Bienve Moya

Llegendes d'arreu

LA FESTA, LA MIDA DE PANTAGRUEL

 

Pantagruel , i el seu singular progenitor, Gargantua, són, també, éssers de la festa. La festa, amics lectors, demana un tant de desmesura i l’home, sense aquest tant, s’exposa a perdre, precisament, la mesura de la naturalesa. Perquè la naturalesa ho és de pantagruèlica, i tant. És impossible deixar d’admirar la força sense límits de les tempestes, de les aigües i el vent desfermat, o de l’esparverador foc que vomita de les seves entranyes anihilant-ho tot. Sí, ja sé que aquestes imatges contradiuen el què s’ha dit en un article precedent, sobre la mesura. Però, parodiant aquell, podríem dir: qui estigui net de tota desmesura, que tiri la primera pedra. Altrament, també podríem afegir, posats en una tessitura de filosofia domestica, que la contradicció és la mesura de l’home.

A Pantagruel evoquem, encara que no en siguem conscients, quan la festa ens porta  fins un nivell prop d’un punt on podríem eixir de nosaltres mateixos. En el menjar i veure, es clar (Bé canta la Marta, quan està farta), però també, i sobretot, en altres accions que es poden materialitzar quan el cos ens demana guerra. Segons algun comentarista, François Rabelais, en la seva prodigiosa obra, entre altres raons pretén mostrar-nos el carnaval, la festa de les festes, com una institució construïda per qüestionar totes les institucions. Durant el temps carnavalesc (durant el temps festiu, podríem afegir), una forma de llibertat o contacte familiar regna entre la gent que, en el rutinari dia a dia, es veu severament dividida per classes i castes: pel naixement, la propietat, l’ofici, etc. Durant el carnaval, seguint l’obra de Rebelais,  s’instauraria un sentit únic de temps espai, valor que faria que l’individu se sentís realment part de la col·lectivitat, entrant en un espai “sagrat” que el permetria abandonar la condició en que es veuria retingut durant el temps profà (el rutinari i festijós dia a dia). En aquest punt l’individu intercanviaria el seu estat a través del vestit, la màscara, el comportament, i el seu cos (el seu ànim) quedaria renovat, alhora que sorgiria entre la societat una més gran consciència d’unitat i comunió material, sensual, identitària. Així ens ho conta el comentarista de Gargantua i Pantaguel. Fins aquí, jo no hi poso ni trec res. Pantagruel és la desmesura, i en tant que la desmesura és llibertat sense constrenyiments. Alguns altres comentaristes han vist en les extraordinàries i extravagants aventures dels dos gegants una precoç referència a l’anarquisme, o a l’acràcia. D’altres, en canvi, parlen d’un naixent liberalisme renaixentista.

La festa, al costat dels valors de socialització, de renovellament cíclic dels llaços entre els membres de la societat humana, conté, qui ho dubte, referències èpiques, referències a aquella edat d’or, a la qual ja ens hem referit, en què l’home, sense lligams, sense classes, ni castes, ni societat, s’hagués pogut dedicar, senzillament, a folgar, menjar i dormir sota les estrelles.

Esforçar-nos-hi

Aparegut a www.festes.org. En motiu de la Festa de major de Tarragona 2008

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: