ELOGI DEL XARNEGO

La Catalanitat

…“Omplint de socialistes i de xarnegades Catalunya Ràdio, es pensen que arribaran a més gent, al cinturó roig, però no, és impossible. Tot el que faran serà perdre l’audiència que durant tots aquests han escoltat Catalunya Ràdio. Perdre és tot el que faran; no sumaran res.”

 

Aquesta és l’aportació que fa una persona a un article de “Debat.cat” sobre la possibilitat que l’actual director de “Els Matins de Cat Radio” passí a portar un altre programa en una emissora espanyola. D’aquesta petita intervenció vull extraure una paraula, “xarnegades” amb la qual sembla voler-se identificar tota acció i, en aquests cas expressió, suspecte de no ser prou autòctona o que no prové del costumari català. I jo, xarnego de “socarel” em pregunto: encara estem així! Encara hem de suportar a aquest sector de societat catalana que pretén erigir-se en únic i irreemplaçable oracle de la catalanitat? Aquells que, amb desdeny, encara avui utilitzen aquest terme per identificar tot allò que no és genuïnament català, tot allò que contaminaria una suposada catalanitat intrínseca, estan terriblement equivocats, i, a més, alguns potser sense adonar-se’n i d’altres sent-ne ben conscients, s’escolen per un tirant xenòfob. A més, aquests equívoc perjudica, i no poc, la causa que pretenen defensar, la causa de la cultura catalana i de la unitat del poble català: un sol poble, divers, però un sol poble. El terme xarnego (tingui la provinença històrica que tingui, això ara no fa el cas) s’adjudicà durant les dècades dels 20 als setanta del segle XX a un conjunt de variada població immigrant que participà en la causa, econòmica,  social, política i cultural de la Catalunya sota el franquisme i el postfranquisme, i hi continua col·laborant avui, i en mesura no poc destacada. Si avui algú no  sap, o pot, identificar aquells xarnegos que han col·laborat en la causa catalana, és precisament per la principal raó de que s’han confós amb la resta de la població, què han sabut utilitzar l’ascensor que la societat catalana ha proporcionat a tots aquells què han tingut voluntat d’utilitzar-lo. M’escandalitza, si m’escandalitzo quan segueixo percebent segments de la societat -els que s’autootorguen la suspecta qualitat d’indígenes- amb tanta mandra intel·lectual per no adonar-se del fenomen, per no adonar-se, o encara pitjor, no voler acceptar el fenomen. La població que va ser batejada amb aquests epítet, de totes passades equivoc, ja no existeix, les seves suposades xarnegades  (contaminacions, potser?) mai han obrat en detriment de la causa catalana. Ben al contrari aquelles i aquestes persones, a les quals avui ningú és capaç d’identificar com a no catalans, ja que, insisteixo, fa temps que s’han confós amb l’antiga població autòctona, són avui, en la seva gran majoria la base de la catalanitat popular. I si no em creuen pregunti pels cognoms de cada un dels homes i dones que des dels seus llocs de treball, de compromís social i de lleure, feinegen pel seu país, Catalunya. I sisplau, oblidin-se d’una vegada per sempre del significat que un dia, i de forma injusta, tingué aquest terme. Més aviat facin un esforç intel·lectual per fixar-se en els cognoms de rel històrica ben catalana dels què estan a l’altre cantó de la defensa de la catalanitat, fixin-se: Sirera, Piqué, Ferran, Montserrat, Vidal-Quadras… facin un esforç i posin-los noms a aquest cognoms.

IINTEGRACIÓ, MULTICULTURALISME I DRETS NACAIONAL

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

Cultura popular i qüestions de gènere

Toreros, ballarines i, homes homes.

Article publicat en el llibre “Calçasses, gallines i maricons”, Angle editorial. Barcelona 2003.

La veritat és que posar-me a escriure un article sobre el masculinisme hegemònic dins la pràctica de la cultura popular, o la festa popular, no se m’hauria acudit mai a mi mateix. I no pas perquè no hagués reflexionat sobre la qüestió, però, insisteixo, escamnat i recelós pels debats sostinguts fins avui amb diversos sectors amb vocació de dirigent, o inspiradora de la societat, ja fa temps que havia desistit que l’assumpte pogués despertar interès més enllà del propi l’àmbit temàtic en que es mou el meu treball. Per aquesta raó, i d’altres com aquesta, m’anima pensar que la practica de la cultura popular, activitat que hom sol etiquetar, amb to desdenyós, de “folklore”: ocupació d’importància subalterna; pugui tenir cabuda en aquest llibre. I espero que el seu arrenglerament al costat d’altres reflexions sobre les qüestions de gènere (de sexe) i el masculinisme hegemònic en les distintes activitats humanes, pugui ser valorada en la seva justa magnitud; o, si més no, com la que jo opino que és la seva justa magnitud.

DRACS I MULASSES. BÈSTIES DE LA FESTA

LES BÈSTIES DE LA FESTA; el drac i la mulassa, com exemples.

En l’actualitat, el passat històric més fiable que podem donar a les baluernes que anomenem bestiari festiu, incloent-hi gegants i altres figures, és la processó del Corpus, a la qual han assistit (i en algun lloc encara continuen assistint), la majoria d’ells representant els mites i símbols del cristianisme. Diu Duran i Sampere en “La Fiesta del Corpus”, que: “Entre les representacions que prenien part a la processó de 1424 hi havia l’Àguila, que (…) anava prop de sant Joan, havent pogut representar a aquest evangelista”. Però l’àguila sol tenir —i avui encara conserva en alguna vila— una altra autoritat, així ho narra el mateix autor: “A la coronació del rei Martí [l'Humà], que van fer-se a Saragossa, els Consellers [de Barcelona] van enviar-hi l’entremès de l’Àliga perquè acompanyés els Síndics, com si uns i altres formessin part de la delegació oficial de la ciutat”. “També anaven a la processó (…) el Bou i el Lleó, als quals se’ls ha pres pels símbols dels altres evangelistes [sant Lluc i sant Marc]“. I segueix  l’autor informant-nos que també hi assistien: “el Drac, que havia acompanyat a santa Margarida, i la Víbria que ho havia fet amb sant Jordi. I encara va afegir-s’hi la Mulassa, que potser també va escapar-se d’algun antic entremès”. Segons els arguments de Duran i Sampere —i amb ell molts altres folkloristes: “Amb el pas dels anys, tal com va passar amb el Gegant, que havia abandonat David (…), també aquests animals van anar-se separant dels personatges corresponents, dibolint-se el primitiu significat i confonent-se amb d’altres”.

Sobre la Cultura Popular Tradicional a Catalunya

L’autor proposa treballar en la continua reinvenció de la cultura que genera l’associacionisme de rel popular i l’indiscutible creativitat individual i atendre el què aquí anomena divertiments populars: teatre de carrer, esport no comercial, velles aportacions culturals que complementin i ajudin a recuperar allò que de mediterrani hagi pogut perdre la cultura catalana al llarg de d’anys de folklorisme oficial.

“LO POPULAR” I LA DÈRIA DE “LO COMTEMPORANI”

L’aparat propagandístic dels mitjans de comunicació controlats per les grans corporacions mediàtiques promouen de continu el consum

compulsiu de revisions modernitzants al servei de l’anomenada

indústria de l’oci i tenen el seu fi en originar contínuament productes de consum immediat, productes que necessàriament hagin de caducar. Fora contradictori que unes empreses dedicades a “manufacturar” imaginari, ginys, modes, formes i maneres per donar solució a la suposada “necessitat” d’oci immediat, oferissin als seus productes perdurables o simplement de llarga durada. És de tota lògica que, pel contrari, aquestes empreses “facin inventar” contínuament novetats fugaces, modernitats i originalitats efímeres.

 

En aquests valors de contínua revisió i curta temporalitat resideix l’èxit de la empresa. Els cal, doncs, a aquestes empreses difondre una filosofia que convenci de la bondat freturosa de les novetats, i la perversitat que significa la perdurabilitat dels productes de “tota la vida”. En la divulgació d’aquesta filosofia del consum compulsiu resideix la base de seu l’èxit comercial.

LA FESTA, LA MIDA DE PANTAGRUEL

 

Pantagruel , i el seu singular progenitor, Gargantua, són, també, éssers de la festa. La festa, amics lectors, demana un tant de desmesura i l’home, sense aquest tant, s’exposa a perdre, precisament, la mesura de la naturalesa. Perquè la naturalesa ho és de pantagruèlica, i tant. És impossible deixar d’admirar la força sense límits de les tempestes, de les aigües i el vent desfermat, o de l’esparverador foc que vomita de les seves entranyes anihilant-ho tot. Sí, ja sé que aquestes imatges contradiuen el què s’ha dit en un article precedent, sobre la mesura. Però, parodiant aquell, podríem dir: qui estigui net de tota desmesura, que tiri la primera pedra. Altrament, també podríem afegir, posats en una tessitura de filosofia domestica, que la contradicció és la mesura de l’home.

Laicització de la festa

De la festa i el temps cíclics

La Festa, la festa popular, i per tant antiga, està construïda sobre la base d’un pensament cíclic astronòmic, solar o lunar: tot allò que s’esdevé i s’ha esdevingut, tornarà a esdevenir-se en un temps futur-passat. Així com l’hivern, amb la mort aparent de la naturalesa, el desembre congelat cobreix els camps d’un melencònic sudari blanc,  ja el 25 del mateix mes neix a cada casa el Nen Jesús, el Salvador que anuncià la continuïtat de la vida. I com anuncia el vers:

 

 

Tota la terra ha de morir.

Només la música viurà sens fi.

 

(feu un esforç, sisplau, i entengueu “la terra” del vers, com la vida humana, i la “música” com l’univers ). Avui, per a les nostres mentalitats racionals, aquest pensament ja no és operatiu. La ciència ens ha portat la millora la vida física i material –qui ho dubta-, i ens ha pres a canvi la innocència d’un món on tot girava entorn de l’home i la naturalesa: les estacions, la lluna, el sol i tots els planetes de l’univers. La Festa, doncs, ha sofert una secularització important. Per a la gran majoria dels humans, fins pels més religiosos, la base filosòfica que la sustentava, s‘ha laicitzat –encara es mantinguin els solemnes oficis religiosos, que són seguits i escoltats més com una representació civil (amb ànim civico-festiu) que com un ritus sagrat dirigit a Déu, o als déus que siguin. No diré jo pas que aquesta laicització de la festa (en aquestes notes només ens referim a la festa, que ningú em prengui pel mot, sisplau), no dic jo que aquests laicització, repeteixo, hagi de ser contemplada des d’una òptica negativa, ja que al final tota religió vindria a ser ritus, altra cosa seria la coneixença i experiència mística, de la qual aquí no en parlem, eh! Pareu compte, ara què ve al cas i que l’Ebre passa per Tortosa, com precisament aquesta laïcització de la Festa (i d’altres components de la vida diària associats amb la religió) és el què els hi és més difícil d’entendre als nostres immigrats de religió musulmana.

 

El temps cíclic té l’avantatge, per a la ment humana i sobretot per al seu assossec espiritual, que transcorre en un passat, present i futur circular, que sempre retorna. Precisament la idea d’aquest temps circular, ens permet (o ens permetia) contemplar, en present, el passat on habiten els nostres pares i avis, i també s’hi fa present, per mitjà d’aquesta meravellosa eina intel·lectual que és la imaginació, el futur on habitaran els nostres fills i nets.

La Festa antiga, la festa què partia d’aquest pensament circular (de la qual, i per sort, encara ens queden esqueixos inconscients instal·lats en el nostre imaginari irracional) la festa que partia d’aquesta mentalitat, era un cíclic i ritualizat encontre amb les arrels, encontre amb una humanitat familiar, domèstica, on tots i tot, es retrobava per celebrar en comunió la perduda i enyorada edat d’or de l’home (que els desconfiats asseguren què mai va existir. Quina perspicàcia la d’aquest gremi!). En el model de la festa antiga, de la festa popular, puix que son les classes populars qui conserven tota traça d’antigor, tota angoixa era conjurada per un temps, i tot mal era exorcitzar a través d’una catarsi, si voleu d’estar per casa (domestica com ja hem dit), però molt més eficaç, molt més efectiva que les tedioses sessions televisives de cada vespre, o les reiteratives i fastitjoses nits de divendres.

O no. Ves a saber.

 

Aparegut a la web de Santa Tecla, Festa Major de Tarragona (www.festes.org)

Nans i Esparriots.

L’Esparriot.
L’esparriot és un personatge que obria els seguicis festius o acompanyava alguns balls o entremesos de festa, la seva feina consistia en obrir pas i marcar l’espai festiu (escènic o sagrat) per on havia d’ambular un seguici o processó, o bé s’havia d’executar una dansa o representació al carrer. L’Esparriot és gairebé sempre una figura estrafeta o bé vestida estrafolàriament, que gaudeix del consentiment de fustigar als badocs que assisteixen al pas de la processó, seguici o representació. Contra de l’esparriot no pot tornar-s’hi ningú. Aquest personatge és hereu d’una suma de personatges, que des de que existeixen les representacions, i fins avui, s’ha encarnat en diverses figures més o menys fabuloses: bojos sagrats, homes del bosc, bufons, joglars, arlequins, etc. Reflexos o pervivències de la seva missió, o ofici quasi sagrat (o si més no consentit per la societat) les trobem encara avui en algun personatge celebracional de la litúrgia les nostres festes tradicionals. Alguns dels més aproximats a la figura de l’esparriot[1], i que han heretat aquell ofici serien: el Lligamosques d’Olot, el Berruga de Figueres o el Pollo de Moià; i fora del territori, ho serien els Kilikis de Pamplona, o els Cabezudos de Saragossa. Per adonar-se d’aquests funció dels actuals nans, només cal observar com en moltes poblacions del Principat els nans executen avui la funció d’ “espantar la canalla” o bé, per alteració de rol, jugar amb ells. Per exercir la funció de guardadors de l’ordre festiu, o de protectors de l’espai litúrgic, els esparriots van (ho en altre temps han anat) proveïts de vergalls,  xurriaques, porres, bufetes de porc inflades, etc. (o els seus succedanis actuals: pilotes de goma escuma, globus inflats, espolsadors, escombretes…)

 

Ball de nans.
Algunes comparses de nans, fugint del rol anteriorment citat, en algun moment històric, van constituir per ells mateixos, balls[2] o representacions a la mena d’altres balls o entremesos. Probablement aquests actuals balls de nans hagin heretat les seves coreografies d’antics entremesos, o balls. Les més representatives d’aquestes colles de nans o cap-grossos serien les comparses dels nans de Berga, i les d’Olot. Existeix a Solsona un Ball dels Ossos, que en definitiva són nans amb cap d’Ós. Per analogia, i per imitació d’aquestes comparses de nans van crear-se altres colles de nans que també, com les primeres, constituïren un entremès o ball de nans. Algunes d’aquestes noves (avui ja velles) colles van afegir-hi a la coreografia un altre rol -que en certa manera pertanyeria més aviat als nans de la tipologia Esparriots: la caracterització (esperpèntica o benèvola) de personatges locals o famosos, o simplement parelles “regionals”. A aquesta tipologia pertanyen els gegants de Tarragona, els de Reus, els de Riudoms, alguns de Mataró i Vilafranca del Penedès, els de Falset, alguns de Tiana, els de Vinebre, Caldes de Malavella, etc. No caldria dir que algunes de les colles de nans citats compleixen també la funció d’esclarir el carrer com ho fan els nans Esparriots. 

---

[1] L’esparriot pot tenir altres denominacions: botarga, putarga, diablot, vidalot…

[2] Ball, conjunt de d’actuants que executen o representen una dansa o bé un espectacle tradicional. Exemple: el ball de nans, el ball d’En Serrallonga, el ball de bastons, el ball de gitanes…

La Festa un mite per desprendre-se’n?

Quan hi ha festa, quines circumstàncies possibiliten la festa? Que és la festa? Qualsevol activitat rebullada i tabolaire pot reclamar l’apel·latiu Festa? Qualsevol data festiva que el sistema hagi oficialitzat, és realment una Festa? Manuel Delgado, que ha dedicat una gran quantitat de lletra i saliva a esta qüestió, diu que no. Més ben dit, diu que sí. En <<La Festa a Catalunya avui>> llegim: “que hi ha dues menes de festa: la que és practicada, aquella que algú celebra alguna cosa … i les festes que tenen com a característica més assenyalada el fet que ningú celebra res. Sortiu al carrer un 6 de desembre (continua Delgado), Dia de la Constitució, per exemple… i trobareu el que hauríem trobat qualsevol 18 de juliol durant el règim franquista, és a dir, res”.