Llegendari andalusí dels Pirineus

El conte de la vella Dama Verda

Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat.

Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. 

LLEGENDA ANDALUSÍ

I queixalets també

Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.

De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus,  encetà la preceptiva història.

 

Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.

 

LLEGENDA ANDALUSINA DE VALÈNCIA

EL JUGADOR

 

---

—Heu de sabre que en altre temps, quan Iblis el maligne encara tenia el consentiment de Jahvè per residir a la terra, havia viscut a Llorca un antic terratinent, Sidi Ben Gomeles, descendent de  Yussuf Ben-Taher, ardit guerrer entre els que  prengueren als visigots la vella Hispània, el qual donà nom a la penya de Gebal-Taher. Però el verdader protagonista d’aquesta història no és el citat Sidi Ben Gomeles, patriarca de la casa i traspassat ara feia molts anys, sinó Ibrafim Ben Gomeles, net del vell. Aquells antics Ben Gomeles havien estat diligents mercaders i grans guerrers, però Ibrafim, ben al contrari, des de la més tendre joventut havia decidit viure confortablement amb l’esquena dreta. Era un obsés lector de contes i un gran menjador de pastes emmelades cobertes de sèsam i pastissets farcits de massapà o confitura de carbassa que acompanyava amb deliciosos vins de les vinyes d’al-Aqan. Però no va ser aquesta propensió a l’hedonisme i a la peresa allò que comportà la ruïna d’Ibrafim, perquè aquestes dues inclinacions no eren prou oneroses per magolar l’excepcional hisenda, el problema fou que aquell darrer lluc dels Ben Gomeles se sentia compulsivament atret pel joc: apostar a qualsevol joc de taula, a les tabes, als daus, als na’ibs o quina fos altre cosa en la qual s’hi pogués jugar diners era el què treballava en contra de la seua immensa fortuna. I el miserable, com tots els jugadors, una vegada guanyava i les dues següents perdia allò que havia guanyat i més encara.

PIRATES. Contes i llegendes

Drub, el diable

Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia piràtica dels Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc fos el seu nom primer ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó gran nombre de navegants que recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’Espanyol. En canvi els súbdits de la corona catalanoaragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa i atreviment el nom li feia justícia.

BALAB BALANSIYYA

Contes i llegendes de la Xarqiyya (La València andalusina)

 

Introducció

Era el mes de Shawwal de l’any 566 de l’hègira, o el que és el mateix el mes de juliol de 1170 del naixement de Jesús. A l’alfóndec de la porta de la Boatella de la ciutat de Balansiyya s’hi trobaven passant les dolces hores de la vesprada cinc persones, dos comerciants mossàrabs de la fèrtil ciutat d’Oriola; un estudiant d’àrab clàssic originari de la vila d’Ifraga, sota els ports sempre nevats que separen al-Andalús de la terra dels francs; i dos individus més que deien residir a Turtusa, la ciutat del gran riu.
Fent hora per a la propera oració i també per el darrer àpat del dia entretenien la gana i la pietat contant-se històries i llegendes d’altres temps. El de més edat d’entre els tertulians, un dels mercaders mossàrabs d’Oriola, indolentment ajagut sobre una gastada catifa persa amb grossos motius florals, tot libant del líquid que contenia un tassó de pissa blanca, acabava d’encetar la primera de les històries, que ell assegurava tan real com que el sol es podria avui com cada dia.

FLORDESAÜC (Camins d’al-Andalús)

Introducció

L’al-Andalús oriental, els territoris peninsulars que haurien de passar a compondre la corona catalanoaragonesa adoptant els noms d’Aragó, Catalunya, València, Saragossa, Tarragona, Barcelona, Tortosa, Lleida, València, Borriana, Mequinensa, etc., molt temps abans d’instal•lar-s’hi els conquistadors francs foren coneguts amb els, per a nosaltres avui, exòtics apel•latius d’al-Ifraga, Balansyya, Saraqusta, Tarrakuna, Barsaluna, Turtusa, Larida, Buryana, Miknasa, etc. I a aquest seguit d’evocadors substantius encara podríem afegir-hi els termes Tagr al-A’la (la frontera superior, que correspondria aproximadament als límits d’Aragó), Tagr al-Xarqí (la frontera oriental, que correspondria als límits de la mar fins a Lleida) i Xarq al-Andalús o la Xarquia (el bell país que una vegada anà d’Almeria a Tortosa). Però malauradament aquest període, aquests topònims, aquests segles, avui per avui són una incomprensible llacuna en l’imaginari català.