, van succeir-ne a uns altres, alguns d’ells deurien ser-ne conscients de la successió, d’altres no; fins hi tot n’hi deurien haver que pensessin que es traïa la causa. Entre tots, però, van servar la memòria popular de la ciutat. I cal afegir, que aquestes reflexions que valen pel Carnaval de Vilanova, poden valdre també per a qualsevol altra activitat humana d’aquesta índole.

Si fos el cas, podríem observar, aquí, doncs, com una innocent activitat civicopopular —en aquest cas el Carnaval a Vilanova i la Geltrú— proporciona informacions, més enllà de l’anècdota, que ens permeten conèixer com a través d’aquella activitat local, s’ultrapassa la suposada inofensiva pretensió i s’arriba, posteriorment (encara que ho hagin de dur a terme altres generacions), a proposar-se una seriosa reivindicació política, el dret reunió, manifestació i llibertat d’expressió (la desfilada burlesca i el lectura del Sermó satíric). A través de les tímides activitats d’aquell innocu “vilanovisme” que pretenia “recuperar”, i potser adequar la festa del carnaval a la fèrula de la dictadura, va permetre que, per obra de la transmissió de la memòria (una memòria mitificada, com tota memòria popular) unes posteriors generacions, que ja no en tenien prou amb l’inofensiu “vilanovisme”, encetaven un moviment de revindicació que des de la reclamació de la llibertat festiva s’arribava a la de la llibertat d’expressió i l’ús del carrer, la llibertat de reunió i manifestació.

L’actualitat fins els anys noranta va ser aquesta que s’ha narrat, actualitat que avui ja trobarem modificada, i és ben lògic que així sigui. La societat avança i la situació política i econòmica d’aquesta societat i les seves produccions i necessitats canvien irremissiblement. Avui trobarem a la ciutat un Carnaval adequat a la realitat vilanovina d’ara. Una actualitat que provarem de narrar amb la continuació d’aquest treball. Caldrà tenir en compte, però, que l’ocasió històrica que tingueren els promovedors del postfranquisme per “reconstruir”, insisteixo en el concepte, reconstruir, no pas recuperar, la vella i mitificada festa, no s’ha tornat a donar.

OCO. Aquestes notes pertanyen a un futur llibre sobre el carnaval que apareixerà a finals de 2008


[1] No és estranya al Carnaval aquesta pràctica de la beneficència. Arreu la celebració dels actes carnavalescos donaven preu, com per fer-se perdonar l’excés d’aquestes dies, a col·lectes o activitats per recaptar diners, queviures, etc. Pels “pobres”. Un il·lustratiu exemple local el trobem en el llibre “El Carnaval vilanoví”, d’Oriol Puig Almirall: [Durant La Cavalcada] “l’any 1860 [e] recollí per els possibles esguerrats o les famílies necessitades que perdessin un fill a la guerra de l’Àfrica”.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: