Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La Festa és un joc, on s’hi ha d’anar amb esperit de jugar.

Entevista al diari AVUI

per Ismael Carbó

dissabte 26 de juliol

Com s’hi entra, en el món de la cultura tradicional i popular?

A través de la família, esclar. Suposo que si no tens una família que hi participa, deu ser difícil. L’altra forma és la memòria dels familiars i dels amics. De la memòria, als anys 70, se’n va dir recuperació, i jo en diria reinvenció, de la festa. Els meus pares, per efecte del franquisme, no van poder tenir gaire la festa al carrer; en canvi, els meus avis sí, i la memòria dels meus avis va servir per a la descoberta del significat de les paraules que expliquen la festa.

En el món de la globalització, amb les noves tecnologies, internet, la immigració, quin paper hi té la cultura tradicional?

La immigració no representa cap problema per a la cultura popular, perquè és la més universal de les cultures. Sempre diem que Sant Joan i les fogueres és una festa del litoral mediterrani, tant si és catòlic, musulmà o ortodox. El problema és que el país deixi que els altres desenvolupin les seves activitats dintre de la cultura i que hi participin i en gaudeixin. El cine, la fotografia… Una festa major sense un partit de futbol o una cursa ciclista estava coixa als anys vuitanta. Els programes de festa major són tots a internet. Tots els invents tenen multitud de maneres de fer-se servir i la cultura popular els fa servir a la seva manera.

¿Aquesta globalització posa en qüestió o estandarditza les manifestacions de cultura popular?

En certa manera sí. Hi ha una cultura dominant, que és l’anglosaxona. La globalització és un problema per a la cultura popular, perquè ven una determinada expressió comercial, que és la dominant, però permet alhora una singularitat que també aprecia.

¿Les sardanes i la Patum són l’equivalent als toros i les sevillanes?

No hi ha equivalències. Les sardanes són música i ball i tenen la història que tenen, han servit per a una causa nacional i popular. La Patum és una festa singular. Els toros no són equivalent a res d’això. Els toros o la festa dels bous, com també es coneix, són una festa catalana, perquè és una festa mediterrània. Una altra cosa és si la sensibilitat actual pot permetre la festa dels bous a la plaça, el toreig. Però això és una qüestió de sensibilitat, no de cultura.

Vostè forma part dels Altres Andalusos i manté una posició crítica amb la Fira d’Abril de Catalunya.

La meva opinió i la d’uns quants com jo és que la Fira d’Abril és un muntatge que serveix perquè uns quants de Barcelona de la Diagonal en amunt coneguin allò que ells creuen que és la festa andalusa, però també perquè una colla d’aprofitats presentin una visió andalusa que és anacrònica.

Fa temps que la polèmica acompanya la Fira d’Abril de Catalunya.

La meva família andalusa no es diverteix d’aquella manera ni s’hi ha divertit mai. És qualitativament molt deficient, hi trobarem molt poca música en directe, a les casetes, i afavoreix una gent que es presenta com a representants dels andalusos. Això és una solemne mentida. Però, per altra banda, el partits polítics catalans els tenen com a representants dels andalusos. I aquest és un error gravíssim. Els andalusos que vivim aquí o els seus fills que han nascut aquí som catalans, potser a la nostra manera, però catalans.

I la festa major?

Fins avui no ha canviat gaire. En tot cas, s’hi han afegit coses. A començaments del segle XX la festa major va assumir les sardanes, l’esport, el cinema… i a partir dels anys 70 ha assumit els concerts de rock i ha evolucionat d’una manera determinada sense que ningú se n’adonés, com ha de ser. Les festes evolucionen per si soles, i potser a principis del segle XXI s’encetarà un model diferent.

Però justament a Barcelona es va voler implantar un model de festa per a la Mercè o Sant Joan gairebé com un signe d’identitat.

Als anys 70-80 van coincidir un nou moviment de la cultura popular i la voluntat de l’associacionisme veïnal i dels partits polítics de recuperar el carrer. Això va donar la possibilitat que reeixís el model que s’estava elaborant, basat en la tradició -i la tradició també usa el carrer com a espai festiu i reivindicatiu-, i, a més, es va adequar a l’empenta que suposava sortir de la dictadura. Això hi va ajudar i hi va donar la pàtina de recuperació social i cultural.

Hi ha programes de festa major que semblen més els d’un poble de la Costa del Sol.

Hi ha una voluntat cada cop més gran de fer la festa no com una forma de relació social de la població, sinó com una atracció de forasters.

El model festiu d’ara incentiva la participació?

En aquest aspecte sóc una mica pessimista. Atraure forasters implica donar espectacles que es puguin mirar, però que no permeten participar-hi.

A l’hora d’anar a una festa major amb quin ànim hi va, vostè?

La festa és un joc i s’hi ha d’anar amb la disposició de jugar. Això vol dir conèixer una mica les regles. No s’hi pot anar pensant que els que passen davant són un espectacle, perquè no et diverteixes i molestes els que s’estan divertint.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: