COMENÇA EL CARNAVAL DE VILANOVA 2009

Ei, que el dia 14, dissabte, comença el Carnaval a Vilanova i la Geltrú.

Comença amb el Ball de Mantons. Aquests és un ball que es fa a les entitats carnavaleres on cal anar vestit amb una certa elegància. L’elegància s’exigeix perquè amb el Ball de Mantons es pretén rememorar el passat indià de la societat vilanovina. Aquest és la raó per la qual es demana als homes que vegin amb vestit sencer (de la moda que sigui) i a les dones que llueixin el seu mantó de Manila, una peça sumptuària que no falta en cap casa de la ciutat. Sovint hi ha cases on se’n guarden més de dos: el de l’àvia, el de la mare, i si ha calgut, un altra que s’ha regalat amb motiu d’alguna ocasió que s’ho valia. Aquesta abundor, es clar, depèn del nombre de germanes a cada casa.

DRACS I MULASSES. BÈSTIES DE LA FESTA

LES BÈSTIES DE LA FESTA; el drac i la mulassa, com exemples.

En l’actualitat, el passat històric més fiable que podem donar a les baluernes que anomenem bestiari festiu, incloent-hi gegants i altres figures, és la processó del Corpus, a la qual han assistit (i en algun lloc encara continuen assistint), la majoria d’ells representant els mites i símbols del cristianisme. Diu Duran i Sampere en “La Fiesta del Corpus”, que: “Entre les representacions que prenien part a la processó de 1424 hi havia l’Àguila, que (…) anava prop de sant Joan, havent pogut representar a aquest evangelista”. Però l’àguila sol tenir —i avui encara conserva en alguna vila— una altra autoritat, així ho narra el mateix autor: “A la coronació del rei Martí [l'Humà], que van fer-se a Saragossa, els Consellers [de Barcelona] van enviar-hi l’entremès de l’Àliga perquè acompanyés els Síndics, com si uns i altres formessin part de la delegació oficial de la ciutat”. “També anaven a la processó (…) el Bou i el Lleó, als quals se’ls ha pres pels símbols dels altres evangelistes [sant Lluc i sant Marc]“. I segueix  l’autor informant-nos que també hi assistien: “el Drac, que havia acompanyat a santa Margarida, i la Víbria que ho havia fet amb sant Jordi. I encara va afegir-s’hi la Mulassa, que potser també va escapar-se d’algun antic entremès”. Segons els arguments de Duran i Sampere —i amb ell molts altres folkloristes: “Amb el pas dels anys, tal com va passar amb el Gegant, que havia abandonat David (…), també aquests animals van anar-se separant dels personatges corresponents, dibolint-se el primitiu significat i confonent-se amb d’altres”.

Sobre la Cultura Popular Tradicional a Catalunya

L’autor proposa treballar en la continua reinvenció de la cultura que genera l’associacionisme de rel popular i l’indiscutible creativitat individual i atendre el què aquí anomena divertiments populars: teatre de carrer, esport no comercial, velles aportacions culturals que complementin i ajudin a recuperar allò que de mediterrani hagi pogut perdre la cultura catalana al llarg de d’anys de folklorisme oficial.

“LO POPULAR” I LA DÈRIA DE “LO COMTEMPORANI”

L’aparat propagandístic dels mitjans de comunicació controlats per les grans corporacions mediàtiques promouen de continu el consum

compulsiu de revisions modernitzants al servei de l’anomenada

indústria de l’oci i tenen el seu fi en originar contínuament productes de consum immediat, productes que necessàriament hagin de caducar. Fora contradictori que unes empreses dedicades a “manufacturar” imaginari, ginys, modes, formes i maneres per donar solució a la suposada “necessitat” d’oci immediat, oferissin als seus productes perdurables o simplement de llarga durada. És de tota lògica que, pel contrari, aquestes empreses “facin inventar” contínuament novetats fugaces, modernitats i originalitats efímeres.

 

En aquests valors de contínua revisió i curta temporalitat resideix l’èxit de la empresa. Els cal, doncs, a aquestes empreses difondre una filosofia que convenci de la bondat freturosa de les novetats, i la perversitat que significa la perdurabilitat dels productes de “tota la vida”. En la divulgació d’aquesta filosofia del consum compulsiu resideix la base de seu l’èxit comercial.

La “Feria” d’abril a Barcelona (n cas de descontextualització)

        Passada la Cavalcada dels Reis, i mentre el Carnaval busca el seu lloc en espai metropolità, ens arriba la “Feria” d’abril; Un muntatge festiu ben curiós. En teoria aquesta “Feria” s’anuncia com una imatge catalana de la de Sevilla (ho anuncien el seus organitzadors actuals, la FECAC (Federación de Entitades Culturales Andaluzas en Cataluña) del senyor Garcia Prieto, i obté un ressò considerable a través del Holding de Ràdios i properament de TV del també senyor Justo Molinero. Se suposa que aquesta imatge la fan realitat unes entitats dites andalusistes que, segons el particular criteri del senyor Garcia Prieto i Cia., vindrien a representar els andalusos de Catalunya. Aquesta “Feria” de Barcelona serviria, en opinió dels mateixos, per reunir a als andalusos que resideixen al Principat, per donar fe de la seva presència, per solaçar-se amb els referents culturals propis, i alhora per mostrar-los. O això últim, o potser el que, en la particular realitat del senyor Garcia Prieto i Cia. es pretén, és mostrar com un suposat poder  podria actuar si no se’ls tingués en     -quantificat en vots electius- andalusista  compte. Aquesta última versió sembla ser la que s’empassen els diversos postulants polítics que cada any accedeixen a visitar la “Feria” per fer-hi una mica el paperina.

La qüestió és, però, que avui, i en nom dels suposats protagonistes de la festa: els andalusos i fills d’andalusos residents a Catalunya, caldria posar en dubte les asseveracions d’aitals senyors. Caldria posar en dupte l’autoarrogada representació del total del col·lectiu dels andalusos i fills d’andalusos residents a Catalunya, bona part dels quals ni tenim el plaer d’haver dinat mai amb Garcia Prieto (ni amb Justo Molinero), ni coneixem les seves respectives organització, ni empreses; i als quals (a la majoria d’andalusos i fills d’andalusos) ningú s’ha molestat de consultar sobre la “representativitat” que a ulls clucs solen concedir a ambdós individus, la majoria de líders polítics catalans, ni sabem que es consultés a ningú de les nostres famílies; i caldria també manifestar un dupte sobre els seus cofoistes i mai contrastats encerts i èxits d’organització, als quals la grans majoria dels media solen fer cas com si es tractés de l’oracle granadí.
Sobre els raonables dubtes que podem expressar al voltant de la “Feria” que organitza la FECAC, sota fèrria vigilància de Garcia Prieto i Cia., un cert nombre d’amics, de família andalusa com jo mateix, hem pogut reunir un bell dossier (tot ell de materials apareguts a la premsa) on es pot advertir com sol actuar un pretès andalusisme (tipus Garcia Prieto, tipus Justo Molinero) que usa i abusa dels sentiments de pertinença de la nostra (també) cultura, i que, a més, no es molesta gens en donar comptes d’aquests usos, si no és per posar-los al servei dels que “arrimandose a su ascua” se n’obté “mejor candela”.

 Una dada entre mil: segons l’organització de la FECAC l’any 2002 van assistir a la “Feria” uns tres milions de persones (milió amunt, milió avall; No ve d’aquí!). Des de Santa Coloma, un article signat per Jaume P. Sayrach, aparegut a la Vanguardia del 3 d’abril, es deia: “Ningú a Santa Coloma pot entendre que en el reduït espai de Can Zam es reuneixi el quasi un milió de persones (aquí la xifra ja havia baixat) que els organitzadors comptabilitzen…” . Ben cert. Segons el mateix periòdic del 14 de maig, en un article de Luís Benvenuty, es conta que el col•lectiu Contrastant www.contrastant.net, va assistir a la “Feria” del 2002 cronòmetre en ma, i va comptabilitzar 455.056 persones. I continua “els números són política… dir que a la “Feria” hi han assistit tres milions [de persones]… designa a la població d’origen emigrant a Catalunya. Acceptant aquesta xifra acceptem que Garcia Prieto, pot mobilitzar aquesta població”.

LA FESTA, LA MIDA DE PANTAGRUEL

 

Pantagruel , i el seu singular progenitor, Gargantua, són, també, éssers de la festa. La festa, amics lectors, demana un tant de desmesura i l’home, sense aquest tant, s’exposa a perdre, precisament, la mesura de la naturalesa. Perquè la naturalesa ho és de pantagruèlica, i tant. És impossible deixar d’admirar la força sense límits de les tempestes, de les aigües i el vent desfermat, o de l’esparverador foc que vomita de les seves entranyes anihilant-ho tot. Sí, ja sé que aquestes imatges contradiuen el què s’ha dit en un article precedent, sobre la mesura. Però, parodiant aquell, podríem dir: qui estigui net de tota desmesura, que tiri la primera pedra. Altrament, també podríem afegir, posats en una tessitura de filosofia domestica, que la contradicció és la mesura de l’home.

La Festa és un joc, on s’hi ha d’anar amb esperit de jugar.

Entevista al diari AVUI

per Ismael Carbó

dissabte 26 de juliol

Com s’hi entra, en el món de la cultura tradicional i popular?

A través de la família, esclar. Suposo que si no tens una família que hi participa, deu ser difícil. L’altra forma és la memòria dels familiars i dels amics. De la memòria, als anys 70, se’n va dir recuperació, i jo en diria reinvenció, de la festa. Els meus pares, per efecte del franquisme, no van poder tenir gaire la festa al carrer; en canvi, els meus avis sí, i la memòria dels meus avis va servir per a la descoberta del significat de les paraules que expliquen la festa.

En el món de la globalització, amb les noves tecnologies, internet, la immigració, quin paper hi té la cultura tradicional?

La immigració no representa cap problema per a la cultura popular, perquè és la més universal de les cultures. Sempre diem que Sant Joan i les fogueres és una festa del litoral mediterrani, tant si és catòlic, musulmà o ortodox. El problema és que el país deixi que els altres desenvolupin les seves activitats dintre de la cultura i que hi participin i en gaudeixin. El cine, la fotografia… Una festa major sense un partit de futbol o una cursa ciclista estava coixa als anys vuitanta. Els programes de festa major són tots a internet. Tots els invents tenen multitud de maneres de fer-se servir i la cultura popular els fa servir a la seva manera.

¿Aquesta globalització posa en qüestió o estandarditza les manifestacions de cultura popular?

En certa manera sí. Hi ha una cultura dominant, que és l’anglosaxona. La globalització és un problema per a la cultura popular, perquè ven una determinada expressió comercial, que és la dominant, però permet alhora una singularitat que també aprecia.

¿Les sardanes i la Patum són l’equivalent als toros i les sevillanes?

No hi ha equivalències. Les sardanes són música i ball i tenen la història que tenen, han servit per a una causa nacional i popular. La Patum és una festa singular. Els toros no són equivalent a res d’això. Els toros o la festa dels bous, com també es coneix, són una festa catalana, perquè és una festa mediterrània. Una altra cosa és si la sensibilitat actual pot permetre la festa dels bous a la plaça, el toreig. Però això és una qüestió de sensibilitat, no de cultura.

Nans i Esparriots.

L’Esparriot.
L’esparriot és un personatge que obria els seguicis festius o acompanyava alguns balls o entremesos de festa, la seva feina consistia en obrir pas i marcar l’espai festiu (escènic o sagrat) per on havia d’ambular un seguici o processó, o bé s’havia d’executar una dansa o representació al carrer. L’Esparriot és gairebé sempre una figura estrafeta o bé vestida estrafolàriament, que gaudeix del consentiment de fustigar als badocs que assisteixen al pas de la processó, seguici o representació. Contra de l’esparriot no pot tornar-s’hi ningú. Aquest personatge és hereu d’una suma de personatges, que des de que existeixen les representacions, i fins avui, s’ha encarnat en diverses figures més o menys fabuloses: bojos sagrats, homes del bosc, bufons, joglars, arlequins, etc. Reflexos o pervivències de la seva missió, o ofici quasi sagrat (o si més no consentit per la societat) les trobem encara avui en algun personatge celebracional de la litúrgia les nostres festes tradicionals. Alguns dels més aproximats a la figura de l’esparriot[1], i que han heretat aquell ofici serien: el Lligamosques d’Olot, el Berruga de Figueres o el Pollo de Moià; i fora del territori, ho serien els Kilikis de Pamplona, o els Cabezudos de Saragossa. Per adonar-se d’aquests funció dels actuals nans, només cal observar com en moltes poblacions del Principat els nans executen avui la funció d’ “espantar la canalla” o bé, per alteració de rol, jugar amb ells. Per exercir la funció de guardadors de l’ordre festiu, o de protectors de l’espai litúrgic, els esparriots van (ho en altre temps han anat) proveïts de vergalls,  xurriaques, porres, bufetes de porc inflades, etc. (o els seus succedanis actuals: pilotes de goma escuma, globus inflats, espolsadors, escombretes…)

 

Ball de nans.
Algunes comparses de nans, fugint del rol anteriorment citat, en algun moment històric, van constituir per ells mateixos, balls[2] o representacions a la mena d’altres balls o entremesos. Probablement aquests actuals balls de nans hagin heretat les seves coreografies d’antics entremesos, o balls. Les més representatives d’aquestes colles de nans o cap-grossos serien les comparses dels nans de Berga, i les d’Olot. Existeix a Solsona un Ball dels Ossos, que en definitiva són nans amb cap d’Ós. Per analogia, i per imitació d’aquestes comparses de nans van crear-se altres colles de nans que també, com les primeres, constituïren un entremès o ball de nans. Algunes d’aquestes noves (avui ja velles) colles van afegir-hi a la coreografia un altre rol -que en certa manera pertanyeria més aviat als nans de la tipologia Esparriots: la caracterització (esperpèntica o benèvola) de personatges locals o famosos, o simplement parelles “regionals”. A aquesta tipologia pertanyen els gegants de Tarragona, els de Reus, els de Riudoms, alguns de Mataró i Vilafranca del Penedès, els de Falset, alguns de Tiana, els de Vinebre, Caldes de Malavella, etc. No caldria dir que algunes de les colles de nans citats compleixen també la funció d’esclarir el carrer com ho fan els nans Esparriots. 

---

[1] L’esparriot pot tenir altres denominacions: botarga, putarga, diablot, vidalot…

[2] Ball, conjunt de d’actuants que executen o representen una dansa o bé un espectacle tradicional. Exemple: el ball de nans, el ball d’En Serrallonga, el ball de bastons, el ball de gitanes…

La Festa un mite per desprendre-se’n?

Quan hi ha festa, quines circumstàncies possibiliten la festa? Que és la festa? Qualsevol activitat rebullada i tabolaire pot reclamar l’apel·latiu Festa? Qualsevol data festiva que el sistema hagi oficialitzat, és realment una Festa? Manuel Delgado, que ha dedicat una gran quantitat de lletra i saliva a esta qüestió, diu que no. Més ben dit, diu que sí. En <<La Festa a Catalunya avui>> llegim: “que hi ha dues menes de festa: la que és practicada, aquella que algú celebra alguna cosa … i les festes que tenen com a característica més assenyalada el fet que ningú celebra res. Sortiu al carrer un 6 de desembre (continua Delgado), Dia de la Constitució, per exemple… i trobareu el que hauríem trobat qualsevol 18 de juliol durant el règim franquista, és a dir, res”. 

En maginet tap de bassa

En Maginet és un noi no massa alt. Els seus companys no són gaire comprensius; sovint es queda sense poder participar en els jocs de la majoria.
Però en Maginet se n’adona que l’enxaneta és, precisament, el més petitó dels castells, en canvi és qui els corona. La Colla sempre està pendent dels enxanetes.

Il·lustracions de Sebastià Serra

 

 

El Cep i la Nansa Edicions. 2004