Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Festes, alguns articles curts

El Drac de sant Miquel

Miquel, o Gabriel o Rafel, el 29 de setembre. Amb el record dels tres arcàngels, capitans dels àngels que van defensar el poder constitutiu de Déu contra la rebel•lió de Llucifer (el resplendent), que també posseeix un dia i un sant, el 25 de maig: sant Llucifer Bisbe, arriba a l’hemisferi nord la tardor tradicional. Miquel va ser patró dels cavallers armats, i a ell va dedicar l’Europa bel•ligera els més sobergs santuaris, entre ells el del mont saint Michel a la Petita Bretanya, on encara avui, un cop baixa la marea atlàntica i l’illa és separada del continent, hom podria veure arribar des del gris horitzó oceànic, la petita nau d’una sola vela que partint de la immemorial Bretanya insular transporta el grial. A sant Miquel se’l representa vestit amb armadura, espasa a la cintura i empunyant la llança que fereix el drac, jacent als seus peus amb la gorja traspassada pel ferro celestial. En la iconografia cristiano-occidental Miquel (Qui com déu! Significa el seu nom), és un dels herois matadors de dracs, com sant Jordi, sant Mer i altres. Però, al contrari del que fora fàcil deduir, aquest exposat ofici de matadracs, no tant sols és cosa de mascles.
El cristianisme ens mostra una certa quantitat de donzelles desballestadores de dracs. Santa Margarita, protagonista d’una mitografia tan fabulosa que l’Església encara manté seriosos dubtes sobre l’oportunitat de la seva divulgació, i santa Marta, un personatge del
Nou Testament que apareix junt amb Magdalena i Llàtzer —l’amic de Jesús—. És durant el seu periple europeu, concretament el de la Provença, on santa Marta es relaciona amb el drac.
Ens conta una vella llegenda occitana que al dispersar-se els deixebles de Crist, Marta, Maria Magdalena i Llatzer, van ser embarcats i abandonats a la mar en una nau desproveïda de rems, de veles, de timó i d’aliments. La fortuna disposà que aquesta nau arribés estalvia a la desenbocadura del Roine, al futur port de Les Santes Maries de la Mar. Conta el relat que els sagrats personatges van fer via cap Ais de Provença dedicant-se a evangelitzar aquesta regió que banya el Roine, la Provença. «Era en aquell temps, sobre el Roine, en un bosc entre Àrles i Avinyó, un drac qui era mig peix e mitja bèstia plus gros que un bou, e plus long que un cavall, que havia dens tallants com espasa, e havia banyes. E estan en l’aigua amagat, occia aquells qui passaven, e feia sotsobrar les naus. Era vengut per les mars des de Galàcia, e fou engendrat en Asia per Leviatan, que és serpent d’aigua molt ferotge, e de Bonat, bèstia que es fa en la regió de Galàcia, i que a tots aquells qui el volen caçar, gita la sua femta, amb la força d’una sageta, e tot allò que toca, crema, així com foc. Cap a aquesta bèstia anà santa Marta; e troba-la en un boscatge, que s’estava menjant un home. E gità sobre el drac aigua beneïda, e mostra-li una creu». Tot va ser veure la creu i sentir l’aigua beneita, que la descomunal bèstia va tornar-se mansa com un anyell. Aleshores Marta va apropar-s’hi, i amarrant-la pel coll amb el cordó de la seva túnica, va treure-la del bosc fins una clariana, i «mantenent lo poble lo alebesà [lapidà] amb llances e amb pedres». La zona on fins aleshores s’havia amagat la fera «era apelat Nerluc que volia dir lloc negre, perquè allí havia grans boscatges negres»; però a partir de la captura de la Tarasca, que aquests era el nom del monstre, va passar a dir-se Tarascó. Vet aquí una llegenda de la lluita contra el drac que volem fer conèixer per compte de la què haguéssim pogut narrar de sant Miquel o de sant Jordi, o d’altres batalladors herois.
Diu Borges, en El libro de los seres imaginarios, que a Occident el drac sempre ha estat concebut com a malvat, paraula que segons Coromines prové dels termes malus, dolent i fatum, destí. O sigui que hauríem d’entendre que Borges vol dir que a Occident el drac sempre ha estat tingut com una encarnació del malaverany. Em sembla, però, que el malvado de Borges no vol arribar a posseir aquesta profunditat semàntica i es limita, simplement, a titllar-lo de dolent. De tota manera, i a la llum d’aquesta reflexió i dels relats coneguts sobre el drac, o el serpent, si que potser
podríem deduir que la presència del drac podria haver-se interpretat com a símbol de malaverany; el drac podria venir a significar conflictes i malvestats. Però interpretar-ho d’aquesta manera potser fora abusar de l’assumpte. Caldria deixar-ho per a un estudi més extens sobre aquesta figura de l’imaginari oníric humà. «El temps —diu el mateix Borges— ha desgastat notablement el prestigi del Drac. Creiem en el lleó com a realitat i com a símbol; creiem en el minotaure com a símbol, però ja no com a realitat; el Drac potser és el més conegut, però també el menys afortunat dels animals fantàstics. Ens sembla pueril, i sol contaminar de puerilitat les històries en que figura. Convé no oblidar-nos, però, que es tracta d’un prejudici modern, segurament»

De sants, indigents i porcs
«A cada porc li arriba el seu sant Martí.»
Aquest refrany, apart de significar, que tard o d’hora tothom paga les seves malifetes (o si més no vivim en la secreta esperança de que així sigui), assenyala un dia de l’any: sant Martí, l’onze de novembre, durant el qual el costum manava començar ses matances, com diuen els balears, o la matança, com diem al Principat i al País Valencià.
En realitat el que feia que aquesta data fos l’assenyalada per començar el sacrifici (sacrifici sense cap intenció penitencial, sobretot per a nosaltres) d’aquest animaló, no té res a veure ni amb el personatge de Martí ni amb cap altre sant del calendari, sinó més aviat amb l’entrada real del temps del fred. Un temps durant el qual altres vitualles usuals durant la resta de l’any, com les verdures, fruites, etc. s’anirien fent escasses fins que tornés el bon temps. El germà verro, doncs, del qual ja sabem que se n’aprofita tot, és l’animal idoni per elaborar duradors embotits i tota altra mena de productes càrnics en conserva: perfumats pernils, suculenta cansalada, gustoses llonganisses, etc. etc., els quals venien de primera per ajudar a passar el llarg temps del fred dels avis, que encara avui (malgrat els avenços de la buròtica i la més sofisticada tecnologia de predicció climatològica) sol arribar, com fa segles i segles, a partir de mig novembre. I que duri!
Així doncs el bon costum ordenava: Per sant Martí mata el garrí. Malgrat tot, en algunes contrades (és evident que la diversitat geogràfica dels Països Catalans provoca que l’hivern no comenci arreu alhora), en algunes contrades aquesta operació podia avançar-se a l’octubre: Per sant LLuc mata el porc i tapa el cup (18 d’octubre), i fins i tot al pla de Barcelona, i a ciutat —que com a tot arreu també era habitual el mataporc (qui en posseïa, es clar), podia allargar-se fins el dia de Nadal. Si més no això cal deduir d’una nota sobre aquesta qüestió, estreta del Llibre d’Almotacenia (manuscrit existent a l’Arxiu Municipal d’Història de la Ciutat) on llegim que: … «los porcs se agen de metre per lo portal de Sanct Daniel o lo portal de Jonqueres, excepte dos dies abans de Sanct Tomas fins a la festa de Nadal los puixa metre per lo portal del ferro» (la Portaferrissa?).
Que el costum de matar el porc en aquestes dates (les de la festa de Nadal deuria ser força comú, ens ho certifica una cançoneta que, encara avui, es recita o canta a la majoria de les cases a l’hora de fer cagar el tió a la canalla: «Caga tió, o et donaré cop de bastó…/ Ara ve Nadal, posarem el porc en sal / la gallina a la pastera… etc. etc. O encara, l’adagi recollit per Valeri Serra i Voldú, transcrit en el volum 1 de l’Arxiu de tradicions Popular.

Si vols passar un bon Nadal, tingués un bon porc en sal.
Però qui era aquest home, Martí de Tours, l’onomàstica del qual obre les gèlides portes de l’hivern i ens convidava a matar el porc? Doncs si existís una mitologia cristiana on es relatés la història dels herois d’aquesta civilització (la actualment nostra) buidant-la del seu context doctrinari, ens contaria que aquest personatge del segle IV, un dels líders polítics del nou ordre cristià que en poc temps s’instal•laria a tot el vell món occidental, nascut a la vella Pannonia, l’actual Hongria, fou contemporani de Justinià, dit l’apostata, precisament el darrer emperador romà que provà de restablir la cultura de roma i amb ella el vell culte dels déus clàssics al costat de la nova religió que s’imposava, i que per aquesta darrera temeritat seria titllat d’apòstata pels vells jerarques de l’imperi, que ja havien decidit convertir-se al nou ordre cristià. Martí fou també contemporani de l’enigmàtic teòleg hispano-galaic Priscilià, promovedor d’una versió del cristianisme allunyada de la restrictiva ortodòxia catòlica. Operació que li havia de costar la raó i la vida. Priscilià fou fet executar a Treveris sota acusació de Bruixeria, acusació que mai va ser acceptada pel combatiu Martí, el qual un cop assabentat de l’execució confessà que des dia en què s’havia vist obligat a acceptar el càstig promogut pels vells i corruptes jerarques del nou ordre, havia sofert una disminució dels seus poders carismàtics i guaridors. Martí és aquest heroi del cristianisme que l’iconografia cristiana ens presenta muntat a cavall i tallant amb una espasa la seva capa per donar-se la meitat a un indigent dels camins.

Altra vegada sobre les marededéu negres
Amb setembre arribava, o arribava, el més dels romiatges i dels aplecs. El dia 8 d’aquest mes, que també ho és de la verema, es commemora la festivitat del naixement de Maria, i també la celebració de totes les “Marededéus Trobades”. Això vol dir de totes les imatges de la Marededéu que van ser trobades en coves, soterrades devora un arbre (gairebé sempre d’exemplar corpulència i antigor), sota una mata, vora una font, etc., i que foren miraculosament localitzades per un pastor o pastora, o per una bèstia (amb preferència pels bous de llaurada). Xavier
Fabregas en “Tradicions, Mites i Creences dels Catalans” ens assegura que prop o no massa lluny de cada un dels lloc on s’han trobat imatges com les que descrivim gairebé sempre sol haver-hi alguna resta arqueològica de períodes clàssics, o megalítica. Aquests situació, diu ell, vindria a demostrar-nos que el lloc en qüestió on s’hi troba la marededéu podria haver estat un antic lloc de culte precristià, posteriorment cristianitzat, es clar.
L’incòmode (en uns temps, i ara instal•lat) Sánchez Drago, en el seu monumental “Gárgoris y Habidis” també ens garanteix que ‘grecs i gallecs retien culte a la mateixa deessa, que a Egipte anomenaven Isis, entre els pobles Púnics Astarté o Tanit, Salabo a Síria i Maria en la tradició cristiana’. Sense perdre el fil suggerit pels dos autors citats, advertiren nosaltres com
la majoria d’aquestes imatges trobades presenten dos trets característics i summament originals. Un, gairebé totes aquestes marededeus trobades duen el fill assegut a la falda o al braç, disposició no gens comuna entre en la iconografia oficial de Maria, la mare verge de Crist. En canvi, aquesta mateixa actitud és força comuna en les representacions d’Isis i altres deesses mare de la terra mediterrànies. Un altra: la immensa majoria de les marededeus trobades presenten la faç negra o morena: la del Tura, la de la Bovera, la de Lluc, la de Núria, la de Montserrat, i un llarg etc. que us convido a descobrir, repartit per tot Europa. I precisament la negra, o la fosca és el títol donat a Demèter, mare protectora de la fertilitat de la terra (us convido a recordar, ara, que la majoria d’aquestes imatges de mareededeus negres s’han trobat en profundes coves o bé soterrades). El mite bàsic d’aquestes deesses o mares terra, és que són mares què en un moment o altre del cicle temporal del pas de l’any perden el seu fill o filla, o amant, restant elles obligades a cercar-los dins de coves o en el si de la mateixa terra fins que els trobinn i aconsegueixin ressuscitar-los o endur-se’ls per un temps. De la memòria d’aquesta acció —l’acte del retrobament dins la terra o en el profund de les grutes— dins el ritual que es seguís en la celebració del vell mite, potser podríem aventurar-nos a conjecturar d’on provindria —amb la intenció de cristianitzar-les— la constant de trobar aquestes imatges en els llocs on es trobaren, en coves o soterrades. Ritual, aquell de les arcanes mares terra, que amb la mort o pèrdua del fill, filla o amant, significava l’arribava de l’hivern en que la natura s’oculta o es deteriora, en espera de tornar a ressuscitar per primavera. El ritual cristianitzat d’aquest arcaic mite s’escenificaria en la celebració del Naixement de Maria, la Mare de Déu, el dia 8 de setembre, per recomençar l’eterna cerca del fill, Jesús, fins arribar a la Pasqua de Resurrecció, últim dia de la Setmana Santa.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: