IINTEGRACIÓ, MULTICULTURALISME I DRETS NACAIONAL

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

La “Feria” d’abril a Barcelona (n cas de descontextualització)

        Passada la Cavalcada dels Reis, i mentre el Carnaval busca el seu lloc en espai metropolità, ens arriba la “Feria” d’abril; Un muntatge festiu ben curiós. En teoria aquesta “Feria” s’anuncia com una imatge catalana de la de Sevilla (ho anuncien el seus organitzadors actuals, la FECAC (Federación de Entitades Culturales Andaluzas en Cataluña) del senyor Garcia Prieto, i obté un ressò considerable a través del Holding de Ràdios i properament de TV del també senyor Justo Molinero. Se suposa que aquesta imatge la fan realitat unes entitats dites andalusistes que, segons el particular criteri del senyor Garcia Prieto i Cia., vindrien a representar els andalusos de Catalunya. Aquesta “Feria” de Barcelona serviria, en opinió dels mateixos, per reunir a als andalusos que resideixen al Principat, per donar fe de la seva presència, per solaçar-se amb els referents culturals propis, i alhora per mostrar-los. O això últim, o potser el que, en la particular realitat del senyor Garcia Prieto i Cia. es pretén, és mostrar com un suposat poder  podria actuar si no se’ls tingués en     -quantificat en vots electius- andalusista  compte. Aquesta última versió sembla ser la que s’empassen els diversos postulants polítics que cada any accedeixen a visitar la “Feria” per fer-hi una mica el paperina.

La qüestió és, però, que avui, i en nom dels suposats protagonistes de la festa: els andalusos i fills d’andalusos residents a Catalunya, caldria posar en dubte les asseveracions d’aitals senyors. Caldria posar en dupte l’autoarrogada representació del total del col·lectiu dels andalusos i fills d’andalusos residents a Catalunya, bona part dels quals ni tenim el plaer d’haver dinat mai amb Garcia Prieto (ni amb Justo Molinero), ni coneixem les seves respectives organització, ni empreses; i als quals (a la majoria d’andalusos i fills d’andalusos) ningú s’ha molestat de consultar sobre la “representativitat” que a ulls clucs solen concedir a ambdós individus, la majoria de líders polítics catalans, ni sabem que es consultés a ningú de les nostres famílies; i caldria també manifestar un dupte sobre els seus cofoistes i mai contrastats encerts i èxits d’organització, als quals la grans majoria dels media solen fer cas com si es tractés de l’oracle granadí.
Sobre els raonables dubtes que podem expressar al voltant de la “Feria” que organitza la FECAC, sota fèrria vigilància de Garcia Prieto i Cia., un cert nombre d’amics, de família andalusa com jo mateix, hem pogut reunir un bell dossier (tot ell de materials apareguts a la premsa) on es pot advertir com sol actuar un pretès andalusisme (tipus Garcia Prieto, tipus Justo Molinero) que usa i abusa dels sentiments de pertinença de la nostra (també) cultura, i que, a més, no es molesta gens en donar comptes d’aquests usos, si no és per posar-los al servei dels que “arrimandose a su ascua” se n’obté “mejor candela”.

 Una dada entre mil: segons l’organització de la FECAC l’any 2002 van assistir a la “Feria” uns tres milions de persones (milió amunt, milió avall; No ve d’aquí!). Des de Santa Coloma, un article signat per Jaume P. Sayrach, aparegut a la Vanguardia del 3 d’abril, es deia: “Ningú a Santa Coloma pot entendre que en el reduït espai de Can Zam es reuneixi el quasi un milió de persones (aquí la xifra ja havia baixat) que els organitzadors comptabilitzen…” . Ben cert. Segons el mateix periòdic del 14 de maig, en un article de Luís Benvenuty, es conta que el col•lectiu Contrastant www.contrastant.net, va assistir a la “Feria” del 2002 cronòmetre en ma, i va comptabilitzar 455.056 persones. I continua “els números són política… dir que a la “Feria” hi han assistit tres milions [de persones]… designa a la població d’origen emigrant a Catalunya. Acceptant aquesta xifra acceptem que Garcia Prieto, pot mobilitzar aquesta població”.

Il·legals

Bona part dels sense feina magribins, vaguejaven entre Tetuan i Tànger a l’espera de poder saltar a Europa. A les nits clares guaitaven els llums del’altre cantó que, com quimèriques cuques refulgents, enterbolien les ments amb cobejances fantasioses: volar, escapar! Hamid i Alí, amb la seva fuga, realitzaran un acte amb el qual sempre han somiat els homes: volar cap a un futur millor. Però les Ileis són implacables, despietades.

 

 

 

 

Editorial Marfil. Alcoi. 1999

Il·legals (novel·la)

Bona part dels sense feina magribins i subsaharians africans, vaguejaven entre Tetuan i Tàger a l’espera de poder saltar a Europa, on els esperava la incertesa d’un treball ben a mal eemunerat, o bé la llei contra els il·legals. A les nits clares guaitaven els llums de l’altre cantó que, com quimèriques cuques refulgents, etervolien les ments amb cobenjances fantasioses: volar, escapar!