LA CUINA DEL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Extracte del llibre sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú què apareixerà pels volts del Carnaval 2010 editat per Arola Editors, de Tarragona.    

Durant les vigílies d’aquestes dies hom sol convidar a sopar a casa els amics o se surt de restaurant. Però el Dijous Gras es reserva per a la xatonada. Anirem doncs al xató i a la seva festa, la xatonada. El xató, com ja deureu haver sentit contar, o haureu llegit, hom no sap si es refereix al plat en si a la salsa amb que se suca el farciment del plat. La xatonada sí que sabem que és l’acte que dona nom a gaudir d’aquests plat i els seus acompanyaments, en família o en colla. La salsa de xató és una mena de romesco fred i pot fer-se de vàries maneres, sempre, però, són molt semblants. Cal tenir nyores, que poden escaldar-se o usar en fred, un grapat d’ametlles torrades, també poden anar-hi unes quantes avellanes; alls, una llesca de pa torrat o una galeta Maria o un carquinyoli, oli i vinagre; atenció amb aquest últim ingredient perquè de la seva qualitat en dependrà molt el bon gust de la salsa.

CARNAVAL, L’ÓS I LA CANDELERA

Les dates del carnaval les determina el calendari lunar coincidint amb càlcul de la Pasqua cristiana. O sigui que cal guiar-se per la immediata lluna plena després de l’Equinocci de primavera. El diumenge posterior a aquesta llunació és Diumenge de Pasqua, el diumenge anterior a aquesta data és Diumenge de Rams, i quaranta dies abans de Rams és el Dimecres de Cendra, o sigui el primer dia de quaresma o el darrer de carnaval, depèn de la tradició local. En l’actualitat a Catalunya es dona per primer dia de carnaval el Dijous Gras (el dijous anterior al Dimecres de Cendra), però també ho havia estat per sant Antoni, el disset de gener, i encara pel Dia de Reis. A Vilanova i la Geltrú, actualment comença el dissabte anterior del Dijous Gras, amb el Ball de Mantons.

Una altra data relacionada amb el temps de Carnaval és la Candelera, el dos  de febrer. L’adagi popular diu que “Si per la Candelera plora el fred és fora. Si per la Candelera riu, el fred és viu”. Avui que ni llunes ni equinoccis ni solsticis dirigeixen el ritme de la societat, aquest adagi s’interpreta superficialment com una superxeria d’a pagès traduint riure i plorar per ploure o fer sol respectivament. Però sembla que la qüestió no fora aquesta sinó que “si la Candelera riu” voldria dir que el pleniluni s’escaigués vora de la Candelera, i plorar significaria la lluna nova (l’absència de lluna). Vist des d’aquesta òptica la cosa pren un altre sentit i vindria a justificar l’activitat carnavalesca del ball o caça de l’ós del carnaval de muntanya. És tradició que per la Candelera l’ós sortia de la seva hivernació. Si al sortir i observar el cel hi veu la lluna plena (la Candelera riu) entén que la primavera ve avançada i abandona el seu cau. Si pel contrari observa que no hi ha lluna (lluna nova), torna al cau fins més endavant, perquè la primavera ve tardana. I aquest fora el sentit de la remota cerimònia (convertida posteriorment en motiu de festa dins la litúrgia dels dies de carnaval) de la caça o ball de l’ós Pirinenc: eixir al bosc per incitar l’ós i fer-lo sortir de la hibernació i així, per simpatia màgica, propiciar la primavera. Aquesta cerimònia/joc vindria significar una voluntat d’ajustar el calendari lunar al calendari solar.

NOTES SOBRE EL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

La festa en l’actualitat (Desaparició I Incorporació D’actes “Tradicionals”)

Quatre mesos passats de la mort del general Franco la Comissió del Carnaval, grup de ciutadans que representaven les entitats organitzadores del Carnaval, es proposen treure al carrer l’acte del Carnaval que més havien temut les autoritats locals i també els sectors més carques de la vila, L’Arrivo, l’arribada d’en Carnestoltes a la ciutat, el Rei de la Festa. Quina era la raó d’aquella por? Senzillament, el temien perquè era l’acte amb més capacitat de crítica lliure que hom podia imaginar, i donada la situació política del moment ( a tres mesos de la mort del dictador, hom dipositava en aquell acte quantitat d’aspectives, d’un o altre signe). L’acte en sí consistia (consisteix encara) en la posada en escena d’una desfilada que anava a rebre al Rei del Carnaval, En Carnestoltes, en algun lloc de la població, acompanyant-lo amb carrosses escèniques i colles de disfresses parodiant les novetats i esdeveniments locals amb accentuat tot burlesc i satíric, to que, ben sovint, assolia el sarcasme més cru. Després, en corrua, tot aquest cercavila el duia a la plaça de la Vila on l’estrafolari personatge havia de llegir davant la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que en la memòria dels vilanovins havia estat un pamflet incendiari que repassava sense misericòrdia tot allò que d’ocultable havia esdevingut a la ciutat durant l’any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons, encenia la imaginació de la població. Ja l’any anterior, aquesta mateixa Comissió del Carnaval havia fet l’intent de posar en peu l’Arrivo.

COMENÇA EL CARNAVAL DE VILANOVA 2009

Ei, que el dia 14, dissabte, comença el Carnaval a Vilanova i la Geltrú.

Comença amb el Ball de Mantons. Aquests és un ball que es fa a les entitats carnavaleres on cal anar vestit amb una certa elegància. L’elegància s’exigeix perquè amb el Ball de Mantons es pretén rememorar el passat indià de la societat vilanovina. Aquest és la raó per la qual es demana als homes que vegin amb vestit sencer (de la moda que sigui) i a les dones que llueixin el seu mantó de Manila, una peça sumptuària que no falta en cap casa de la ciutat. Sovint hi ha cases on se’n guarden més de dos: el de l’àvia, el de la mare, i si ha calgut, un altra que s’ha regalat amb motiu d’alguna ocasió que s’ho valia. Aquesta abundor, es clar, depèn del nombre de germanes a cada casa.

Temps de Carnaval 2009

DIÀLEG SOBRE EL CARNAVAL, UNA FESTA CANVIANT

JO. —Tot en el món on vivim es modifica i canvia, és modifiquen les activitats humanes i la seva economia, i en conseqüència cal modificar les respostes. Com no hauria de canviar, doncs, una festa tan antiga com el Carnaval! I aquesta festa n’és molt d’antiga.

Sota la denominació de Carnaval, o Carnestoltes -que ve a ser el mateix- en el transcurs dels segles s’hi han aixoplugat un extens nombre de celebracions, rituals i commemoracions diverses, bandejades les unes per anacròniques en algun moment del passat, i d’altres refusades o prohibides pel poder, pel civil i per l’eclesiàstic ( i atenció que aquests últim no s’ha de traduir automàticament per religiós). Avui, si realment pretenguéssim conèixer quines són les fondes arrels de la festa -més enllà d’allò que veiem pel carrer durant aquests dies- caldria recórrer a un ingent material d’estudi antropològic; estudis que a la fi tampoc ens portarien a altre lloc que a una aproximació del que volguéssim conèixer: la rel de la festa del Carnaval. Caldria recórrer, com ja ha fet algun estudiós, en primer lloc, a una minuciosa observació de la religió popular, la religió divulgada des d’antic pel clergat secular. Perquè és cert que gairebé tota activitat festiva continguda en aquests dies va néixer en el procel·lós mar de les emocions religioses primitives, o si voleu, simplement de les religions primitives. Totes elles van ser activitats solemnials que s’han anat “exiliant”, ho han estat exiliades, a aquest temps litúrgic abans de la Quaresma cristiana. Totes elles estan influïdes per allò que cada una hagi tingut (o encara servi) d’antic lligam religiós, en el sentit de conjunt de sentiments i comportaments que vinculen una persona o un grup humà amb el que d’alguna manera hom reconeix com a sacre, transcendent i digne de celebrar, encara que en aquests cas la sacralitat ja no s’identifiqui amb un déu, però sí amb alguna mena sentiment (el de la mateixa celebració?) que ens mena a celebrar-lo.

LA FESTA, LA MIDA DE PANTAGRUEL

 

Pantagruel , i el seu singular progenitor, Gargantua, són, també, éssers de la festa. La festa, amics lectors, demana un tant de desmesura i l’home, sense aquest tant, s’exposa a perdre, precisament, la mesura de la naturalesa. Perquè la naturalesa ho és de pantagruèlica, i tant. És impossible deixar d’admirar la força sense límits de les tempestes, de les aigües i el vent desfermat, o de l’esparverador foc que vomita de les seves entranyes anihilant-ho tot. Sí, ja sé que aquestes imatges contradiuen el què s’ha dit en un article precedent, sobre la mesura. Però, parodiant aquell, podríem dir: qui estigui net de tota desmesura, que tiri la primera pedra. Altrament, també podríem afegir, posats en una tessitura de filosofia domestica, que la contradicció és la mesura de l’home.