LLEGENDES DE LA MAR

L’Any dels negats

A Baix a  Mar de Vilanova i la Geltrú encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “Temporal de la Desgràcies”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent han desordenat la costa de Ponent, va succeir un 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempestat fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homes entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta-dos orfes.

CONTES SUBURBIALS “El Cebeta”

creixen sols, com les cebes

El Cebeta havia nascut un tres de febrer. Me’n recordo perquè la seva mare, bona cristiana encara que el món l’hagués fet errar manta vegades (boi cada dia), s’havia presentat a la rectoria a mitja tarda amb un nadó ben abrigat perquè el cristianés, com deien al meu poble, que per atzars del destí era el mateix on havia nascut ella, cosa que la portava a fer-me especial confiança.

 

 ¾El pare no cal que se sàpiga ¾va insistir enretirant els bolquers per mostrar-me’l¾, l’important es que, en un cas de mala sort, l’animeta pugui anar-se’n al cel directe. Ell no en té cap culpa pobrissó!

I en la penombra recollida de la parròquia, amb la sola presència d’una amiga, el vam batejar. 

LLEGENDA DEL MARINER DE SANT PAU

la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia

Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.

Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.

CARNAVAL, L’ÓS I LA CANDELERA

Les dates del carnaval les determina el calendari lunar coincidint amb càlcul de la Pasqua cristiana. O sigui que cal guiar-se per la immediata lluna plena després de l’Equinocci de primavera. El diumenge posterior a aquesta llunació és Diumenge de Pasqua, el diumenge anterior a aquesta data és Diumenge de Rams, i quaranta dies abans de Rams és el Dimecres de Cendra, o sigui el primer dia de quaresma o el darrer de carnaval, depèn de la tradició local. En l’actualitat a Catalunya es dona per primer dia de carnaval el Dijous Gras (el dijous anterior al Dimecres de Cendra), però també ho havia estat per sant Antoni, el disset de gener, i encara pel Dia de Reis. A Vilanova i la Geltrú, actualment comença el dissabte anterior del Dijous Gras, amb el Ball de Mantons.

Una altra data relacionada amb el temps de Carnaval és la Candelera, el dos  de febrer. L’adagi popular diu que “Si per la Candelera plora el fred és fora. Si per la Candelera riu, el fred és viu”. Avui que ni llunes ni equinoccis ni solsticis dirigeixen el ritme de la societat, aquest adagi s’interpreta superficialment com una superxeria d’a pagès traduint riure i plorar per ploure o fer sol respectivament. Però sembla que la qüestió no fora aquesta sinó que “si la Candelera riu” voldria dir que el pleniluni s’escaigués vora de la Candelera, i plorar significaria la lluna nova (l’absència de lluna). Vist des d’aquesta òptica la cosa pren un altre sentit i vindria a justificar l’activitat carnavalesca del ball o caça de l’ós del carnaval de muntanya. És tradició que per la Candelera l’ós sortia de la seva hivernació. Si al sortir i observar el cel hi veu la lluna plena (la Candelera riu) entén que la primavera ve avançada i abandona el seu cau. Si pel contrari observa que no hi ha lluna (lluna nova), torna al cau fins més endavant, perquè la primavera ve tardana. I aquest fora el sentit de la remota cerimònia (convertida posteriorment en motiu de festa dins la litúrgia dels dies de carnaval) de la caça o ball de l’ós Pirinenc: eixir al bosc per incitar l’ós i fer-lo sortir de la hibernació i així, per simpatia màgica, propiciar la primavera. Aquesta cerimònia/joc vindria significar una voluntat d’ajustar el calendari lunar al calendari solar.

Cultura popular i qüestions de gènere

Toreros, ballarines i, homes homes.

Article publicat en el llibre “Calçasses, gallines i maricons”, Angle editorial. Barcelona 2003.

La veritat és que posar-me a escriure un article sobre el masculinisme hegemònic dins la pràctica de la cultura popular, o la festa popular, no se m’hauria acudit mai a mi mateix. I no pas perquè no hagués reflexionat sobre la qüestió, però, insisteixo, escamnat i recelós pels debats sostinguts fins avui amb diversos sectors amb vocació de dirigent, o inspiradora de la societat, ja fa temps que havia desistit que l’assumpte pogués despertar interès més enllà del propi l’àmbit temàtic en que es mou el meu treball. Per aquesta raó, i d’altres com aquesta, m’anima pensar que la practica de la cultura popular, activitat que hom sol etiquetar, amb to desdenyós, de “folklore”: ocupació d’importància subalterna; pugui tenir cabuda en aquest llibre. I espero que el seu arrenglerament al costat d’altres reflexions sobre les qüestions de gènere (de sexe) i el masculinisme hegemònic en les distintes activitats humanes, pugui ser valorada en la seva justa magnitud; o, si més no, com la que jo opino que és la seva justa magnitud.

NOTES SOBRE EL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

La festa en l’actualitat (Desaparició I Incorporació D’actes “Tradicionals”)

Quatre mesos passats de la mort del general Franco la Comissió del Carnaval, grup de ciutadans que representaven les entitats organitzadores del Carnaval, es proposen treure al carrer l’acte del Carnaval que més havien temut les autoritats locals i també els sectors més carques de la vila, L’Arrivo, l’arribada d’en Carnestoltes a la ciutat, el Rei de la Festa. Quina era la raó d’aquella por? Senzillament, el temien perquè era l’acte amb més capacitat de crítica lliure que hom podia imaginar, i donada la situació política del moment ( a tres mesos de la mort del dictador, hom dipositava en aquell acte quantitat d’aspectives, d’un o altre signe). L’acte en sí consistia (consisteix encara) en la posada en escena d’una desfilada que anava a rebre al Rei del Carnaval, En Carnestoltes, en algun lloc de la població, acompanyant-lo amb carrosses escèniques i colles de disfresses parodiant les novetats i esdeveniments locals amb accentuat tot burlesc i satíric, to que, ben sovint, assolia el sarcasme més cru. Després, en corrua, tot aquest cercavila el duia a la plaça de la Vila on l’estrafolari personatge havia de llegir davant la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que en la memòria dels vilanovins havia estat un pamflet incendiari que repassava sense misericòrdia tot allò que d’ocultable havia esdevingut a la ciutat durant l’any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons, encenia la imaginació de la població. Ja l’any anterior, aquesta mateixa Comissió del Carnaval havia fet l’intent de posar en peu l’Arrivo.

9 DE FEBRER, DIJOUS GRAS.

Els actes començaran a la tarda, cap allà a les cinc davant la pastisseria de cal Blanc, al carrer Francesc Macià, vora la plaça del Mercat, la Merengada.

Aquest joc va començar casualment. Resulta que en Blanc, el pare de l’actual pastisser, havia fet una gran merenga per exposar a l’aparador. Aquella merenga, una mena de glòria (sabeu què és una glòria, oi?) no era pas per vendre i adonant-se el vell Blanc i els de l’obrador i dependentes que tots els nens de l’escola veïna, la Pompeu Fabra s’aturaven davant l’aparador per admirar-la, van decidir treure-la a fora, no se sap si amb ànim de repartir-la o amb ànim de ja començar la gresca i l’empastifament que es preparava per la xatonada del vespre. La qüestió és que el joc d’aquella tarda va esdevenir tradició i a partir d’aquell any, Blanc i companyia treien la gran merenga al carrer i els nens de les escoles, sobretot la veïna Pompeu Fabra ja l’esperaven, i l’esperen per repartir-se-la generosament per la cara.

COMENÇA EL CARNAVAL DE VILANOVA 2009

Ei, que el dia 14, dissabte, comença el Carnaval a Vilanova i la Geltrú.

Comença amb el Ball de Mantons. Aquests és un ball que es fa a les entitats carnavaleres on cal anar vestit amb una certa elegància. L’elegància s’exigeix perquè amb el Ball de Mantons es pretén rememorar el passat indià de la societat vilanovina. Aquest és la raó per la qual es demana als homes que vegin amb vestit sencer (de la moda que sigui) i a les dones que llueixin el seu mantó de Manila, una peça sumptuària que no falta en cap casa de la ciutat. Sovint hi ha cases on se’n guarden més de dos: el de l’àvia, el de la mare, i si ha calgut, un altra que s’ha regalat amb motiu d’alguna ocasió que s’ho valia. Aquesta abundor, es clar, depèn del nombre de germanes a cada casa.

LA CANDELERA

SI LA CANDELERA PLORA EL FRED ÉS FORA. SI LA CANDELERA RIU EL FRED ÉS VIU.

Dedicat a celebrar la Marededéu de la Candela, la festa de la llum. Avui, dia 2 de febrer, he sentit per la tele l’explicació del refrany sobre aquests dia: “Si la Candelera plora el fred ja és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu”.

És comú d’entendre, com ho ha fet el meteoròleg de TV3, que això cal traduir-ho de la manera següent: si avui plou (el dia plora), s’ha acabat el fred. Pel contrari si riu (el dia és solejat), la Primavera encara tardarà d’arribar. Bé, cal dir que jo he sentit contar, o he llegit, que això no va així; seria massa superficial deixar la interpretació d’aquest adagi a l’atzar que els núvols i dels vents del 2 de febrer facin ploure o no. L’assumpte és més complex, com tot allò que té a veure amb la saviesa popular. Cal llegir la màxima d’una altra manera i observar no pas el temps que fa sinó la lluna, les fases de la lluna: si pels dies de la candelera hi ha lluna plena, cal interpretar que la candelera riu, o sigui que el fred és viu i encara tardarà el bon temps. Però contràriament si aquests dies hi ha lluna nova (ho sigui, no hi ha lluna al cel) voldrà dir que la Candelera plora, que traduït en l’idioma dels àugurs populars significarà que el fred ja és fora i la Primavera avança.

Si tenim en compte que el calendari lunar no es mou amb la mateixa sintonia del calendari solar (el que avui fem servir els occidentals) i que les setmanes i els dies (les nits) lunars no s’ajusten als dies solars… doncs. Si més no la interpretació no és tan fortuïta com la que ens ha pretès endossar el meteoròleg de la tele.  

 

Temps de Carnaval 2009

DIÀLEG SOBRE EL CARNAVAL, UNA FESTA CANVIANT

JO. —Tot en el món on vivim es modifica i canvia, és modifiquen les activitats humanes i la seva economia, i en conseqüència cal modificar les respostes. Com no hauria de canviar, doncs, una festa tan antiga com el Carnaval! I aquesta festa n’és molt d’antiga.

Sota la denominació de Carnaval, o Carnestoltes -que ve a ser el mateix- en el transcurs dels segles s’hi han aixoplugat un extens nombre de celebracions, rituals i commemoracions diverses, bandejades les unes per anacròniques en algun moment del passat, i d’altres refusades o prohibides pel poder, pel civil i per l’eclesiàstic ( i atenció que aquests últim no s’ha de traduir automàticament per religiós). Avui, si realment pretenguéssim conèixer quines són les fondes arrels de la festa -més enllà d’allò que veiem pel carrer durant aquests dies- caldria recórrer a un ingent material d’estudi antropològic; estudis que a la fi tampoc ens portarien a altre lloc que a una aproximació del que volguéssim conèixer: la rel de la festa del Carnaval. Caldria recórrer, com ja ha fet algun estudiós, en primer lloc, a una minuciosa observació de la religió popular, la religió divulgada des d’antic pel clergat secular. Perquè és cert que gairebé tota activitat festiva continguda en aquests dies va néixer en el procel·lós mar de les emocions religioses primitives, o si voleu, simplement de les religions primitives. Totes elles van ser activitats solemnials que s’han anat “exiliant”, ho han estat exiliades, a aquest temps litúrgic abans de la Quaresma cristiana. Totes elles estan influïdes per allò que cada una hagi tingut (o encara servi) d’antic lligam religiós, en el sentit de conjunt de sentiments i comportaments que vinculen una persona o un grup humà amb el que d’alguna manera hom reconeix com a sacre, transcendent i digne de celebrar, encara que en aquests cas la sacralitat ja no s’identifiqui amb un déu, però sí amb alguna mena sentiment (el de la mateixa celebració?) que ens mena a celebrar-lo.