Bienve Moya

Llegendes d'arreu

BALAB BALANSIYYA

Contes i llegendes de la Xarqiyya (La València andalusina)

 

Introducció

Era el mes de Shawwal de l’any 566 de l’hègira, o el que és el mateix el mes de juliol de 1170 del naixement de Jesús. A l’alfóndec de la porta de la Boatella de la ciutat de Balansiyya s’hi trobaven passant les dolces hores de la vesprada cinc persones, dos comerciants mossàrabs de la fèrtil ciutat d’Oriola; un estudiant d’àrab clàssic originari de la vila d’Ifraga, sota els ports sempre nevats que separen al-Andalús de la terra dels francs; i dos individus més que deien residir a Turtusa, la ciutat del gran riu.
Fent hora per a la propera oració i també per el darrer àpat del dia entretenien la gana i la pietat contant-se històries i llegendes d’altres temps. El de més edat d’entre els tertulians, un dels mercaders mossàrabs d’Oriola, indolentment ajagut sobre una gastada catifa persa amb grossos motius florals, tot libant del líquid que contenia un tassó de pissa blanca, acabava d’encetar la primera de les històries, que ell assegurava tan real com que el sol es podria avui com cada dia.

Primer conte
El bandit Hassan.
Aquesta és la història d’un home que era lladre d’ofici i que l’exercí amb gran habilitat durant molt temps per les terres de la Xarqiyya. Però vet aquí que un dia va i li diuen:
«Ves en compte, Hassan, perquè ha arribat un nou caid molt intransigent amb l’aplicació de les lleis de l’Alcorà».
Aleshores Hassan va dir-se: «la gent diu moltes coses, unes són veritat i altres són molt exagerades; he de saber per mi mateix si aquest nou caid és tan sever i rigorós com diuen».
Va i roba un moltó i n’hi talla una cuixa. La fa coure i la posa en una plata que oculta entre els plecs del barnús. Llavors se’n va cap el palau del magistrat. Quan és davant d’ell, va i li diu:
«Senyor, amb el vostre permís, he vingut a fer-vos una pregunta. ‘Veiam de que es tracta -respon el jutge-. Ja pots parlar’. Déu (sigui sempre lloat) ha volgut que jo robés un moltó, que el degollés el cogués i me’l mengés. Ara volia preguntar-vos si això és pecat»? ‘Déu meu! -exclama el caid- Efectivament, això és un gros pecat’.
Aleshores, Hassan, traient-se la plata amb la cuixa que havia sostret del moltó, i que duia sota els plecs del barnús, li presenta i li diu:
«Oh, Senyor, és que jo, pecador de mi, us he dut la vostra part. «Ah, bé!» Respon al caid advertint i olent el deliciós aroma del rostit. «Això és una altra cosa. Tu no m’havies dit que la carn estès cuita. Des del moment en que ho està, el foc l’ha purificat i l’ha fet lícita. Deixa’m aquí la plata i emxi ben salam».
Era un lladre mol savi, aquest Hassan. Sentencià, entre grans riallades, un dels tortosins. Opinió i entusiasme que fou compartit per la resta dels tertulians.

Editorial Marfil. Alcoi. 2008

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: