EL CALENDARI D’ADVENT

“Arriba l’advent,  Nadal ja se sent.”

És costum a tota Europa que els nois i noies inaugurin aquestes dates un calendari especial, el Calendari d’Advent. L’advent és un temps litúrgic que comença quatre diumenges abans de Nadal i conté 24 finestretes. Aquest calendari obrirà cada dia una finestra cada dia a la façana de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Dins cada una hi podrem veure una estampa del què va passant dia a dia, durant tot el mes, fins arribar Nadal. Pels que no som de Barcelona, i com que aquests calendari barceloní l’he confeccionat jo mateix, doncs el meu blog us oferirà cada dia (que me’n recordi) una noteta sobre el motiu diari de la finestra. Avui, 25 de novembre us comunico la intenció.

 

LLEGENDES URBANES

Una de gats

 

La vella senyora “Madalena” s’havia quedat sola; la resta dels antics veïns de l’escala ja feia temps que havien abandonat els insalubres pisos d’ aquella decrèpita casa del carrer Hospital. D’una en una, en menys de cinc anys, les famílies que antany els habitaven havien desertat de l’escala, essent substituïdes per nous llogaters, gairebé tots d’origen immigrat, i sense gaires recursos econòmics. La vella senyora, en canvi, seguia habitant l’entresol on havia nascut i on possiblement hi moriria. Ella, però, si que disposava d’uns certs recursos; entre d’altres, el rèdit  dels lloguers de la meitat dels pisos de l’escala. Rèdit que augmentava dia a dia donat que aprofitava cada canvi de llogater per apujar el preu de l’arrendament.

9 DE FEBRER, DIJOUS GRAS.

Els actes començaran a la tarda, cap allà a les cinc davant la pastisseria de cal Blanc, al carrer Francesc Macià, vora la plaça del Mercat, la Merengada.

Aquest joc va començar casualment. Resulta que en Blanc, el pare de l’actual pastisser, havia fet una gran merenga per exposar a l’aparador. Aquella merenga, una mena de glòria (sabeu què és una glòria, oi?) no era pas per vendre i adonant-se el vell Blanc i els de l’obrador i dependentes que tots els nens de l’escola veïna, la Pompeu Fabra s’aturaven davant l’aparador per admirar-la, van decidir treure-la a fora, no se sap si amb ànim de repartir-la o amb ànim de ja començar la gresca i l’empastifament que es preparava per la xatonada del vespre. La qüestió és que el joc d’aquella tarda va esdevenir tradició i a partir d’aquell any, Blanc i companyia treien la gran merenga al carrer i els nens de les escoles, sobretot la veïna Pompeu Fabra ja l’esperaven, i l’esperen per repartir-se-la generosament per la cara.

EL JOC DEL BÈLIT

A Vilanova i la Geltrú, al barri de Baix a Mar, d’on jo soc fill, hi jugàvem de la manera següent.

Posàvem el bèlit, que havia d’estar afuat per un extrem (treure’n punxa n’hi dèiem), recolzat sobre una pedra o tocom de tal manera que l’extrem afuat quedés a l’aire.

Llavors amb la pala es colpejava aquest extrem per fer-lo saltar, i quan escara era a l’aire se’l colpejava amb la pala per llençar-lo tant lluny com fos possible.

 http://vadebelit.blogspot.com

Vull ser mulasser

 

AIXÒ ÉS EL CONTE DE DOS GEERMANS QUE VOLEN PORTAR LA MULASSA, UN DELS ENTREMESOS MÉS DIVERTITS DE LA FESTA . ELS DOS, PERÒ, SÓN UNA MICA MASSA PETITS. AH! PERÒ, TENEN UN ONCLE D’AQUELLS QUE SEMPRE HA ESTAT RODANT PEL VOLTANTS DE LA FESTA, UN ONCLE QUE ELS AJUDARÀ TANT COM PUGUI.

Il·lustracions de Núria Giralt

Ed. Vilatana/Columnna1998