Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Sobre la Cultura Popular Tradicional a Catalunya

L’autor proposa treballar en la continua reinvenció de la cultura que genera l’associacionisme de rel popular i l’indiscutible creativitat individual i atendre el què aquí anomena divertiments populars: teatre de carrer, esport no comercial, velles aportacions culturals que complementin i ajudin a recuperar allò que de mediterrani hagi pogut perdre la cultura catalana al llarg de d’anys de folklorisme oficial.

De La cultura popular a Catalunya, signat per Llorenç Prats, Dolors Llopart i Joan Prat,1 extraiem el següent: «El folklore apareix arreu d’Europa de mà del romanticisme. En la concepció romàntica de la societat i de la història, el poble assumeix el paper protagonista que havia jugat l’elit durant la il•lustració». El romanticisme, o els romàntics, doncs, inventaren el folklore, terme que, a mitjan segle XIX, emprà per primera vegada W.J. Thoms per definir el conjunt de matèries —i l’esperit que suposadament les informava— que al llarg dels segles haurien estat creació del poble, diferenciant el poble de les classes dirigents, les quals generarien, a part, les seves pròpies creacions culturals, l’acadèmica o “cultura d’elit”. Avui, aquest terme, folklore, i sobretot a partir de la dècada dels setanta, al nostre país ha estat reemplaçat pel més convenient (?) de cultura popular i tradicional. Sobre aquest assumpte, què podem entendre avui per cultura tradicional i popular, tracta el present article.

 
A partir del segle XIX i fins ben entrat el XX, en la seva cerca d’uns pressuposats caràcters nacionals (populars), un sector del romanticisme, literats i erudits interessats en la investigació cultural i social dels pobles, propicien la creació de societats folklòriques. Quan diem que els romàntics inventaren el folklore, en aquest article no s’interpreta en sentit negatiu, certament tot allò que han estudiat —i a vegades codificat massa restrictivament—els folkloristes, ha existit en la realitat del dia a dia, i en certes esferes humanes continua actuant. Però també és cert que deixats influir per algun tret dels ideals romàntics: formes com el subjectivisme ocasionalista o la potenciació dels sentiments nacionals, algunes vegades van desviar (i continuen desviant) la pretensió del discurs. A partir de finals del XIX i principis del XX, el vell interès que ja en segles anteriors s’havia despertat a Europa per l’estudi de les cultures exòtiques passarà a interessar-se per l’exotisme local, per les cultures de pagès, les quals, fent-ne abús, arribaran a ser considerades arcàdiques i dipositàries d’essències nacionals, i fins i tot d’arcanes essències de civilització primordial. Un exemple ampli d’aquest discurs ve a ser l’edició el 1890 de The golden bough (“La branca d’or”) de JG Frazer, obra que, encara que l’autor només pretengués que fos un assaig de l’estudi de les velles religions, molts altres estudiosos, sobretot folkloristes, tingueren com a llibre de capçalera per a les seves interpretacions de la cultura tradicional local (nacional).
Posteriorment, des de finals del segle XIX —i més acusadament en el cas de Catalunya i en bona part a la resta dels Països Catalans, a partir de la primera dècada del XX— el creixent progrés de la industrialització, que generà i accelerà altres processos socials i conseqüentment culturals, situà aquestes formes culturals de pagès en la perifèria de la Cultura amb majúscules. La presa de consciència d’aquesta situació entre les dues dinàmiques portarà a la creació, no ja d’associacions d’estudi, sinó a la col•lecta de materials i testimonis que possibilitin la seva conservació, la seva transmissió i, quan es doni l’oportunitat, a la seva “recuperació”. En aquesta última situació, la de “recuperació”, les entitats folklòriques, o els centres de recuperació o promoció, tant els fundats per la societat civil, com els creats pels governs, es converteixen en un vector de transmissió d’aquella cultura tradicional que havent perdut les seves possibilitats de transmissió dins la societat pel fet d’haver canviat els processos econòmics que la sustentaven, ara cal transmetre-les per aquests altres canals: el voluntarisme de les entitats folklòriques i les polítiques governamentals sobre el fenomen: l’esmentada cultura popular tradicional.

Les entitats i centres de recuperació, o promoció, etc.

Expressió de la situació suara descrita van ser-ho, a l’Europa del socialisme real, des dels cors de l’exèrcit rus fins als grups de danses folklòriques dels estats de l’est europeu, grups que entre les dècades dels setanta van ser convidats —i en els quals van emmirallar-s’hi multitud de dirigents de la dansa folklòrica catalana— a festivals folklòrics com, per exemple, el de Cantonigròs, far del que aquests sectors entenien com a model de recuperació folklòrica per a Catalunya. I en el nostre entorn històric immediat van ser i són fenòmens paral•lels —amb les distàncies degudes i sense entrar en matisos que caldria tenir en compte en futurs debats que s’arribessin a donar— la pretensió des de principis de segle XX per part d’una certa burgesia barcelonina il•lustrada de dotar-se d’una particular dansa nacional, la doctrina dels esbarts dansaires,2 i també els Coros y Danzas del règim franquista. I en certa mesura també ho és la voluntat popular de recuperació del folklore, anomenat cultura popular i tradicional, de la dècada dels setanta, i la consegüent creació de l’actual Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) de la Generalitat.

La cultura popular tradicional

En l’actualitat la confusió entre els conceptes següents: cultura popular, cultura tradicional i cultura de masses continua alimentant un debat ben antic, però no per antic menys equívoc. Ja el 1922 autors com F. Naumann, a Línies fonamentals sobre el folklore alemany, proposà una revisió del concepte de “tradició popular”, i encara que molt posteriorment, i en el més rabiós avui, estudiosos com Manuel Delgado, entre altres, han continuat proposant distincions en aquesta línia, la veritat és que aquests tres conceptes, popular, tradicional i de masses, continuen confonent-se i continuen sense resoldre’s, sense veure’s, les fronteres entre les tres proposicions; ben al contrari, i només prenent com a exemple la premsa diària, podrem trobar utilitzacions dels tres conceptes ben contradictoris i mistificats.3
Extrauré un cas, un únic cas il•lustratiu, per denunciar el que ja els primers folkloristes catalans van confondre i avui, aprofundint en l’error, els seus actuals detractors continuen confonent: cultura rural i cultura urbana festiva antiga. Per no allargar-me en aquesta qüestió, que no és la base essencial del treball, només en posaré un exemple. Quan des de sectors rabiosament urbanites (m’agrada aquesta paraula encara que sembla haver perdut requesta) hom exposa la pràctica dels castells (les torres humanes), com a prova d’un suposat encaterinament de la societat catalana pel ruralisme i en el seu acriticisme defugen (possiblement per ignorància) que precisament la pràctica d’aquest exercici mai podria haver-se donat en una societat eminentment rural, ja que per a l’exercici d’aquest esport (si voleu tradicional o nacional —tots els esports actualment coneguts han tingut una etapa local o nacional) calen unes condicions socials que mai podrien donar-se en el món rural. Per a l’aconseguiment dels castells cal una base cultural gremialista,4 i uns hàbits de disciplina que un no trobarà entre els pagesos, més aviat donats a l’acràcia, que no pas a l’organització. I sobretot, sobretot, hom hauria d’advertir que els castells no poden tenir un altre marc, o paisatge de fons, que la ciutat, on l’alçada dels seus edificis dóna la mesura del risc dels homes que els practiquen. Hom pot imaginar-se un castell alçat al mig d’un camp de blat o d’una vinya?
Aquesta senzilla reflexió podria conduir-nos a dir que, si bé la cultura rural i la base econòmica que la sustentava han desaparegut i, per tant, no pot “recuperar-se” si no és a base de mistificar-la, la cultura urbana antiga, la que creà fenòmens com “els castells” i altres “divertiments”5 anàlegs, sí que continua sent ben actual i creativa. I aquí només hem pres com a base un d’aquests fenòmens de la cultura dita popular tradicional.

La política del CPCPTC

Avui —i ja fa temps— la problemàtica del CPCPTC i, per tant, la problemàtica de la política sobre la cultura popular i tradicional del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, es pot resumir de la manera següent. Des dels seus preliminars abans de la transició, l’organisme que després es constituiria dins el Departament de Cultura i que prendria el nom de CPCPTC era prefigurat per un activisme ciutadà la pretensió del qual era donar resposta a les demandes de sectors socials que aspiraven, amb la recuperació d’una imaginada cultura popular, a la recuperació del carrer per a fins que anaven més enllà de la mera repetició de les velles formes folklòriques. Entre aquests col•laboradors/informadors potser el cas de Carrutxa, de Reus, entitat radicada en aquesta ciutat, però amb visió nacional, potser sigui el més il•lustratiu, tot i que grups com Carrutxa van ser actius a la gran majoria de ciutats mitjanes catalanes. La pretensió d’aquestes entitats —més inclinades a la sociologia i a l’activisme social que no pas a l’antropologia—, a part dels estudis folklòrics, era l’adequació a l’actualitat del vell folklore, i si fos necessari, fins i tot la reinvenció del fenomen, sobretot de la festa. De la festa i els “divertiments” ciutadans fonamentats en els seus elements parateatrals (gegants, “balls”,6 cercaviles, matinades, etc.) amb els quals omplir l’espai popular de llibertat creativa. Cal rellegir el llibre editat l’any 1985 per la Conselleria de Cultura, per adonar-se de fins on, en aquell moment històric, la voluntat de “recuperació” del folklore estava lligat amb la dinamització cultural de la societat, de la societat en general, i, també amb la dinamització de —tal com recull el títol general i també el propi treball dels seus autors— “les àrees urbanes de nova creació”, concretament referint-se als barris de la perifèria metropolitana i no pas a les localitats de la Catalunya rural. En aquest volum hi col•laboren Pere Baltà, Ignasi Riera, Francisco Candel, Vicenç Villatoro, Jordi Aragay, Miquel Strubell, Jaume Guillemet i l’autor d’aquest article.7
En canvi, un cop ja estructurat ideològicament el primer govern autònom, a l’hora de crear-se l’estructura del CPCPTC i en la seva posterior posada en marxa, aquesta opció va ser refusada per seguir postulats dels que es complaïen amb els festivals de Cantonigròs i tenien un concepte de la recuperació molt proper a aquell que es manifestà a principis del segle XX, els quals es proposaven, com una eina de política cultural nacional, la “invenció” d’una dansa nacional que uniria els habitants del territori.
O sigui, en la seva prefiguració, el CPCPTC va beure d’un projecte, que més que recuperació, es proposava, com ja hem dit, intervenir en aquelles àrees mancades de qualsevol altre imaginari que no fos el que proporcionava el tardofranquisme, partint de la reinvenció d’una cultura popular a partir d’un nou, extret del vell, imaginari local, i per local, lògicament universal. És precisament en la presumpció universalista del fenomen –però alhora nacional— des de la qual es treballava on hi cabien, i continuen cabent-hi, tota assimilació de formes de cultura popular. Per il•lustrar aquesta última asseveració només ens caldria examinar els projectes de “recuperació” del Carnaval de Barcelona, amb la intervenció de Ramon Barnils, de Joan Brossa, de Terenci Moix, etc., entre d’altres. També de la renovada Mercè de Barcelona amb l’aparició dels capgrossos de la comparsa sobre Picasso construïda per Juanjo Guillem, professor d’escenografia i ninotaire. O la creació del correfoc, nova manifestació popular exemple del que es podia fer, i de com es pot treballar, dins la més rabiosa contemporaneïtat, amb el vell imaginari. Hom hauria d’afegir a aquestes realitzacions d’un nou folklore (per aplicar-hi un apel•latiu provisional que serveixi per aquest article, encara que no faci ben bé la cosa), altres creacions festives d’aquella empenta: la festa dels Blancs i els Blaus de Granollers, les noves Santes de Mataró, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que ha vingut a rellevar, sense matar-la, l’antiga Festa Major de Sant Eloi, etc.
En canvi el CPCPTC va desenvolupar-se sota la ideologia d’aquells que no havien abandonat encara els pressupostos romàntics per dotar-se d’una identitat nacional a partir d’una mitificada i suposada cultura d’un idealitzat poble català. I mentre entre els pioners del primer projecte —entre els quals caldria comptar també el CERCUP (Centre de Recerca i Promoció de la Cultura Popular), entitat d’estudi on van participar-hi, en les seves diverses concrecions, un planter tan multidisciplinari com Maria Antònia Pelauzzi, Pep Manya, Pere Noguera, Isidre Vallès, Juanjo Guillén, Jordi Pablo, Pep Duran, Llorenç Torrado, etc., les sigles de la qual curiosament gairebé coincideixen amb les del CPCPTC—, deia que mentre entre els pioners d’aquella primera proposta aviat va fer-se patent la contradicció on els duia contemplar la cultura popular a partir dels postulats romàntics, l’activitat del CPCPTC aprofundí precisament en la visió romàntica del folklore ja que aquesta opció satisfeia les expectatives de política cultural dels seus mentors: el folklore o cultura popular tradicional com un fenomen sempre de segona categoria (amateur), impossibilitat d’anar més enllà de la revisió continuada d’una hipotètica cultura nacional identitària, i ancorada en la repetició de formes apartades dels nous condicionaments socials que les pogués fer evolucionar dins la societat contemporània.
És obligat esmentar que en la seva penúltima època, en la qual el CPCPTC passà de les mans de CIU a les del PSC, curiosament no va variar en res la seva ideologia. Simplement s’afegí damunt els vells postulats del folklorisme identitari català de tall romàntic, una altra capa del mateix folklorisme, complementat amb una desordenada i suspecta voluntat de mestissatge, que alhora, contradictòriament, proposava la pràctica d’un multiculturalisme estratègic, que féu més obscura, si calia, la política del CPCPTC. Aturant, això sí (i és un exemple significatiu) tota dinàmica sobre la creació, o recreació, del futur museu d’Etnologia de Catalunya, delatant-se d’aquesta manera respecte a la voluntat d’actuar en aquest camp, la cultura popular, més enllà de polítiques utilitàries, ja que per a la constitució del museu caldria prèviament arribar a conclusions i voluntats sobre la matèria de què es tracta.

Un futur per a la cultura popular

Arribem a principis del segle XXI i havent passat Catalunya durant el XX per tumultuoses etapes en les quals—i perdonin-me el col•loquialisme—a cada bugada hem perdut un llençol, ens presentem, com a principis del XX, amb la necessitat de construir una èpica i un imaginari particular, referents de què disposen tots els pobles si pretenen ser-ne i no l’anècdota folklòrica d’un altre. Amb aquest estat d’ànim i en la conjuntura actual, recorrerem un altre cop exclusivament a les grandeses de la vella nació i els seus referents romàntics? O serem prou lúcids per examinar-nos i sospesar què som realment avui i quin ha de ser, en conseqüència, aquest imaginari i aquesta èpica pròpia?
Avui, dins l’àmbit actiu on es mou la intenció d’aquest article, les manifestacions que solen conèixer-se per cultura popular són les mateixes que determinava el romanticisme, el folklore, o la cultura tradicional. En canvi, la majoria dels mitjans de comunicació, sota el concepte de cultura popular identifiquen activitats com els concerts de pop o rock, les maratons urbanes, el futbol, etc.
És evident que aquí entrem en una confusa casuística on sota una mateixa terminologia hom retrata activitats diferents i a vegades no coincidents: no entre els seus practicants, que poden assistir a les diverses manifestacions sense contradicció, sinó en les polítiques que puguin aplicar-s’hi. Posem com a exemple d’aquesta situació, un retall del diari Avui on, comentant l’actuació del grup mexicà de rock Maná, l’autor de l’article diu que són un referent de gran impacte comercial, i a continuació –i sense que l’autor de l’article adverteixi que, segons el concepte de cultura popular que es fa des de l’accepció romàntica, s’estaria contradient— afegeix i popular…8
Tampoc aquests conceptes no estan gens clars quan hom busca en diversos textos de consulta a l’abast. Per posar un exemple senzill refusant d’entrar en estudis conspicus, que no són el cas del treball, a la Wikipèdia, eina a l’abast de tothom, trobem una descripció de cultura popular que comença acceptant la definició romàntica per a cultura popular, per tot seguit, sense solució de continuïtat, passar a desenvolupar una tesi que es contradiu notòriament amb la primera part. Diu així: “La cultura popular es la cultura per al poble,9 per oposició a una cultura elitista que només implica una part acomodada i instruïda de la població…” Fins aquí sense contradir la visió romàntica del concepte. Però continua, ara entrant en una accepció que al meu parer fóra més indicada per a cultura de masses: “… Ha estat principalment en el transcurs del segle XX quan la cultura popular s’ha desenvolupat a Occident amb el cine, i tot seguit la televisió, que ha permès a la població l’accés a la cultura de la imatge. Des de l’any 1990, s’ha dut a terme la comercialització de la cultura. El 2004, s’estima que el 40% del comerç mundial és digital. La quantitat de nous films i llibres no ha deixat d’augmentar d’any en any. Així mateix, la multiplicació de canals de TV ofereix cada vegada una major varietat al consumidor cultural.” Dic que els conceptes semblen contradir-se, perquè és evident que el redactor emparenta cultura popular, cultura per al poble —ha escrit al principi—, amb comerç cultural, assimilació que, a la vista del que a la mateixa Wikipèdia dóna com a cultura de masses, sembla del tot impossible de casar. Veiem-ho: “La cultura de masses és un producte de la societat de consum al món occidental. A principis del segle XX la cultura, la vida privada, el pensament, etc. van començar a ser fabricats a escala massiva i venuts al mercat. La cultura de masses aconsegueix fabricar a gran escala, amb tècniques i procediments industrials idees, somnis i il•lusions, estils personals… La cultura de masses és el desenvolupament d’un nou model en el qual es reforcen les diferències i les desigualtats amb estratègies i instruments mercadològics cada cop més elaborats. La ciència i el coneixement es posen al servei de la producció d’uns valors i símbols estereotipats.” No he triat la Wikipèdia per casualitat, ben al contrari, l’he triat perquè en aquesta “obra”, en principi, els seus corresponsals o redactors no se senten obligats a cenyir-se a una “direcció d’obra” que exigeixi la màxima coherència d’aportacions, elaborant els seus textos segons les opinions més diverses.
Davant del panorama actual—que he intentat d’explicitar de forma succinta—i per tal d’entendre’l i intervenir-hi, si cal, he buscat referències d’altres situacions històriques que provarien que el fenomen que avui ens ocupa no és cosa del nostre segle sinó que ja amb anterioritat ha donat peu a actuacions de política general.

A finals del segle XVIII “[d]eseoso el Consejo de Castilla10 de arreglar la policía de los espectáculos, mandó a la Real Academia de la Historia… le informase lo que le constare acerca de los juegos, espectáculos y diversiones públicas usadas en lo antiguo en las respectiva provincias de España”. Aquest Consejo, encarregà a Gaspar Melchor de Jovellanos una Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas, y sobre su origen en España. En aquesta memòria, Gaspar Melchor de Jovellanos recull tot allò que ell creu inherent a una sèrie d’activitats que avui (la gran majoria) serien tractades sota l’epígraf de cultura popular, des de l’“Origen general de las diversiones i espectáculos”: caça, romiatges, jocs escènics, jocs privats, sagrats i profans, divertiments ciutadans, acadèmies dramàtiques, saraus públics, màscares, cases de conversa (cafès?), jocs de pilota, etc. Al llarg del seu treball Jovellanos fa una sèrie de reflexions molt enraonades, una de les quals, encara que avui ja fóra difícil de tenir en compte, no per aquesta raó deixa de ser assenyada. Diu així, al principi de la segona part del llibre: “Para exponer mis ideas con mayor claridad y exactitud, dividiré el pueblo en dos clases: una que trabaja y otra que huelga; comprenderé en la primera todas las profesiones que subsisten del producto de su trabajo diario, y en la segunda las que viven de sus rentas”. Diu això perquè, encertadament, Jovellanos creu que las classes que “huelgan”, per elles soles ja s’ocupen dels seus divertiments i no necessiten cap mena de calendari per dur-los a terme, poden folgar quan volen ja que no estan subjectes a unes obligacions temporals. En canvi les classes “que subsisten del producto de su trabajo diario”, sí que necessàriament han d’organitzar els seus divertiments en un calendari, un calendari universal que serveixi per a tots els sectors “que subsisten del producto de su trabajo diario”. Aquest és un element, el del calendari, que sol obviar-se quan parlem de cultura popular i en canvi, a la vista del que opina Jovellanos, ja al segle XVIII, estaria a la base de la democràcia de l’oci cultural i també en la de qui confecciona els productes a consumir i qui té capacitat per produir-los. No és tant què es fa, per definir la cultura popular, sinó com i quan es fa, i qui ho fa.

Per acabar

Actualment, al meu parer, allò que podríem, i potser hauríem, d’entendre i proposar com a cultura popular podria integrar-se, per un cantó, amb els coneixements que aconseguí transmetre’ns el món de l’economia agrària, fixada avui, per obra dels folkloristes, amb l’equívoc epítet de tradicions nacionals; crec que ara per ara seria infructuós pretendre prescindir barroerament d’aquest concepte romàntic de cultura popular ja que en l’actualitat, i a causa d’anys de presentar-la sota aquest discurs, es troba ben interioritzat dins un important sector de la societat, i no em refereixo només a aquells que hi intervenen directament. Però aquestes pràctiques d’oci cultural cal poder-les formular distanciant-se de la lectura i aplicació merament comercial (turistitzant11 ) del “parc temàtic”, advertint que avui per avui aquest esperit de parc temàtic alena fortament darrere algunes suspectes propostes dels “mercats medievals” que tant d’èxit tenen, o de la reconstrucció de festes de la sega o de la verema, etc., sense negar que honestament escenificades (sense falses visions folkloritzades o purament turistitzades i, per tant, comercials), les manifestacions d’aquest caràcter poden arribar a comprendre valors pedagògics no contradictoris amb una exposició decorosa del vell món agrari i poden assumir un remarcable interès dins la pràctica de l’oci cultural. Tota aquesta matèria, més la que ens ha llegat el món dels antics i exhaustius “divertiments” populars urbans, més propers a les arts parateatrals, com ara les festivitats públiques, de les quals són hereves ben manifestes l’actual teatre de carrer, o el denominat nouveau cirque a França, o també la pràctica dels esports no comercialitzats; més les que ens han arribat fins a nosaltres procedents del món preindustrial. La suma de totes aquestes activitats matisades per una voluntat crítica de constant actualització disposada a evolucionar i abandonar allò que hagi estat construcció ideològica funcional, coalitzades en un calendari (recordem l’opinió de Jovellanos anotada més amunt sobre aquells que són, i aquells a qui no els cal ser-ho, usufructuaris de la cultura popular), que les faci absorbibles i competitives amb la contemporaneïtat; la suma d’aquests estadis, dic, és la matèria sobre la qual caldria actuar. Matèria sobre la qual caldria aplicar una salvaguarda (no pas una protecció museològica), per fer-la compatible i alhora defensable davant la pretensió de la cultura de masses proposada per la indústria cultural, per la mercadologia com a única virtut a tenir en compte, en un mercat lliurat a uns valors i símbols banals i profundament estereotipats.

Final

Si estiguéssim en disposició fer-ho —amb la prudència necessària—, proposaríem, com a política a seguir en aquest camp, que la cultura popular encetés un altre camí diferent del que ha emprès fins avui. Un camí que, sens dubte, hauria de seguir atenent les realitats de la cultura popular que avui es practica i es genera des del món de l’associacionisme popular, moltes activitats de la qual, per efecte del camí que s’ha seguit fins avui, es faran difícils de corregir. Caldria, però, contemplar tot aquest material amb els ulls posats en l’evolució futura de les necessitats del lleure o l’oci cultural de tots els sectors populars de la societat catalana contemporània. Proposaria treballar en la contínua reinvenció de la cultura que genera l’associacionisme de rel popular i la indiscutible creativitat individual. Proposaria atendre el que aquí anomeno divertiments populars: teatre de carrer, esport no comercial, velles aportacions culturals que complementin i ajudin a recuperar allò que de mediterranisme hagi pogut perdre la cultura catalana al llarg d’anys de folklorisme oficial. I sobretot, i com un exemple flagrant, proposaria treballar en les formes del cant i la música tradicional, gènere que des de principis del segle XX, un abús de culturalisme i captivament per formes tradicionals del “feliç nord europeu” (i actualment per l’anglosaxó), ha dut la música popular catalana del Principat a un continu assaig —mai plenament assolit— per retrobar-se en un so, avui extraviat, que ens acosti als lògics sons de la resta de la Mediterrània, civilització a la qual indubtablement pertanyem i de la qual sí que disposen encara les Illes i el País Valencià. Cal treballar en el camp de l’educació (no tan sols l’escolar), en el camp del lleure, juvenil i adult, de l’oci cultural, de l’associacionisme de rel popular, amb esperit obert o tot allò que passa al nostre entorn, a partir, però, categòricament i sense complexos, de la seguretat que proporciona ser dipositaris d’una rica tradició festiva i cultural que conté tots els elements, tots, de què disposen les cultures dels pobles que ens envolten, des de Grècia fins al Magrib. El mestissatge ha estat des de sempre la barra de salvament de la cultura popular. El mestissatge, però, no és la “mescladissa que pot compondre’s dins d’un estudi d’enregistrament”, és alguna cosa més seriosa i més difícil d’aconseguir. El mestissatge és allò que s’aconsegueix a partir d’una rica seguretat del punt de partida de cadascú (els coneixements culturals que cal suposar que té cada individu), i és allò que no s’aconsegueix amb combinacions i aliatges calculats. El mestissatge no s’aconsegueix si un no és capaç de situar cada sentiment propi al seu lloc, i tots ells en el lloc dels sentiments. I tampoc no s’aconsegueix, evidentment, a partir de barbollaires i insubstancials proclames cosmopolites.

Addenda

Com el lector haurà advertit, en l’article m’he cenyit expressament als fenòmens no materials de la cultura popular, deixant a part, i no perquè em faltessin ganes d’entrar-hi, sinó per qüestions de mètode i també d’espai, les creacions materials, com per exemple la qüestió irresolta del Museu d’Etnologia de Catalunya, mil vegades encetada i mil vegades abandonada, per raons, entre altres, com les esbossades al final de l’apartat “La política del CPCPTC”. Deixo, doncs, aquesta qüestió per a una altra oportunitat.

 

 

NOTES

(1) Barcelona: Serveis de Cultura Popular, 1982.
(2) El primer dels quals fou creat el 1907 per Aureli Capmany. La seva obra va ser continuada després de la Guerra Civil per l’Obra del Ballet Popular.
(3) Posats dins el context de les actuals eines de comunicació, sorgeixen noves interpretacions del concepte cultura. Segons Juan Guillermo Tejada, al Diccionario crítico del diseño, i seguint formulacions de l’antropòloga Mary Douglas, la cultura s’hauria desenvolupat al llarg dels segles a través de quatre patrons principals: la cort, el circ, el carnaval i l’esport. És curiós d’observar com, allò que avui a Catalunya denominem cultura tradicional popular, entraria dins la definició que es fa del patró carnaval.
(4) Aquesta referència ens portaria a considerar com algunes pràctiques de la cultura tradicional (sobretot aquelles que s’aproximen al que avui coneixen com esports) podrien haver nascut més aviat dins la cultura preindustrial que no pas dins l’àmbit del món agrari, encara que molts folkloristes (i paradoxalment també els seus detractors) hagin pretès trobar-hi precedents antiquíssims.
(5) Terme que contemplaria aquelles activitats de l’associacionisme de rel popular que, procedeixin o no de la dita “cultura tradicional”, són usades pels sectors socials que no participen directament en la direcció política o cultural (alta cultura o cultura de referència) de la societat, i no participen de l’esperit de parc temàtic.
(6) Aquí per “ball” hem d’entendre representacions mimades o dansades que participen en les cercaviles festives.
(7) La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació. Barcelona 1985
(8) Diari Avui. Dijous 28 de juny 2007.
(9) El subratllat és meu.
(10) El Consejo de Castilla era el principal centre de poder de l’estructura de govern de la monarquia hispana dels segles XVI al XVIII.
(11) Cal entendre que aquest treball no està en contra del que avui coneixem per turisme, que aquí anomenarem, en positiu, oci cultural, sinó d’aquella altra proposta que en nom d’una visió merament comercial comporta la banalització i desfiguració dels elements culturals que són implícits i necessaris perquè el fenomen assenyalat tingui l’espontaneïtat i l’autenticitat necessàries que el facin mereixedor d’avaluar-lo.

Bibliografia

AYATS, Jaume [et al.] Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Barcelona: Rafael Dalmau, 2002.
BERTRAN, Jordi; NADAL, Eduard. Manual de Producció tècnica. Tarragona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Editorial El Mèdol, 2000
BROTONS, Xavier. Castells i Castellers. Barcelona: Lynx, 1995
DELEITO, Jose. …También se divierte el Pueblo. Madrid: Alianza Editorial, 1988.
La Dinamització Cultural a les Àrees Urbanes de Nova Creació. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1985.
Festa i Ciutat. Forum Barcelona Tradició (volum I). Barcelona, Tarragona: Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona i El Mèdol, 1998
GIL CALVO, Enrique. Estado de Fiesta. Madrid: Espasa Calpe, 1991.
JOVELLANOS, Gaspar Melchor de. Espectáculos y diversiones públicas. Madrid: Espasa Calpe (Austral), 1966.
PRATS, Llorenç; LLOPART, Dolors; PRAT, Joan. La Cultura Popular a Catalunya. Barcelona: Serveis de Cultura Popular, 1982.

© 2008
Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: