Llegendari andalusí dels Pirineus

El conte de la vella Dama Verda

Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat.

Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. 

LA CUINA DEL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Extracte del llibre sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú què apareixerà pels volts del Carnaval 2010 editat per Arola Editors, de Tarragona.    

Durant les vigílies d’aquestes dies hom sol convidar a sopar a casa els amics o se surt de restaurant. Però el Dijous Gras es reserva per a la xatonada. Anirem doncs al xató i a la seva festa, la xatonada. El xató, com ja deureu haver sentit contar, o haureu llegit, hom no sap si es refereix al plat en si a la salsa amb que se suca el farciment del plat. La xatonada sí que sabem que és l’acte que dona nom a gaudir d’aquests plat i els seus acompanyaments, en família o en colla. La salsa de xató és una mena de romesco fred i pot fer-se de vàries maneres, sempre, però, són molt semblants. Cal tenir nyores, que poden escaldar-se o usar en fred, un grapat d’ametlles torrades, també poden anar-hi unes quantes avellanes; alls, una llesca de pa torrat o una galeta Maria o un carquinyoli, oli i vinagre; atenció amb aquest últim ingredient perquè de la seva qualitat en dependrà molt el bon gust de la salsa.

Fantasia futura. Conte

Els selenites d’Euler

Corrien tots com bojos per agafar la darrera llançadora que els havia de dur a Clavius, on se celebraria l’esdeveniment més gran dels temps. L’expedició dels selenites no eren el millor del què es presentaria, però sens dubte, que alguna cosa tenien a dir-hi, alguna cosa.

Febreris repassà els caixons estancs que contenien les granotes preparades per a la seva  pressurització, totes del mateix color, grogues, amb una banda negra a la cintura per donar visibilitat a les formes. Les escafandres especials eren d’un material lleuger, relativament lleu en comparació amb les dels tripulants de les naus interespacials; els recipients hermètics i les flexibles conduccions d’oxigen que assegurarien, per un temps limitat, però suficient, la supervivència dels contendents participants. Febreris era molt meticulós, i calia ser-ho, ja que d’ell en depenia, no tant sols l’èxit, sinó la vida de cada un dels integrants de l’equip.

CONTES SUBURBIALS (2)

Les tres filles

LES TRES GRÀCIES

Torcuato assistia regularment a Missa. Realment era dels pocs parroquians que des de que jo era rector mai havia deixat de veure’l a l’ofici dels diumenges.

Però com a la majoria dels feligresos practicants d’aquell barri on m’havien enviat, a Torcuato jo no li feia gaire peça. De fet les meves ovelles estaven radicalment dividides entre les que assistien puntualment a les funcions religioses cada diumenge, i les que dia sí dia també omplien el local annexa de la parròquia en demanda auxilis més tangibles i peremptoris que els espirituals. Paradoxalment encara que en el primer grup s’hi haurien d’haver comptat els feligresos més propers al rector de la parròquia, ja que eren els fidels assistents als oficis divins, en realitat eren els que menys agradava la meva persona, i que, tot i respectant l’hàbit (això és una figura retòrica perquè vaig deixar d’usar sotana ben aviat) haguessin preferit no tenir-me al barri, o tenir a algú altre que no fos jo. En canvi aquells altres a qui mai veia a l’hora de missa però que pràcticament no es movien de la rectoria, eren a qui més bé queia.  Apart d’aquest misteris de la conducta humana, Torcuato m’era ben conegut perquè tenia un gran problema de consciència, un problema que feia, que tot i no refiar-se de mi per a les qüestions d’ordre celestial i d’interpretació de la caritat cristiana, recorrés al meu consell per a aquella altra inquietud seva d’origen mundà.

LLEGENDES DE LA MAR

L’Any dels negats

A Baix a  Mar de Vilanova i la Geltrú encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “Temporal de la Desgràcies”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent han desordenat la costa de Ponent, va succeir un 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempestat fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homes entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta-dos orfes.

CONTES SUBURBIALS “El Cebeta”

creixen sols, com les cebes

El Cebeta havia nascut un tres de febrer. Me’n recordo perquè la seva mare, bona cristiana encara que el món l’hagués fet errar manta vegades (boi cada dia), s’havia presentat a la rectoria a mitja tarda amb un nadó ben abrigat perquè el cristianés, com deien al meu poble, que per atzars del destí era el mateix on havia nascut ella, cosa que la portava a fer-me especial confiança.

 

 ¾El pare no cal que se sàpiga ¾va insistir enretirant els bolquers per mostrar-me’l¾, l’important es que, en un cas de mala sort, l’animeta pugui anar-se’n al cel directe. Ell no en té cap culpa pobrissó!

I en la penombra recollida de la parròquia, amb la sola presència d’una amiga, el vam batejar. 

LLEGENDA DEL MARINER DE SANT PAU

la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia

Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.

Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.

SUBURBALIES (Pròsper i Màxim)

Des de fa força anys, diversos i prestigiosos crítics literaris, antropòlegs, folkloristes, etc. s’han dedicat a estudiar el fenomen de la llegenda urbana, del folkxerox universitari, a recopilar-ne temes i a treure’n peregrines o assenyades conclusions. També alguns literats, cineastes, i dramaturgs han utilitzat, per a les seves realitzacions, els “arguments” més coneguts d’aquesta mena de literatura. Altrament, aquest gènere oral (o si més no espècies força semblants a ell) no representa cap novetat en la tradició literària universal: a l’Odissea ja se’ns adverteix sobre arterosos passavolants disposats a contar històries de tota mena, sobretot episodis feliços per als oïdors i desgraciats per al mateix narrador, a fi de guanyar-se la bona voluntat de la parròquia que l’escolta.

Suburbalies [Pròsper i Màxim] contempla el pelegrinatge dels dos proscrits de la societat de consum per un mar de narracions d’aquest caràcter.

El Cep i la Nansa. Vilanova i la Geltrú. 1998

LLEGENDES URBANES i contes suburbials

Llegendes d’avui i de sempre.

La majoria dels protagonistes d’aquestes narracions pertanyen a les classes mitjanes de les grans ciutats, persones de les dites normals, i transmeten un missatge precís: alerta al que pot passar fora de casa, però alerta també al que amaga la propia casa (o la del veí), i sobretot atenció al desacostumat, a I’estrany. La por, doncs, la incommovible por humana a I’insòlit i excepcional és la real protagonista d’aquests contes.

 Editorial Marfil. Alcoi. 2000

BALAB BALANSIYYA

Contes i llegendes de la Xarqiyya (La València andalusina)

 

Introducció

Era el mes de Shawwal de l’any 566 de l’hègira, o el que és el mateix el mes de juliol de 1170 del naixement de Jesús. A l’alfóndec de la porta de la Boatella de la ciutat de Balansiyya s’hi trobaven passant les dolces hores de la vesprada cinc persones, dos comerciants mossàrabs de la fèrtil ciutat d’Oriola; un estudiant d’àrab clàssic originari de la vila d’Ifraga, sota els ports sempre nevats que separen al-Andalús de la terra dels francs; i dos individus més que deien residir a Turtusa, la ciutat del gran riu.
Fent hora per a la propera oració i també per el darrer àpat del dia entretenien la gana i la pietat contant-se històries i llegendes d’altres temps. El de més edat d’entre els tertulians, un dels mercaders mossàrabs d’Oriola, indolentment ajagut sobre una gastada catifa persa amb grossos motius florals, tot libant del líquid que contenia un tassó de pissa blanca, acabava d’encetar la primera de les històries, que ell assegurava tan real com que el sol es podria avui com cada dia.