Bienve Moya

el meu blog de camp

Archive for the category “llegendes”

El casament de la Rosa i el Clavell (llegendes andalusines)

amor trobadorescLa primavera ha passat amb l’esclat de la vegetació, arriba la canicula i la asserenadora verdor deixa pas a colors més durs: el groc terrós del rostoll acabat de segar;  els blaus enlluernadors de les combinacions del cel i el sol; la cristal·lina resplendor de l’aigua… i sobretot, els brillants colors de les flors.

Vet aquí una curta llegenda sobre la vida secreta de les flors i de les fades de l’aigua.

Conta el poeta que en un esplèndid palau en el camí de Còrdova, vivia una bella i capritxosa princesa de la qual n’estava bojament enamorat el cavaller Abd Al·lah ben Hasan, vencedor en mil batalles lliurades contra els gots d’Hispània. La Princesa, per pura coqueteria i per tal de retardar l’imminent esposori, ja que els pares d’ambdós els havien compromès de ben joves, havia adquirit el malcostum d’exasperar-lo exigint-li costosos i sofisticats capricis. Un dia gosà demanar-li que li procurés la excepcional Rosa d’Alexandria, perquè el jorn del maridatge volia exhibir-la damunt la seductora sina que ressaltaria el vestit nupcial. L’audaç cavaller, jove i enamorat, no s’ho feu repetir dues vegades i emprengué l’aventura sense més dilació.

Passades moltes peripècies i privacions, l’atzar el menà fins un remot jardí on per màgia estival havia florit la prodigiosa Rosa d’Alexandria. Tant tost com el cavaller s’ajupí i amb esmolada daga tallà la sensible tija, a l’instant la insòlita flor es mudà en una hurí de bellesa extraordinària. El cavaller, davant el desconcertant miracle,  restà sorprès i admirat per allò que cregué un prodigiós regal de la natura. Però aquest no contava amb la reina de l’hort, una hermètica fada que residia al fons de l’aiguaneix del jardí, la qual per l’insolent atreviment de l’home d’immediat el condemnà a morir en l’espai de pocs dies, si no fos que en el transcurs d’aquell poc temps algú se’n compadís i acceptés casar-s’hi.

L’intrèpid cavaller, atuït, en veure’s sentenciat a deixar el món en la flor de la jovenesa, maleint la despietada princesa els capricis de la qual l’havien conduït al cruel destí, girà l’esguard i diposità l’esperança en la bella dama-flor que, en la seva imprudència, havia segat en plena vitalitat. I ella se’n compadí.

Allí mateix, la fada de l’aigua i senyora del Jardí, oficià el maridatge. Tot just celebrades les silvestres núpcies, l’esposa tornà al seu remot estat, i el bell cavaller es metamorfossejà en roig clavell de lívida carnadura.

Arribà el següent estiu i en l’esplendor de l’aigua i el sol la fascinant dama-rosa florí en un prat vora una infranquejable selva, on ningú gosaria injuriar-la. Però el cavaller-clavell nasqué al mateix hort de la fada on ell havia arribat per tallar la rosa. Desolat pel cruel allunyament, suplicà a la reina del jardí que el convertís en qualsevol altra cosa que li permetés d’apropar-se a la seva dama-flor. Llavors la fada, entendrida per aquell amor commovedor, el transformà per sempre més en raig de lluna. Des d’aleshores, cada nit, el cavaller-clavell pot acariciar la seductora dama-rosa amb els subtils dits lunars de la pàl·lida llum.

 

El gegant

Apunta Juan-Eduardo Cirlot, en l’entrada, Gegant del ‘Diccionario de símbolos’: «És curios anotar que, en el folklore, el gegant sol ser protector del poble contra els senyor, manté les llibertats i furs, el seu caràcter és tutelar. Podria deduir-se una significació (no generalitzada) del gegant com a personificació de l’home col·lectiu de “la unió fa la força”, de la vida de la comunitat». Aquesta fora una interpretació, però n’hi ha d’altres.cristòfol

Amb el gegant ─Gargantua en fora un exemple─ pretendríem representar la magnitud de la desmesura antropocèntrica, l’home com a centre de l’univers. I és més gegant (enorme) per allò que fa o pot arribar a emprendre, que no pas simplement per la seva alçada o corpulència. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos exemples de la literatura de gegants i monstres), són físicament gegantins, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sisif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Nen de Vacarisses, per la seva desproporció, però també ho és, per exemple, Tartarí de Tarascó ─l’estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció de les seves aventures. I, indubtablement, participen en aquesta categoria, els herois del tebeo actual, Superman, Hulk i altres. O sigui que en aquests personatges que avui fem passejar, més o menys flemàticament pels carrers de les nostres viles els dies de festa grossa, s’hi han d’apreciar dos estats; un: la representació de les arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els Goliats i Ogs cristians, fins els Fierabràs o Ferraguts de la llegendistica medieval europea, i els nostres més propers Pare Esmé o el Fort Farell de la rondalla local. Tots ells parteixen i participen del nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que heretem de la infància, fins la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui permetem que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─més o menys dissimulada─ vers els vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus móns utòpics, però no em perdut l’esperança.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià va mantenir-se aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens n’ha deixat rastres. Un exemple, ben conegut n’és el personatge gegantí de sant Cristòfol, per cert, segons Joan Amades, un dels primers gegants que apareixen en la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que sant Cristòfol era un gegant que buscava servir l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol decidí buscar al diable. Quan el trobà es posà al seu servei. Un dia, en un encreuament de camins on s’hi alçava una creu de terme, i el diable, en veure-la fugi esperitat. Cristòfol preguntà al diable a qui representava aquell signe que l’aterria. El diable confessà que representava a Crist, el seu més gran enemic. Cristòfol decidí que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta un cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres llegendístiques com Les mil i una it.  Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que accedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El monjo li digué què per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni Però Cristòfol era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com que malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor que tenia més poder que el diable, el monjo li encomanà una feina en la qual serviria a Crist i no hauria de fer penitència ni dejuni «Mira» Li digué el monjo «Prop d’aquí hi ha un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc d’ofegar-se. Tu, ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist» I dit i fet, Cristòfol se situà a la ribera i complia aquell menester pel  servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol ja se’n cansava de fer de passarius, fins que un dia, d’entre la brolla de la vora sentí una veueta que li demanava passar-lo. El gegant, per molt que buscava i buscava no veia el posseïdor de la veueta. Fins que vora d’unes mates advertí un infant molt petit. «Ets tu qui em demanes passar el riu? Si» Afirmà el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dona saber-se més poderós que l’altre, engrapa l’infant i se’l posà a collibè. Entra al riu i es dirigeix a l’altre ribera. Però vet aquí què com més camina més feixuga se li fa la càrrega, i més i més pesa el nen, tant que feina tingué per abastar a l’altre cantó. En ser-hi, sans i estalvis, Cristòfol digué a l’infant: «En gran perill m’has posat, car me pesaves com si tot lo món portés». I l’infant li respongué: «No te’n meravellis, Cristòfol, car no tant sols has dut el món a collibè, sinó a aquell que va crear-lo. Jo soc Crist, i a partir d’ara ja serviràs per sempre al més poderós senyor».

 

No són, només, històries de sants

Sant Sebastià, copatró de Matadepera, li serveix a aquesta població per tornar a celebrar una antiquíssima festa de l’arbre maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. Avui aquesta festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l’any per bona part dels joves de la localitat  La festa gira al voltant d’un pi de grans dimensions, que es va a buscar als defores i un cop tallat es transporta i planta al bell mig de la plaça, esdevenint, com ja he dit, centre de totes les activitats de la vila. ma de santsEn la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, de rostre extasiat pel dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, actitud que no tant sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal entendre, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertat sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, la qual caldria entendre per comprendre el caràcter de la nostra afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, la bellesa del sofriment, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. L’etimologia de caràcter popular sol ser molt liberal; Jaume de Varazze (segle XIII) en Llegenda Àuria, exhaustiu tractat de sants i altres atribolats personatges ─d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que sobre ells posseïm─ per  justificar el nom de Sebastià, ens dona pintorescos indicis: de Se bast iannus, aquest bast es referiria a la sella de muntar i el sebe a la palissadaEtc. Amb la mateixa “alegre” etimologia s’expressa l’heràldica popular, que en la circumstància d’haver d’atorgar segells d’antigor a les ciutats que no en tenien, o els semblava no tenir-ne prou amb les barres (pals) catalanes reblades per algun castellot solitari al seu escut municipal, van anar per la directa i a Sabadell li endossaren una ceba, un corn a Cornellà, un moll(peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i… resolt el problema dels títols ciutadans.

Vicenç Ferrer, el predicador que es feia entendre per totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicenç valencià. De fet ell porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle IV). Al Sud-oest de la vella Balansiya, a extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota la etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari vaix-romà on la llegenda diu que s’hi venerava el cos del sant hisparomà. En l’actualitat una entitat de devots del sant ha preparat un camí que des d’Osca, vila on la tradició local el fa néixer, porta a València, la ciutat on fou martiritzat. En entrar a l’antic regne d’Aragò, el camí ens condueix per les garrotxes del Mestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on haurien d’entrar-hi per l’andalusina porta de la Boatella, la Bab Baitala, que estaria pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l’ombra, molt i molt allargada de Vicent Ferrer feu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tant allunyades entre sí com Torregrossa a les Garrigues, i a Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes. Només una curiositat més: voldria fer notar com entre sant Antoni i sant Vicenç màrtir, es festeja, a part dels dos citats, a sant Pau Anacoreta, a Maur i Sebastià, celebracions que provoquen una corrua de festes majors d’hivern. M’agrada destacar com la veneració d’una sèrie d’herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l’any, ens pot mostrar l’homogeneïtat cultural d’un territori, i també mostra com els cicles festius s’adaptaven als cicles laborals de l’economia agrària.

Per la Magdalena l’avellana plena

Maria Magdalena, la penitent

22  de juliol, La Magdalena

●Maria Magdalena, popularment, la Magdalena, és una figura rellevant del cristianisme, rellevant i controvertida. Segons els quatre evangelis va ser el primer testimoni de la resurrecció Jesús. L’Església catòlica Romana, però, mai ha volgut acceptar aquesta rellevància, rellevància de la qual sí que gaudeix dins l’Esglèsia catòlica Ortodoxa. Però com que en aquest llibre no anem d’aquest pal, ho deixem estar. La seva llegendària vinguda a Europa (a Roma) ha donat una gran quantitat de santuaris, oratoris i ermitatges que sempre han gaudit d’una aureola un cert misticisme heterodox. El més conegut a l’Europa meridional deu ser el de la Santo Baumo, a la Provença. Segons una llegenda força complicada la Magdalena, Marta i Llatzer (els tres germans de Magdala, ciutat citada en el Nou testament, però mai identificada) partirien cap a Roma amb propòsit evangelitzador. Haurien arribat fins les costes de la desembocadura del Roine, potser fins Arle, ciutat fortament romanitzada. D’allí haurien anat a raure a una gruta prop Gemenos (Provença-Alps), a la vall de sant Ponç. Després de passar molt de temps fent penitència a la Santo Baumo, Magdalena va ser enterrada allà mateix. Mes endavant coneixerem altres sorprenents i enigmàtiques santes balmes, dedicades a santa Magdalena o a la Marededéu. Més tard, allí mateix on hauria fet penitència i mort la santa amiga de Jesús, dins la mateixa gruta, s’hi alçaria un santuari. Pel camí, santa Marta, quan passaven per Tarascó, tingué temps d’amansir la Tarasca (mena de drac amb afeccions paregudes al de  sant Jordi), que habitava les aigües del Roine i delmava el bestiar (i les donzelles) dels tarasconesos. Això molt abans que en aquesta ciutat nasqués Tartarí i Alfonse Daudet ens en contés les trifulgues.  http://ca.wikipedia.org/wiki/Tarasca

●Esplugues de Llobregat celebrala seva Festamajor en honor de la  Magdalena, que és patrona dela ciutat. Nansi gegants, bastoners, castells, diables omplen la festa amb les cercaviles perla vila. Totseguit processó, correfoc , concurs de botifarra, concert vermut, i tota l’altra faramallla de les festes majors d’estiu. La colla local de castell, seguint l’estrafolari costum d’anteposar a la seva dedicació, el terme local amb el qual es denomina als xicots, a l’exemple dels xiquets, a Valls, o el bordegassos, a Vilanova, o els nens, al Vendrell, o els sagals, a Vic, etc., han tingut l’encert d’anomenar-se cargolins. Bona pensada, deixem pels mancats d’imaginari l’insubstancial castellers.

●Altres poblacions celebren santa Magdalena, entre elles Garcia, vora Morala Nova. L’ermita de Garcia és una exemple dels lloc on se sol venerar a la santa, un lloc abrupte i entre penyes, idoni per a la vida eremítica. Santa Magdalena de Polpís, al Baix Mestrat. Novelda, a les Valls del Vinalopó,  celebra grans festes en honor ala Magdalena. Baixenla santa des del seu santuari amb profusió de coeteria.

●Em honor a la Magdalena celebrala seva Festaprincipal la ciutat de Castelló dela Plana. Lafesta rememora la fundació dela ciutat. Elsactes són esplèndids, sobretot el romiatge de  les Canyes, els romers van proveïts d’una canya verda a mena de bordó de pelegrí. S’inicia a 8 del matí i segueix per tota la ciutat i els defores fins l’ermita de la Magdalena, a la muntanya, on diu la tradició que nasquéla vella Castelló, que posteriorment feren baixar ala Plana. Ala nit s’encenen les Gaites, mena de llanternes gegants amb llum artificial ─de gust més o menys popular─, que passegen per totala ciutat. Però, a Castelló, gent original, celebren la Magdalena el 3er diumenge de Quaresma.

Més llegendes andalusines

La Ràpita del Cascall  (del meu llibre Balab Balansiyya. Edt. marfil)

«Després de la captura de Tarrakuna pels cristians l’any 502 de l’hègira Abdalà Ubequer havia fet construir la Ràpita del Cascall[1], monestir fortalesa que s’alçava al delta de l’Ibre.  En aquell castell, edificat per defensar-hi la nova frontera de la Xarqia, hi sojornaven els monjos guerrers de l’Islam. Per entendre les organitzacions de monjos guerrers hem de retrocedir als principis del Camí d’Al·là en el Yihat. El Yíhad és la primera forma d’ascesi, de l’esforç per a atènyer la perfecció per mitjà de la repressió dels vicis, les renúncies de plaers lícits i fins i tot la imposició de mortificacions corporals, la pregària i el recolliment interior.

Vet aquí que un dia es presentà a la porta de la ràpita del Xasxàs -o del cascall, com els cristians anomenen la planta meravellosa- Abu Bakr, dit al-Turtusí, eminent gramàtic nascut a Tortosa i inquisitiu investigador de qualsevol fenomen de la naturalesa, per indagar sobre l’existència d’un pou del qual es contava que el cabdal augmentava o disminuïa en funció de les persones a les que hagués de servir. Feta la pertinent pregunta, un dels monjos li assegurà que era tal com ho deia, però que encara es produïa un fet més meravellós. “Déu tingui pietat de vosaltres! —exclamà Abu Bakr— I en que consisteix aquest fet encara més meravellós?” Respongué el savi. “Veniu amb mi i observeu”. I el conduí amb tota discreció fins un racó vora les muralles assenyalant-hi una balmeta quasi a ran del sòl, a la qual s’hi davallava per uns graons obrats ala roca. Alfons de la petita espluga, un cucó contenia una quantitat d’aigua transparent. “Per a quantes persones us creieu que conté aigua?” Llavors Abu Barkr, ponderant la quantitat d’aigua que podia contenir aquell minso dipòsit, digué: “Posem que per una quarantena de persones, o potser encara menys”. I el monjo li replicà que el nivell del cucó no baixaria ni que en begués tota la gent del món, o encara que hi acampessin milers de soldats. A continuació li explicaren que vora d’aquell portentós pou havia acampà Ibrahim ben Tusufin amb cinquanta mil dels seus homes, així com altres reis anteriors amb exercits més nombrosos, i que hi havien begut ells i les seves muntures fins a sadollar-se, sense que el nivell del pou pugés ni baixés. Aquesta és la meravella que sobre la baraka del pou de la Ràpita del Cascall conta Abu Bakr al-Turtusi, la credibilitat del qual no pot posar-se en dubte.»


[1] Aproximadament l’actual Sant Carles de la Ràpita

Per sant Martí, es tasta el vi

 Martí i l’èpica cristiana

Martí de Tours, o sant Martí, mort el 397, nasqué a la Pannonia, antiga regió de Rumania i part d’Hongria, i que inclou les mistèriques serralades de Transsilvània, terra d’inquietants llegendes -la de Dràcula, per exemple- que  donarien pes al cos de l’amaginari europeu. Amb aquest prometedor avenir, ja podríem endevinar que el futur sant no ens defraudaria. Segons la Llegenda Aurea, tractat compost a principis de segle XIII i que conté la majoria d’hagiografies dels primitius sants cristians, el nom de Martí vindria a ser un derivat de Mart, déu de la guerra, i en aquest assumpte el nostre protagonista no ens defraudà. L’hagiografia pietosa ens el presenta com un soldat el qual, trobant-se un dia de greu fred amb un vagabund sense abrigall, es partí el gruixut capot de guerrer amb ell. La llegenda del futur sant sempre ens el presentarà com un bonhomiós santet de calendari al gust de beates rosegadores d’altar, però el Martí real visqué de ple en mig de l’època heroica de la gesta cristiano-occidental, i fou un dels principals actors que ajudaren -per bé o per mal- a aixecar d’entre les runes de la caduca civilització greco-romana -que ell mateix contribuir a anorrear- la nova cultura cristiano-europea. La Llegenda Aureaens conta com aquest guerrer vehement -puig que és així com l’hem de veure-, en el seu zel per difondre la nova religió, un dia calà foc amb la seva pròpia ma a un temple pagà; adonant-se’n però, que aquest amenaçava d’estendre’s als edificis veïns, ell mateix, s’enfilà a l’edifici més alt i amb veu tronadora amenaçà el propi foc, comminant-lo a retrocedir d’immediat. Segons la crònica, el foc obeí la imperiosa ordre del sant. També, aquest mateix llibre ens narra com en una altra de les seves apassionades missions evangelitzadores: «manà tallar un gran pi proper a un temple molt antic dedicat als ídols», i com que el poble es resistia a fer-ho temorós que els vells deus els castiguessin, ell consentí en fer una prova: el lligarien a la soca del gegantí arbre, i si quan el tallessin, aquest queia pel cantó que ell no estava lligat enfonsarien el temple, si l’arbre s’avocava cap a l’altra cantó… ¿no cal dir que passaria, oi? I el que passà fou que, o Martí posseïa una força hercúlia, o realment els vells deus ja estaven massa decrèpits per  seguir sostenint proves com aquella. En fi que arbre i temple van ser anorreats; cosa que avui ocasionaria una pila de cartes al director. La nostra hagiografia, però, més casolana i endolcida, ja que quan deuria ser composta els temps heroic quedaven molt lluny, explica, en referència la fama miraclera del sant, que quan aquest morí i decidiren portar-lo en processó per tota la ciutat de Tours, d’on havia esdevingut bisbe, s’escaigué que a la ciutat hi sojornaven un parell de rodamóns que demanaven caritat exposant les seves pròpies xacres. D’aquests homes l’un era tolit i l’altre cec: el cec transportava el tolit a l’espatlla, i aquest, de dalt estant, indicava a l’altre per on havien d’anar; d’aquesta manera entre dos en feien un. Aquest “fenomen” provocava la compassió dels ciutadans, els quals, davant la desgràcia, se sentien més inclinats a la misericòrdia. Ensaber els dos desgraciats que la ciutat es preparava per l’enterrament del cos de Martí, i en conèixer la seva fama miraclera del, tot fou traslladar-se d’un racó a un altre buscant el més amagat i recòndit per on no hi pogués passar la processó, no fos cas que el poder miracler de Martí encara els esgarrés el seu deplorable modus vivendi. Però no hi hagué res a fer, perquè en la seva infructuosa cerca de refugi, sens adonar-se’n, anaren a petar de nas amb el seguici fúnebre, i irremeiablement el miracle fou obrat. I per primera vegada a la història -segons conta la llegenda local- la prodigalitat miraclera d’un sant no feu feliços als seus usuaris, als quals se’ls acabà la miserable moma i en endavant hagueren de pencar com tothom. Tot un quadre d’aspre i quasi delirant misèria, que es narrada per l’autor d’aquesta mena de pietoses hagiografies com aquell que avui narraria la crònica dels seguidors d’un equip de futbol, el dia que juguen fora de casa, i perden.

Martí fou contemporani de Julià l’apostata, el darrer emperador romà que intentà, de forma intel·ligent, restaurar la cultura de l’imperi. Julià, que hagué de suportar l’esfondrament d’ aquest imperi, i la fi del món antic, rebé aquest sobrenom, no precisament per apostatar de res, sinó ben al contrari, per la seva posició tolerant amb les totes les religions -entre elles la cristiana i les seves mil sectes que en aquell moment esquarteraven l’imperi en bocins. Però la sensata intenció de restaurar l’antiga cultura (intentant mitigar, així, la seva descomposició) li valgué l’enemistat dels constructors de la nova religió, la cristiana, que en aquella primerenca època (segle IV) ja començava a ser controlada pels antics i conspiratius jerarques del vel imperi, que havien decidit fer-la passar del camp específicament místic al camp polític, situació que permetria al cristianisme refundar-se sobre les runes de la caduca civilització clàssica. Entre aquests homes, en lloc prominent, hi trobem la figura de Martí, bisbe de Tours.

Martí fou contemporani de Priscilià, l’enigmàtic “heretge” galaico-hispanic fet executar per l’emperador Màxim a Treveris el 386, sota acusació de maleficium (bruixeria). Martí, que aleshores ja era bisbe de Tours, mai va reconèixer de cor aquesta sentència i segons podem llegir en Priciliano de Avila (Madrid 1978): «confessava amb tristesa que des del dia en que s’havia vist forçat a unir-se a aquells homes corruptes (els vells jerarques convertits, que havien condemnat a Priscilià, per bruixeria), havia sofert una disminució dels seus poders carismàtics i guaridors». Aquesta dissortada sentència feu entrar Priscilià a formar part dels obscurs antiherois, o heterodoxos, de la nova civilització que s’hauria d’imposar, i a Martí en el llistat d’homes justos. També fou contemporani de Pacià, bisbe de Barcino, que entre altres coses dedicà part de les seves homilies, com ho feu Martí amb les seves accions, a perseguir les celebracions del proto-carnaval barceloní; festivals que en la propera edat mitjana conformarien el que hauria de ser, temps a venir, la festivitat més estesa per tot continent europeu, i que precisament coneixem en part, gràcies als interdits dictats per aquest Pacià de Barcelona, contemporani de Martí.

Elogi dels diners

Poema d’Anselm Turmeda. Un frare mediaval, que sabia el què es deia. Era un indignat avançat, l’home.

 

Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’home orat,

pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal

e fan lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants, e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords, e tornen lledesmes los bords.

Si diràs “jas” a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans; moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.

Vejat’s miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar. Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Si vols haver bé e non dan per advocat té sent “jo ha’n”.

  Totes coses per ell se fan

 

Llegendetes del Garraf i el Penedès

La bruixa de la Mata

 Com és natural en qualsevol repertori de cultura popular no pot faltar una història de bruixes. Aquí vull donar notícia, malgrat que sigui curta, d’una de les quals se’n té referència exacte, i encara avui persisteix l’indret exacte on hi tenia el cau.

Conten a Ribes i a Vilanova que dins l’actual mas de la Mata, indret que es troba en un altell a tocar l’antiga carretera entre Sitges i Vilanova, a l’alçada del Carç -una imposant masada davant del llogarret de Puigmoltó- hi vivia en temps passats, quan encara no existia el mas conegut amb aquest nom, una famosa bruixa, la Bruixa dela Mata. Aaquesta dona, apartada de la societat per pròpia voluntat, i ves a saber per quin perjudicis dels habitants de les viles properes, se la coneixia per aquest nom per habitar una petita cova excavada a la roca calcària, sota mateix d’un gegantí exemplar de llentiscle, vegetal encara avui ben viu i esponerós que a la comarca rep el senzill nom de mata. Conten que la més preuada especialitat de la Bruixa de la Mata, consistia en l’elaboració d’eficaços filtres d’amor, filtres i elixirs que tant podien ajudar a procurar-se l’amor d’altri, com resoldre un amor contrarietat, o no correspost, de manera concloent i fulminant. D’aquests prodigiosos licors van poder usar-ne tots els ferits d’amor de la comarca, des de Sitges a Calafell i de Vilafranca a Vilanova, fins que un bon dia, sense saber ningú donar-ne notícia, la bruixa va fer-se fonedissa, i ja mai més se’n sabé res.

De quan hi havia gegants damunt la Terra

En la mitologia popular catalana, molts gegants són tinguts per “moros”.Aquests “moros” són imaginats forçuts i gegantins, d’origen remot, d’abans de la història recordada: “Això és del temps dels moros…” es diu vulgarment per expressar temps immemorials. “Moro”, doncs, voldria dir, habitant antic, precristià. Però no pas tots els gegants són moros; també n’hi ha de protectors que exerceixen de genis tutelars d’una vila o ciutat, mantenidors dels seu furs i llibertats. En el nostre país, la tradició popular assenyala una abundància de rastres d’aquella civilització de “moros” i gegants: moltes de les restes prehistòriques, coves i balmes, construccions de grans pedres. La toponímia les senyala com a “de moros”. L’abric del Cogul, a les Garrigues, es representa una rotllana de dones dansant a l’entorn d’una figura amb els òrgans de virilitat ben manifestos, és anomenat popularment Roca dels Moros. També es troba la Cova del Moro a Riells, la Coma dels Moros a Mogrony, la Fossa dels Moros a Gombrèn, el Fossar dels Moros a les Gavarres, i la botiga dels Moros, cap aAitona, on la llegenda diu que s’hi servien remeis màgics per guarir totes les malalties.Al Coll del Moro, a Gandesa, és una necròpolis prehistòrica. Dòlmens i altres estructures megalítiques són tinguts com rastres de d’aquells predecessors. La Cavana del moro a Bescaran, a l’Alt Urgell, la Torre del Moro, a Llanera de Solsonès. I encara hauríem d’afegir a aquesta llista Llits de moros, grans pedres planes, i la Cova de Joan de l’Ós, a la vall d’Àger. La imaginació popular no se’n sabia estar sense una explicació davant d’aquells fenòmens. L’existència i la construcció d’aquelles grans pedrasses només podia atribuir-les a éssers excepcionals, a races primitives, a “moros”, a gegants. Hom diu que aquests gegants anaven pel món duent la casa al damunt: una gran llosa plana sobre el cap, i dos grans còdols, un a sota cada aixella. Quan es feia de nit no havien de fer sinó arronsar-se i els quedava la cabana parada. Un dels gegants llegendaris més importants va ser el Rotllà, un gegantàs que rondava per la serralada pirinenca matant “moros”. De la seva força extraordinària en resten fabuloses mostres arreu de la serra, a un i altre vessant. Rotllà havia nascut en bona estrella i no podia morir ferit d’espasa ni d’arma punxant, i això el feia més encara atrevit que forçut. Rotllà cabdill dels exercit de Carlemany, estava frisos per matar “moros”, per fer-los recular dels Pirineus. Cavalcava un gran cavall que només tenia un sol ull enmig del front. Un dia, pasturant al peu del Canigó, el cavall començà a burxar en una gran roca i amb el morro va fer un clot que recollia l’aigua de la pluja.Aquesta roca, en terme d’Arles del Tec, encara avui és tinguda com l’Abeurador del cavall de Rotllà. Rotllà anava molt més ben armat com els nostres gegants d’avui: duia una pesant espasa de virtut; una roca plana i grandiosa, que feia servir de pala per aixafar “moros”; una gran maça de ferro que pesava moltíssims quintars. Un dia va enfrontar-se, ell tot sol, per les muntanyes de Sule, al País Basc, contra tot un exèrcit; desembeinà l’espasa i d’un sol cop va fendir de dalt a baix una gran penya: és la famosa Bretxa de Rotllà. També era fama que amb aquella roca assaplanada aixafava els pics més encrestats i que aviui són comes arrodonides.Aquesta gran roca d’aixafar “moros”, un dia la va clavar bo i dreta a Montner, al Vallespir: és el menhir anomenat la Massa de Rotllà. En realitat però contra qui lluità Rotllà i els seus llegendaris exercits francs, va ser contra els vascons, un poble llegendari, també, que dona noms als actuals bascos i gascons; poble primitiu que en la terminologia popular també haurien rebut el nom de “moros”, i que vindria ser un sinònim de bàrbar en la nostra terminologia popular.

Històries del Drac.

Arriben les celebracions de l’estiu i a cada una d’elles, gairebé segur, hi participarà el Drac, sens dubte la bèstia més coneguda de l’imaginari festiu català. Sobretot a partir de la divulgació de la llegenda de S. Jordi. Però el Drac no sols és part de nostre imaginari. J. L. Borges, sobre els dracs de l’Orient, escriu que «La història atribueix la paternitat de la bèstia als primers emperadors. Ala primavera el drac se’n puja al cel; a la tardor se submergeix en la profunditat de l’aigua. La ciència distingeix diversos generes de Drac. El Drac Celestial duu els palaus de les divinitats damunt les espatlles, el Drac diví, benefactor de la humanitat,  produeix els vents i la pluja; el Drac terrestre determina el curs dels rius i altres corrents… Els budistes afirmen que els dracs no abunden menys que els peixos dels seus molts concèntrics mars; en algun lloc de l’univers existeix una xifra sagrada que expressa el seu nom exacte… Paralelament, Shakespeare havia observat que hi ha núvols en forma de drac: sometimes we see a cloud that’s dragonish».

Però occident també posseeix els seus dracs.Al País Basc, a la muntanya més alta de Zuberoa hi vivia l’Herensegue, serpent de set caps que des del seu cau xuclava l’aigua dels estanys i devorava bestiar i homes. El cavaller-ferrer Benzunce, matà un bou i ficà dins la seva pell tanta pólvora com hi va cabre. Deixà el fals bou davant la cova de l’Herensugue, el xuclà creient-lo un bou de debò, i aquest explotà dins seu.Ales muntanyes de Comenge, als Pirineus occitans, hi habitava un enorme drac, què com l’Herensugue, també xuclava les aigües i els ramats. La comarca vivia aterrida fins que aparegué l’heroi, un ferrer. Per tal d’alliberar al poble de la bèstia, el ferrer de Comenge, forjà una cadena amb la qual se subjectà a la roca. Després posà a la fornal set lingots de ferro i manxà, manxà fins que els lingots arribaren al roig viu, i aleshores, per la força de l’alè, el drac s’empassà els lingots.ABanyoles, vora l’estany, hi visqué en època remota el Drac, un drac que deixaren els sarraïns quan desempararen la comarca empesos per les tropes de Carlemany.Aquí fou Sant Mer, qui emprengué la batalla contra el Drac, alliberant les aigües de l’estany, i de passada als joves de la població.Advertiu com en totes aquestes narracions sobre el drac la bèstia sempre segresta l’aigua, apart de que, per donar tremendisme a la llegenda, també hi intervinguin ramats, joves, i princeses que atorguen a la bèstia el caràcter monstruós.  Encara avui, el Drac és utilitzat com a font de narracions per literats contemporanis. Ja hem mencionat a J. L. Borges, ara citem a Tolkien. En el seu llibre ‘El Hòbbit’, l’autor ens presenta Smaug, el drac que custodia el tresor dels nans i amenaça la gent del llac (sempre l’aigua), als qual castiga de tant en tant perquè recordin qui és l’amo. Quan els nans guiats per Bilbo, aconsegueixen robar-lo, Smaug procedeix a la seva venjança empudegant el llac. La materia del drac, però, de la qual la més divulgada a occident deu ser la de Sant Jordi, neix a a la Messopotàmia. I neix precisament amb el descobriment de l’agricultura. Extreta d’un mite accadi es conta la llegenda de l’heroi Tishpak el qual allibera les aigües que custodia Tiamtú, el drac primordial. Per l’alliberament de les aigües, hem d’entendre el seu control. Sense aquest control l’home no pot fer-se agricultor. Recordem que Jordi en grec, és igual que agricultor. Reunint els herois de les dues línies llegendístiques observades, hem d’adonar-nos que un, Jordi, significa agricultor, i que l’altre heroi, en una gran quantitat de casos, és un ferrer, un dominador de la metal·lúrgia. Doncs ara volem fer notar que sense el domini de l’aigua no hi ha agricultura, i sense el domini de la metal·lúrgia no hi ha possibilitat de forjar eines per treballar la terra.Aaquests dos mites ancestrals ens remeten les llegendes dels nostres dracs festius d’avui. (Del meu llibre, UNA MA DE SANTS. La Magrana)

Post Navigation

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 762 other followers