LA CUINA DEL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Extracte del llibre sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú què apareixerà pels volts del Carnaval 2010 editat per Arola Editors, de Tarragona.    

Durant les vigílies d’aquestes dies hom sol convidar a sopar a casa els amics o se surt de restaurant. Però el Dijous Gras es reserva per a la xatonada. Anirem doncs al xató i a la seva festa, la xatonada. El xató, com ja deureu haver sentit contar, o haureu llegit, hom no sap si es refereix al plat en si a la salsa amb que se suca el farciment del plat. La xatonada sí que sabem que és l’acte que dona nom a gaudir d’aquests plat i els seus acompanyaments, en família o en colla. La salsa de xató és una mena de romesco fred i pot fer-se de vàries maneres, sempre, però, són molt semblants. Cal tenir nyores, que poden escaldar-se o usar en fred, un grapat d’ametlles torrades, també poden anar-hi unes quantes avellanes; alls, una llesca de pa torrat o una galeta Maria o un carquinyoli, oli i vinagre; atenció amb aquest últim ingredient perquè de la seva qualitat en dependrà molt el bon gust de la salsa.

CULTURA POPULAR, LA POR A LA INFIDELITAT

Pau Riba i “les tradicions”

Pau Riba proposa per la Mercè de Barcelona 2009 una de les seves accions paramusicals, un dels seus reeixits xous. La periodista, Gemma Tramullas, ens n’assabenta amb to entre admiratiu i escandalós. Opina, ella, que “Deixar les tradicions en mans d’aquest músic i poeta surrealista i antisistema té el seu risc”.

Pau Riba proposa per a La Mercè de Barcelona d’enguany una “copula(acció)” en que el castell seria el fal·lus i l’anella de la sardana la vagina. Bé, no sé com pot acabar la cosa, però la meva opinió és que precisament deixar en mans de Pau Riba “les tradicions”, és una garantia de que seran ben interpretades. Com seria una garantia deixar-les ens mans d’Antoni Miralda, o ho era, deixar-les en mans de Joan Brossa, per posar dos bons exemples. És una garantia perquè Pau Riba és un artista complert, com ho és Miralda i ho era Brossa. Pau Riba ha estat (fins avui) l’únic Roker Català fiable, l’únic que s’ha pres seriosament la seva art (potser d’altres no han tingut la qualitat suficient per poder prendre-s’ho d’aquesta manera). Ho demostra entre altres raons la seva persistència: a Pau Riba no li ha calgut mai cap “retorn” per pujar als escenaris, hi ha estat, dalt dels escenaris, des del seu primer “vagit” com se li avançà en declarar-ho Bonaventura Carles Aribau, i mai ha tirat la tovallola, com va fer el primer. És una garantia deixar-les en mans de Pau Riba ell les usarà, ben segur, per a explicar el què li doni la gana dins el seu univers musical i imaginari, però les deixarà tal com les ha trobat, no pretendrà posar-les al dia, protegir-les d’infidelitats, ni fer-ne cap mena de fusió per a oïdes modernilles. I precisament això mateix no podem assegurar-ho d’algunes federacions o confederacions de cultura popular amb pretensions de salvar allò que ja se salva prou amb l’entusiasme dels seus propis practicants. Les pretensions de l’artista les explica ell mateix tal com ens transcriu la periodista, la qual, suposem que ha copsat el grau d’ironia, de sorna i tot,  que amaren les paraules de Riba: «Ja tinc 60 anys i vaig a totes. Aquesta mona de Pasqua és el més gran que he fet mai a la Mercè i espero que no sigui l’última cosa. Al cap i a la fi, l’únic que faig és relacionar una cosa amb l’altra, fer una fusió, i això és el que està de moda, ¿no?»,

ÈPICA CATALANA

 

Els més ancians de la terra

El cavaller de Milany

 

 

El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran  era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué: —Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver.

NOTES SOBRE EL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

La festa en l’actualitat (Desaparició I Incorporació D’actes “Tradicionals”)

Quatre mesos passats de la mort del general Franco la Comissió del Carnaval, grup de ciutadans que representaven les entitats organitzadores del Carnaval, es proposen treure al carrer l’acte del Carnaval que més havien temut les autoritats locals i també els sectors més carques de la vila, L’Arrivo, l’arribada d’en Carnestoltes a la ciutat, el Rei de la Festa. Quina era la raó d’aquella por? Senzillament, el temien perquè era l’acte amb més capacitat de crítica lliure que hom podia imaginar, i donada la situació política del moment ( a tres mesos de la mort del dictador, hom dipositava en aquell acte quantitat d’aspectives, d’un o altre signe). L’acte en sí consistia (consisteix encara) en la posada en escena d’una desfilada que anava a rebre al Rei del Carnaval, En Carnestoltes, en algun lloc de la població, acompanyant-lo amb carrosses escèniques i colles de disfresses parodiant les novetats i esdeveniments locals amb accentuat tot burlesc i satíric, to que, ben sovint, assolia el sarcasme més cru. Després, en corrua, tot aquest cercavila el duia a la plaça de la Vila on l’estrafolari personatge havia de llegir davant la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que en la memòria dels vilanovins havia estat un pamflet incendiari que repassava sense misericòrdia tot allò que d’ocultable havia esdevingut a la ciutat durant l’any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons, encenia la imaginació de la població. Ja l’any anterior, aquesta mateixa Comissió del Carnaval havia fet l’intent de posar en peu l’Arrivo.

COMENÇA EL CARNAVAL DE VILANOVA 2009

Ei, que el dia 14, dissabte, comença el Carnaval a Vilanova i la Geltrú.

Comença amb el Ball de Mantons. Aquests és un ball que es fa a les entitats carnavaleres on cal anar vestit amb una certa elegància. L’elegància s’exigeix perquè amb el Ball de Mantons es pretén rememorar el passat indià de la societat vilanovina. Aquest és la raó per la qual es demana als homes que vegin amb vestit sencer (de la moda que sigui) i a les dones que llueixin el seu mantó de Manila, una peça sumptuària que no falta en cap casa de la ciutat. Sovint hi ha cases on se’n guarden més de dos: el de l’àvia, el de la mare, i si ha calgut, un altra que s’ha regalat amb motiu d’alguna ocasió que s’ho valia. Aquesta abundor, es clar, depèn del nombre de germanes a cada casa.

LA CANDELERA

SI LA CANDELERA PLORA EL FRED ÉS FORA. SI LA CANDELERA RIU EL FRED ÉS VIU.

Dedicat a celebrar la Marededéu de la Candela, la festa de la llum. Avui, dia 2 de febrer, he sentit per la tele l’explicació del refrany sobre aquests dia: “Si la Candelera plora el fred ja és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu”.

És comú d’entendre, com ho ha fet el meteoròleg de TV3, que això cal traduir-ho de la manera següent: si avui plou (el dia plora), s’ha acabat el fred. Pel contrari si riu (el dia és solejat), la Primavera encara tardarà d’arribar. Bé, cal dir que jo he sentit contar, o he llegit, que això no va així; seria massa superficial deixar la interpretació d’aquest adagi a l’atzar que els núvols i dels vents del 2 de febrer facin ploure o no. L’assumpte és més complex, com tot allò que té a veure amb la saviesa popular. Cal llegir la màxima d’una altra manera i observar no pas el temps que fa sinó la lluna, les fases de la lluna: si pels dies de la candelera hi ha lluna plena, cal interpretar que la candelera riu, o sigui que el fred és viu i encara tardarà el bon temps. Però contràriament si aquests dies hi ha lluna nova (ho sigui, no hi ha lluna al cel) voldrà dir que la Candelera plora, que traduït en l’idioma dels àugurs populars significarà que el fred ja és fora i la Primavera avança.

Si tenim en compte que el calendari lunar no es mou amb la mateixa sintonia del calendari solar (el que avui fem servir els occidentals) i que les setmanes i els dies (les nits) lunars no s’ajusten als dies solars… doncs. Si més no la interpretació no és tan fortuïta com la que ens ha pretès endossar el meteoròleg de la tele.  

 

Temps de Carnaval 2009

DIÀLEG SOBRE EL CARNAVAL, UNA FESTA CANVIANT

JO. —Tot en el món on vivim es modifica i canvia, és modifiquen les activitats humanes i la seva economia, i en conseqüència cal modificar les respostes. Com no hauria de canviar, doncs, una festa tan antiga com el Carnaval! I aquesta festa n’és molt d’antiga.

Sota la denominació de Carnaval, o Carnestoltes -que ve a ser el mateix- en el transcurs dels segles s’hi han aixoplugat un extens nombre de celebracions, rituals i commemoracions diverses, bandejades les unes per anacròniques en algun moment del passat, i d’altres refusades o prohibides pel poder, pel civil i per l’eclesiàstic ( i atenció que aquests últim no s’ha de traduir automàticament per religiós). Avui, si realment pretenguéssim conèixer quines són les fondes arrels de la festa -més enllà d’allò que veiem pel carrer durant aquests dies- caldria recórrer a un ingent material d’estudi antropològic; estudis que a la fi tampoc ens portarien a altre lloc que a una aproximació del que volguéssim conèixer: la rel de la festa del Carnaval. Caldria recórrer, com ja ha fet algun estudiós, en primer lloc, a una minuciosa observació de la religió popular, la religió divulgada des d’antic pel clergat secular. Perquè és cert que gairebé tota activitat festiva continguda en aquests dies va néixer en el procel·lós mar de les emocions religioses primitives, o si voleu, simplement de les religions primitives. Totes elles van ser activitats solemnials que s’han anat “exiliant”, ho han estat exiliades, a aquest temps litúrgic abans de la Quaresma cristiana. Totes elles estan influïdes per allò que cada una hagi tingut (o encara servi) d’antic lligam religiós, en el sentit de conjunt de sentiments i comportaments que vinculen una persona o un grup humà amb el que d’alguna manera hom reconeix com a sacre, transcendent i digne de celebrar, encara que en aquests cas la sacralitat ja no s’identifiqui amb un déu, però sí amb alguna mena sentiment (el de la mateixa celebració?) que ens mena a celebrar-lo.

Llegenda de Sant Ramon de Penyafort

La capa de Sant Ramon

S’estava Ramon de Penyafort a Roma ajudant al Papa en els assumptes de l’Església quan fou requerit pel seu rei, Jaume I, que es desplacés fins a Mallorca, illa en mig la mar que feia ben poc temps les hosts catalanes havien pres al dissortat rei de Mallorca, Abu Yahia. Ramon, malgrat la seva voluntat de romandre lluny dels afer del món, no va fer-se pregar.

Arribà el savi a l’illa gran de les Balears i per desig del monarca n’esdevingué assessor principal. El rei consultava diàriament amb ell sobre els afers del nou regne demanant-ne el seu parer, i Ramon apaivagava els dubtes amb discretes consideracions. Però el rei Jaume, afavorit per la sort i ventura, a l’edat vint-i-dos anys era un jove audaç, alt i ros, que havia adquirit, del contacte amb els refinaments d’orient, el costum de consolar les inquietuds polítiques amb practiques i diversions que no abellien gens als seu conseller i confessor. Es remorejava a la Cort que per confortar la fatiga causada per la guerra i alhora per celebrar la victòria sobre els sarraïns, el jove rei passava les nits amb una hermosa dama de la Cort, més gran que no ell i ben experimentada en les arts amatòries.

 

Marina estava al balcó

Un tema molt recurrent en la llegendística (EN ROMANÇOS I CANÇONS) és la fidelitat de les esposes dels mariners.

Començant per l’Odissea i la fidelitat conjugal de Penelope, l’esposa d’Odisseu, i acabant per aquesta anònima esposa fidelíssima del mariner que aquí es detalla

 

L’esposa del mariner

 

Marina estava al balcó

Veient com la mar baixava

En veu a passar un mariner

Que al seu marit se semblava

 

Mariner bon mariner

Vos que veniu de la platja

No heu vist pas al meu marit

Allà a la ratlla de França

 

L’he vist i l’he conegut

I m’ha donar esta carta

Que us busqueu altre aimador

Que ell en té una altra estimada

 

Set anys me n’he esperat

Soleta ben ensolada

Set més me n’esperaré

En víuda ben envidada

 

I si els catorze no ve

Monja me’n faré enclava

Monja de sant Agustí

O monja de santa Clara

 

No et facis monja no

Series malaguanyada

Que jo et ‘via dit això

Per veure si m’estimaves

 

(i el romanç segueix i segueix explicant els mil efectes del mal d’amors

 

 

EL JOC DEL BÈLIT

A Vilanova i la Geltrú, al barri de Baix a Mar, d’on jo soc fill, hi jugàvem de la manera següent.

Posàvem el bèlit, que havia d’estar afuat per un extrem (treure’n punxa n’hi dèiem), recolzat sobre una pedra o tocom de tal manera que l’extrem afuat quedés a l’aire.

Llavors amb la pala es colpejava aquest extrem per fer-lo saltar, i quan escara era a l’aire se’l colpejava amb la pala per llençar-lo tant lluny com fos possible.

 http://vadebelit.blogspot.com