Per anar fent boca (nacional)
el cant del gall
Diu Sebastià Alzamora en ‘La comunitat catalana no pot prescindir de ningú’., aparegut en Eines núm. 17, que «… en paral·lel a tot això [la situació actual catalana] i ja en els anys de la represa democràtica i de la recuperació de les institucions d’autogovern dins el marc de l’Estat de les autonomies i el cèlebre plantejament de “cafè per a tothom” ─actualment sumit en una crisi que segurament tindrà resultats irreversibles a curt termini─….» Jo m’agafo a aquest últim paràgraf subratllat (per mi) per constatar que avui, tal com va la situació política i econòmica, que en principi hauria de semblar un moment ben oportú per reflexionar i reconsiderar aquest Estat (fallit, sens dubte) de les autonomies. Un bon moment històric per tornar a suposar què era el què es pretenia, en relació a la quasi eterna qüestió del “problema català” i “basc” (si més no aquests dos), en el moment de la dita Transició. Però no sembla que les coses no vagin per aquí, no. De fet si aleshores, amb una situació optima ja no va “arreglar-se”, per què ho haurien d’assumir avui? L’esquerra espanyola, tant atenta a la situació social com a la nacional (española, por supuesto) encara, avui, continua tan jacobina com ho era en aquell moment. Per aquí, doncs, malament ho tenim. L’esquerra catalana psoista o exmarxista, avui, sembla que estigui en bàbia (per cert, Babia, si no m’erro és una comarca d’Extremadura). La dreta espanyolista (inclús la intel·lectual) quan es treu a la plaça pública aquesta qüestió s’ho pren com si assistís a una hecatombe maya. La dreta catalana, des de fa molts anys, ha lligat el seu destí (econòmic) a Espanya, a un estat fallit, en la falla del qual en tenen tanta part com els que anomenen “de Madrid”, i de xocs de trens, ni en vol sentir a parlar (Josep Piquè dixit), ni tant sols de canvi de màquina, ja els hi va bé la locomotora de vapor que encara fan anar. I una dreta liberal espanyola, que podria anar-se apropant a les tesis d’un gradualisme pactista, simplement no existeix, ni sembla que puguin existir mai.
En fi, ens queda el poble espanyol de “base”, el què paga i calla, el qual d’aquestes “collonades” gairebé només les sent quan juguen el Barça i el Madrid. I també ens queden els sectors resoludament independentistes catalans, als quals, fins avui, no s’han significat per mostrar un full de ruta prou intel·ligible.
Ho tenim pelut!
