ELOGI DEL XARNEGO

La Catalanitat

…“Omplint de socialistes i de xarnegades Catalunya Ràdio, es pensen que arribaran a més gent, al cinturó roig, però no, és impossible. Tot el que faran serà perdre l’audiència que durant tots aquests han escoltat Catalunya Ràdio. Perdre és tot el que faran; no sumaran res.”

 

Aquesta és l’aportació que fa una persona a un article de “Debat.cat” sobre la possibilitat que l’actual director de “Els Matins de Cat Radio” passí a portar un altre programa en una emissora espanyola. D’aquesta petita intervenció vull extraure una paraula, “xarnegades” amb la qual sembla voler-se identificar tota acció i, en aquests cas expressió, suspecte de no ser prou autòctona o que no prové del costumari català. I jo, xarnego de “socarel” em pregunto: encara estem així! Encara hem de suportar a aquest sector de societat catalana que pretén erigir-se en únic i irreemplaçable oracle de la catalanitat? Aquells que, amb desdeny, encara avui utilitzen aquest terme per identificar tot allò que no és genuïnament català, tot allò que contaminaria una suposada catalanitat intrínseca, estan terriblement equivocats, i, a més, alguns potser sense adonar-se’n i d’altres sent-ne ben conscients, s’escolen per un tirant xenòfob. A més, aquests equívoc perjudica, i no poc, la causa que pretenen defensar, la causa de la cultura catalana i de la unitat del poble català: un sol poble, divers, però un sol poble. El terme xarnego (tingui la provinença històrica que tingui, això ara no fa el cas) s’adjudicà durant les dècades dels 20 als setanta del segle XX a un conjunt de variada població immigrant que participà en la causa, econòmica,  social, política i cultural de la Catalunya sota el franquisme i el postfranquisme, i hi continua col·laborant avui, i en mesura no poc destacada. Si avui algú no  sap, o pot, identificar aquells xarnegos que han col·laborat en la causa catalana, és precisament per la principal raó de que s’han confós amb la resta de la població, què han sabut utilitzar l’ascensor que la societat catalana ha proporcionat a tots aquells què han tingut voluntat d’utilitzar-lo. M’escandalitza, si m’escandalitzo quan segueixo percebent segments de la societat -els que s’autootorguen la suspecta qualitat d’indígenes- amb tanta mandra intel·lectual per no adonar-se del fenomen, per no adonar-se, o encara pitjor, no voler acceptar el fenomen. La població que va ser batejada amb aquests epítet, de totes passades equivoc, ja no existeix, les seves suposades xarnegades  (contaminacions, potser?) mai han obrat en detriment de la causa catalana. Ben al contrari aquelles i aquestes persones, a les quals avui ningú és capaç d’identificar com a no catalans, ja que, insisteixo, fa temps que s’han confós amb l’antiga població autòctona, són avui, en la seva gran majoria la base de la catalanitat popular. I si no em creuen pregunti pels cognoms de cada un dels homes i dones que des dels seus llocs de treball, de compromís social i de lleure, feinegen pel seu país, Catalunya. I sisplau, oblidin-se d’una vegada per sempre del significat que un dia, i de forma injusta, tingué aquest terme. Més aviat facin un esforç intel·lectual per fixar-se en els cognoms de rel històrica ben catalana dels què estan a l’altre cantó de la defensa de la catalanitat, fixin-se: Sirera, Piqué, Ferran, Montserrat, Vidal-Quadras… facin un esforç i posin-los noms a aquest cognoms.

IINTEGRACIÓ, MULTICULTURALISME I DRETS NACAIONAL

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

Il·legals

Bona part dels sense feina magribins, vaguejaven entre Tetuan i Tànger a l’espera de poder saltar a Europa. A les nits clares guaitaven els llums del’altre cantó que, com quimèriques cuques refulgents, enterbolien les ments amb cobejances fantasioses: volar, escapar! Hamid i Alí, amb la seva fuga, realitzaran un acte amb el qual sempre han somiat els homes: volar cap a un futur millor. Però les Ileis són implacables, despietades.

 

 

 

 

Editorial Marfil. Alcoi. 1999

Il·legals (novel·la)

Bona part dels sense feina magribins i subsaharians africans, vaguejaven entre Tetuan i Tàger a l’espera de poder saltar a Europa, on els esperava la incertesa d’un treball ben a mal eemunerat, o bé la llei contra els il·legals. A les nits clares guaitaven els llums de l’altre cantó que, com quimèriques cuques refulgents, etervolien les ments amb cobenjances fantasioses: volar, escapar!