CULTURA POPULAR, LA POR A LA INFIDELITAT

Pau Riba i “les tradicions”

Pau Riba proposa per la Mercè de Barcelona 2009 una de les seves accions paramusicals, un dels seus reeixits xous. La periodista, Gemma Tramullas, ens n’assabenta amb to entre admiratiu i escandalós. Opina, ella, que “Deixar les tradicions en mans d’aquest músic i poeta surrealista i antisistema té el seu risc”.

Pau Riba proposa per a La Mercè de Barcelona d’enguany una “copula(acció)” en que el castell seria el fal·lus i l’anella de la sardana la vagina. Bé, no sé com pot acabar la cosa, però la meva opinió és que precisament deixar en mans de Pau Riba “les tradicions”, és una garantia de que seran ben interpretades. Com seria una garantia deixar-les ens mans d’Antoni Miralda, o ho era, deixar-les en mans de Joan Brossa, per posar dos bons exemples. És una garantia perquè Pau Riba és un artista complert, com ho és Miralda i ho era Brossa. Pau Riba ha estat (fins avui) l’únic Roker Català fiable, l’únic que s’ha pres seriosament la seva art (potser d’altres no han tingut la qualitat suficient per poder prendre-s’ho d’aquesta manera). Ho demostra entre altres raons la seva persistència: a Pau Riba no li ha calgut mai cap “retorn” per pujar als escenaris, hi ha estat, dalt dels escenaris, des del seu primer “vagit” com se li avançà en declarar-ho Bonaventura Carles Aribau, i mai ha tirat la tovallola, com va fer el primer. És una garantia deixar-les en mans de Pau Riba ell les usarà, ben segur, per a explicar el què li doni la gana dins el seu univers musical i imaginari, però les deixarà tal com les ha trobat, no pretendrà posar-les al dia, protegir-les d’infidelitats, ni fer-ne cap mena de fusió per a oïdes modernilles. I precisament això mateix no podem assegurar-ho d’algunes federacions o confederacions de cultura popular amb pretensions de salvar allò que ja se salva prou amb l’entusiasme dels seus propis practicants. Les pretensions de l’artista les explica ell mateix tal com ens transcriu la periodista, la qual, suposem que ha copsat el grau d’ironia, de sorna i tot,  que amaren les paraules de Riba: «Ja tinc 60 anys i vaig a totes. Aquesta mona de Pasqua és el més gran que he fet mai a la Mercè i espero que no sigui l’última cosa. Al cap i a la fi, l’únic que faig és relacionar una cosa amb l’altra, fer una fusió, i això és el que està de moda, ¿no?»,

L’Onze i Tretze de setembre

 

Neguitós que estic

Experimento un cert neguit, i encara fatiga davant dels propers dies 11 i 13 de setembre.

D’un cantó m’engresquen els esdeveniments que segons la premsa es preparen (soc dels que fa molts anys que pel país estic convençut que no hi ha altra solució que separar-se d’Espanya, i que caldria fer-ho com més aviat i més favorablement sigui possible). Per tant em sento animat pels actes que es preparen per l’onze i també per la consulta d’Arenys del tretze. Però també em sento neguitós, no puc evitar-ho. Deuen ser els anys i les males experiències. Em conforta la decidida crida del dia onze d’aquests any a una solució d’independència i em conforta la desacomplexada consulta del dia tretze, que ja sé que no ens durà la independència demà passat, però que ha estat un toc d’atenció tant pels encarcarats  partits i els seus polítics principals, com per a la maquinària d’un Estat que mai compta que l’enginy i la decisió popular també són armes contra l’estultícia i la mala fe. Però, em preocupen certs tics d’alguns d’aquests convocants a manifestar la voluntat dels catalans de no ser dependents. Em preocupen les actituds puerils i filoautoritàries de grups que en la darrera manifestació davant del Parlament es permeteren motejar de botiflers a parlamentaris que s’han  declarat reiteradament independentistes i que la seva pràctica parlamentària ho avala, em preocupen actes com les pintades aparegudes al local del PSC d’Arenys motejant els seus membres de feixistes (Sant Déu! Què duen sabers aquests puerils energuments –energuments independentistes- dels feixisme?).

Unes actituds que algun dels grups dels convocants del dia onze han manifestat reiteradament: reclamen la independència més per raons d’ètica històrica, basant-la en drets antics i pretesament imperibles (gairebé coincidents, encara que antitètics, als dels defensors de la suposada indissolubilitat d’Espanya), què no pas en el dret modern a l’autodeterminació dels pobles. Unes actituds que al lligar les reivindicacions a la moral de la història, hi lliga inevitablement la llengua i la tradició, i a voltes un imprecís i perillós dret “dels què ja érem d’aquí”, que indefugiblement  podria conduir a actituds filoracistes. Perquè el dret a l’autodeterminació no és tant sols, ni en major proporció, dels argumentadors de raons de l’ètica i històrica, sinó de tots els habitants actuals de Catalunya, i de la resta dels Països Catalans, quan ho desitgin.

I, malgrat a qui li pesi, entre aquests habitants actuals de la Catalunya moderna existeixen sectors, de llengua no catalana (i també de llengua catalana), que no poden entendre aquestes raons eticohistòriques, però que, sortosament, també tenen dret al vot. Dic sortosament perquè viure en un país on els seus habitants no poguessin gaudir del dret al vot amb justificacions més enllà del dret universal dels ciutadans, no fora acceptable, oi?.  No les poden entendre per vàries raons, la principal d’elles és que no les coneixen, i que només una Catalunya no dependent d’Espanya els hi podrà fer conèixer, no pas abans. Per mostra d’aquesta última afirmació només cal contemplar la situació actual en que vivim, en un règim autònom, autònom, però dependent.

Resumint amics: la independència no serà possible sense aconseguir els vots de sectors que avui voten PSC, i de vots que avui voten Convergència. No us deureu creure que tots aquells que emfàticament es declaren catalans, i tenen el català com a llengua materna, i voten Convergència i Unió, són reconsagrats independentistes, oi? Un sector força ample de votants de Convergència i d’Unió, només són catalans quan es tracta de ser-ho culturalment, i també quan es tracta de distingir-se de sectors “dels què no eren d’aquí” com ara ells i les seves famílies. Però quan es tracta de decisions polítiques d’una transcendència com la independència, es mostren molt i molt recalcitrants, morosos. No diré que no hi hagin raons objectives que justifiquin aquesta actitud, hi són. Hi són i ara no obrirem aquest debat. Però la pregunta és, per què creieu que Pujol mai s’ha declarat obertament independentista, ans ha anat sempre trampejant amb el tema? Responeu-vos vosaltres mateixos.