Llegendari andalusí dels Pirineus

El conte de la vella Dama Verda

Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat.

Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. 

LA LLEGENDA DE LLÍVIA

LAMPÈGIA I MENUSSA

Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort  dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca. Feia molts pocs anys que els musulmans havien vençut els anteriors ocupants de la península ibèrica, anomenats visigots. Llavors el Califa de Còrdova distribuí la terra entre els seus capitans. A Menussa, valent entre els valents, li correspongué la Cerdanya, l’alta i bonica plana en mig dels Pirineus, de neus fredes i estanys d’aigua blava.

ÈPICA CATALANA

 

Els més ancians de la terra

El cavaller de Milany

 

 

El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran  era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué: —Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver.

LLEGENDA ANDALUSÍ

I queixalets també

Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.

De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus,  encetà la preceptiva història.

 

Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.

 

LLEGENDES DE LA MAR

L’Any dels negats

A Baix a  Mar de Vilanova i la Geltrú encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “Temporal de la Desgràcies”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent han desordenat la costa de Ponent, va succeir un 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempestat fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homes entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta-dos orfes.

LLEGENDA DEL MARINER DE SANT PAU

la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia

Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.

Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.

Llegenda de Sant Ramon de Penyafort

La capa de Sant Ramon

S’estava Ramon de Penyafort a Roma ajudant al Papa en els assumptes de l’Església quan fou requerit pel seu rei, Jaume I, que es desplacés fins a Mallorca, illa en mig la mar que feia ben poc temps les hosts catalanes havien pres al dissortat rei de Mallorca, Abu Yahia. Ramon, malgrat la seva voluntat de romandre lluny dels afer del món, no va fer-se pregar.

Arribà el savi a l’illa gran de les Balears i per desig del monarca n’esdevingué assessor principal. El rei consultava diàriament amb ell sobre els afers del nou regne demanant-ne el seu parer, i Ramon apaivagava els dubtes amb discretes consideracions. Però el rei Jaume, afavorit per la sort i ventura, a l’edat vint-i-dos anys era un jove audaç, alt i ros, que havia adquirit, del contacte amb els refinaments d’orient, el costum de consolar les inquietuds polítiques amb practiques i diversions que no abellien gens als seu conseller i confessor. Es remorejava a la Cort que per confortar la fatiga causada per la guerra i alhora per celebrar la victòria sobre els sarraïns, el jove rei passava les nits amb una hermosa dama de la Cort, més gran que no ell i ben experimentada en les arts amatòries.

 

ANECDOTARI DE LA MAR SALADA (acudits i rondalles)

Bacallà “i no va dir res”

Al principi dels temps, quan cap peix ni altre animal tenia un nom per ell sol, un peix es passejava amunt i vall de la mar manant i donant indicacions a tots els altres: ——Tu, fes això. —Exigia a un altre peix més petit que ell.

—Tu, fes això altre, si et sembla. —Aconsellar-va a un altre de més gros.

Al final va fer-se tan pesat que els seus companys de mar decidiren comunicar-ho al rei dels oceans.

El rei, al qual havien despertat d’un bonic somni que tenia, va llevar-se de mal humor i arreplegant el peix manaire pel seu compte li ordenà de mala manera:

—tu, calla!

I des d’aleshores aquell peix va callar, i no va dir res més.

 

Versió de les platges de la costa de ponent. Els utilitzen aquest frase feta: “va callar i no va dir res” indicant que algú ha fet mutis massa aviat, o simplement per replicar amb humor quan els ofereixen aquest peix per menjar.

 

Perquè no hi ha guineus a la mar

Nostre Senyor quan va fer el món va manar que hi hagués tota mena de bèsties a la terra, i també va manar que de cada bèstia de la terra una anés a viure dins la mar: d’aquesta manera n’hi hauria una de cada mena tan a la terra com a la mar.

Totes van obeir-lo i així tenim llops i lleons i rates i aranyes i llagostes i serps i gats de mar. Totes les bèsties van acomplir-ho menys la guineu. La guineu va apropar-se a la mar tot xino-xano, rumiant-se un pretext per no tirar-s’hi… arriba a la platja, s’aboca a la vora i veu la seva ombra dintre l’aigua i veient-la ja té l’excusa; es dirigeix al creador i li diu: —Senyor, ja hi soc.

I girant cua se n’entorna cap a terra, on s’hi esta més eixut.`

LLEGENDA ANDALUSINA DE VALÈNCIA

EL JUGADOR

 

---

—Heu de sabre que en altre temps, quan Iblis el maligne encara tenia el consentiment de Jahvè per residir a la terra, havia viscut a Llorca un antic terratinent, Sidi Ben Gomeles, descendent de  Yussuf Ben-Taher, ardit guerrer entre els que  prengueren als visigots la vella Hispània, el qual donà nom a la penya de Gebal-Taher. Però el verdader protagonista d’aquesta història no és el citat Sidi Ben Gomeles, patriarca de la casa i traspassat ara feia molts anys, sinó Ibrafim Ben Gomeles, net del vell. Aquells antics Ben Gomeles havien estat diligents mercaders i grans guerrers, però Ibrafim, ben al contrari, des de la més tendre joventut havia decidit viure confortablement amb l’esquena dreta. Era un obsés lector de contes i un gran menjador de pastes emmelades cobertes de sèsam i pastissets farcits de massapà o confitura de carbassa que acompanyava amb deliciosos vins de les vinyes d’al-Aqan. Però no va ser aquesta propensió a l’hedonisme i a la peresa allò que comportà la ruïna d’Ibrafim, perquè aquestes dues inclinacions no eren prou oneroses per magolar l’excepcional hisenda, el problema fou que aquell darrer lluc dels Ben Gomeles se sentia compulsivament atret pel joc: apostar a qualsevol joc de taula, a les tabes, als daus, als na’ibs o quina fos altre cosa en la qual s’hi pogués jugar diners era el què treballava en contra de la seua immensa fortuna. I el miserable, com tots els jugadors, una vegada guanyava i les dues següents perdia allò que havia guanyat i més encara.

Llegendes de la Mar. MÀLICA LA RESPLENDENT

MÀLICA la ciutat pelàgica  resta zelosament guardada per la mar. Tots els oceans del món formen una colossal olla la vorada extrema de la qual són els litorals dels continents, i en el fons més pregon de les aigües on els homes mai hi arribarien, allí, en la foia més pregona d’aquesta caldera gegantina s’hi alça majestuosa una portentosa metròpolis inassolible, prodigiosa, de bellesa inenarrable, tostemps il·luminada per una claror vivísssima. Per tota la ciutat, murallada d’edificis colossals de vesànica i indesxifrables geometria que fan retrocedir la memòria a temps immemorables, hi viuen homes i animals pelàgics en franca camaraderia.

Els peixos, de formes estranyes i capricioses, neden pels parcs d’algues somovents, com al port de Dènia les gavines sobrevolen el moll dels pescadors, que adopten les formes més diverses i exquisides, i sovint, així que t’allunyes del centre, ensopegues amb bèsties sorprenents com les que els científics han dit que desaparegueren de la terra fa mil·lenis. Aquestes pacífiques bèsties arribaren a Màlica quan els continents, sobreocupats pels nous animals, no pogueren suportar-les. A Màlica, entre les vastíssimes prades d’oscil·lants i inquietes algues, campen amb total autonomia, alliberats els seus majúsculs cossos de la gravetat terrestre.