Bienve Moya

Llegendes d'arreu

PIRATES. Contes i llegendes

Drub, el diable

Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia piràtica dels Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc fos el seu nom primer ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó gran nombre de navegants que recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’Espanyol. En canvi els súbdits de la corona catalanoaragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa i atreviment el nom li feia justícia.

En una de les seves ratzies a l’illa gran de les Balears, Drub s’assabentà que al port d’Oliva, al Ducat de Gandia, podien aplegar-se bona quantitat de moriscos d’aquell país disposats a emigrar de la península. Homes i dones batejats a la força i subjectes al jou d’uns amos cristians que menyspreaven la doctrina islàmica, els moriscos del País Valencià s’havien conjurat i esperaven amb ànsia la notícia de que algun carsari barberesc volgués embarcar-los per passar la mar i deixar per sempre el país d’origen.

 

En caure la vesprada les galeres de Drub arribaren a les envistes d’Oliva: el sol s’ocultava darrera els cims de la serra de la Mostella. Caut com era. el corsari esperà, encara, que caigués del tot la nit i aleshores arrià quatre bots a la mar per fer l’embarcament. Doscents moriscos emboscats pels marenys vora la població esperaven les barques. Eren fugitius de Bellreguard, de Rafalatar, d’Aigüesblaqnues, de l’Atzúvia, de Benialí, de Benirrama, Benitaia i altres indrets de la Vall de Gallinera. S’enduïen tot el que podien transportar al damunt seu des de or i joies fins animals de granja, roba i algun moble i tot. La gran majoria ploraven amb llàgrimes inconsolables girant l’esguard cap a terra mentre els corsaris els transportaven amb els seus bots; mai més tornarien a veure la terra que els havia vist nàixer, les cases on havien jugat, els camps deixaven soterrats els pares, els avis i besavis. Aprofitant el malenconiós estat d’ànim dels fugitius algun dels pirates de Drub aprofitaven l’ocasió amb fal·laces promeses de fer-los conèixer extraordinaris indrets on serien ben rebuts, fer-se pagar amb part dels miseriosos pertrets que els moriscos havien aconseguit endur-se. Un cop tots embarcats, nens, ancians i adults, i estibats amb promiscu garbuix en les pudents sentines de les naus, Drub aprofità un terral, que la bondat d’Al·là avivà, per fer proa cap a les costes de Barbaria.

 

Però la evasió fou advertida aquella mateixa nit i el Duc de Gandia, Joan de Borja, el qual perdia amb la fuga bona quantitat d’experimentats hortolans i altra ma d’obra submisa, feu aparellar un petit estol amb intenció de perseguir els fugitius i oferint a Drub, una valuosa suma en or, per retornar-los a les alqueries i viletes d’on havien fugit.

La flota gandienca salpà amb rapidesa i aprofitant el mateix oratge que Al·là enviava a les naus corsàries les avistà a l’alçada de Formentera. Drub, calculà que la potència de l’estol valencià els era superior en nombre, però derrota o rendició significaven el mateix: l’esclavitud als rems de galeres cristianes. Decidí plantar cara a l’enemic. Abans, però calia desfer-se de l’excés d’embalum que entorpiria les maniobres de batalla. Sense escoltar els planys dels fugitius que temien per les seves vides si el resultat de l’encontre naval era desfavorable a Drub, feu desembarcar tots els moriscos a la petita Formentera, que en aquell temps, malgrat la poca distància que la separava d’Eivissa, era deserta i niu de pirates.

 

Succeí però que el comandant de les naus gandienques, un inexpert noble la pretensió de qual no era pas entrar en lliça contra els pirates sinó tant sols oferir al corsari una quantitat d’or per recuperar els moriscos del seu Senyor, el Duc de Gandia, desconeixedor de la intrepidesa de Drub el diable i els seus desesperats, malgrat la superioritat del seu estol, no disposà ordre de batalla davant la flota corsària, ocasió magnifica que aprofità Drub per navegar a voga-rem contra els gandiencs, abordant-los i desbaratant i barrejant sense treva les galeres valencianes. Mort el comandant els mariners cristians foren presos i encadenats com a galiots a les naus corsàries. Tot seguit Drub reembarcà els moriscos que des de la platja de havien presenciat el desigual i sorprenent combat. I al final foren duts a terres barbaresques on per més de dues generacions malviurien entre homes de la seva religió, però estrangers als seus costums. Els fills d’aquells moriscos valencians encara recorden avui la bella terra dels seus avis i la rememoren en llegendes i cançons.

(versió de fets verídics extrets de l’obra de Philip Gosse, “Los corsarios berberiscos” contrastat amb cròniques locals).

 

 

 

 

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: