Els contes de la Xarquiyya

Meravelles de la ciutat de Carcaisiona,

—Vet aquí que d’això farà molts segles, abans que el Profeta s’esforcés en conquistarla Mecaper a la propagació de la verdadera fe, vivia a l’Índia un Rei pagà, el qual trist i desolat per haver arribat als cent anys sense tenir descendència decidí consultar els mags i els astròlegs més reputats, per lluny que visquessin. En una de les grutes del remot Hindu Kush residia un geròntic mag, que oblidat del món i les seves vanitats, feia molts anys que s’hi havia retirat a meditar. Consultat sobre la qüestió de l’estèril monarca, recomanà que el rei havia de prendre determinades herbes que creixien dalt dels monts on ell habitava, entre les eternes geleres. Aitals herbes, ben preparades, temperarien el vell cos i vivificarien l’improductiu esperma.

I així ho dugué terme el nonagenari sobirà assegurant-li els mags de la cort que engendraria una criatura sota el signe de Venus. I tal dit tal fet, com auguraren els astròlegs, nasqué un bell infant, una preciosa nena a la qual anomenaren Carcaisiona. Però la mare de la criatura no va poder suportar els dolors de l’infantament i expirà aquella mateixa nit que naixia la filla de sobirà. El Rei, afligit per la pèrdua de l’esposa i alhora gelós de la sort de la seua hereva, decidí que la nena fos ocultada dalt d’una torre i que només la poguessin veure i assistir dues dides a les qual se’ls hi confiaria la criança.

Així visqué en solitud la princesa Carcaisiona només acompanyada de les bones dides fins que complí els onze anys. A l’arribar a aquesta edat el rei començà a visitar la filla, la qual havia heretat l’esplèndida bellesa de la mare. I de visita en visita, de mirada en mirada, el decrèpit rei, sense adonar-se de l’equívoc sentiment que havia nascut en son cor, acabà per enamorar-se de la filla. La donzella, escandalitzada en conèixer els sentiments del rei, de bon principi refusa els incestuosos afanys del pare, posant-li com exemple el recte procedir dels seus avantpassats. Finalment les exhortacions de la filla i l’indisimulada repulsa de les dides, feren avergonyir el monarca, que cessà en les deshonestes intencions.

La gorreta de l’avi (una aventi de quan era petit)

Aquesta no és ben bé una llegenda, és una “aventura” que, amb múltiples variants, en funció de la imaginació i humor de cada narrador, es contaven els infants de la Marina de Vilanova i la Geltrú, asseguts en rotllo a les entrades, o portals de les cases, en dies que el mal temps impedia jugar a l’exterior.

Els protagonistes són sempre els mateixos oients, i l’acció transcorre en un mon en miniatura (de la mida dels infants) que era el mirall on la canalla contemplava el futur: el món dels adults, el dur treball de sortir cada dia a la mar.

La referència de un guia arquetípic, personatge benèfic i llegendari, es fa present en la imatge de l’avi, una figura protectora que no surt mai a la narració, però que es projecta durant tota l’acció de l’”aventura”.

Podem creure que aquesta acció narrada, amb un personatge llegendari i central, tingués la seva corresponent en altres platges o marines de la nostra terra. Tots hem sigut infants i molts de nosaltres devem haver participat en aquestes rotllanes d’amics que s’explicaven “aventis”, que sempre tenien per protagonistes personatges que podríem anomenar herois arquetípics, però a la mida dels infants.

 La gorreta de l’avi

El Nen es deia Josep Maria, però quan la seva mare el reclamava des del balcó perquè anés a dinar sempre el cridava d’aquesta manera:

Neeeen! Neeeeeen! Vine a dinar!

Així que tots els altres de la colla del carrer Nou en comptes de dir-li Josep Maria, li dèiem Nen. El més divertit de tot era que al gos de cal Nen l’anomenaven Noi.

El Nen sempre ens explicava aventures de la gorreta de l’avi. Començava fent-nos veure que tots nosaltres érem petits petits, tant petitons que tots junts cabíem dins la gorra del meu avi Daniel i que dins de la seva gorreta sortíem a pescar com feien els mariners de la platja on vivíem tots. I el conte sempre era igual però cada vegada passaven coses diferents.

Un dia que vam sortir de bon matí explicava el Nen; primer  vam demanar la gorreta a l’avi Daniel i amb ella vam anar tots cap a la platja per avarar la barca (la barca era la gorreta de l’avi). Vam posar els pals sota la quilla, els vam untar amb seu i, Aiup! Aiup! Fent força amb les nostres espatlles vam posar la gorreta de l’avi en mar. Era de bon matí i feia molt bon temps, el sol torrava la pell i la gorreta saltava  com una oreneta per sobre les onades. Nosaltres anàvem preparant les xarxes i en arribar a la mar de Caroba les vam calar.

La mar de Caroba és un lloc de poca fondària davant de Vilanova i la Geltrú. Un cop calades les xarxes ens disposem a fer-nos el dinar perquè ja era mig dia. Traiem el fogó, encenem el foc amb carbó d’alzina, posem la cassola al foc, i amb un bon raig d’oli i uns quants alls fem el sofregit. Quants els alls ja estan una mica cremats hi afegim pebre vermell omplim la cassola d’aigua dolça i esperem que l’aigua bulli. Quan l’aigua bull hi tirem unes quantes patates tallades i al cap de poca estona hi afegim el peix. Un cop fet l’all cremat, ens disposem a menjar; però vet aquí que un rebuf de garbí ens aixeca un coll de mar pel cantó d’estribord i ens anega la cassola d’all cremat que havia preparat el Piu.

—Mala negada! —exclama el cuiner— Quina feinada per no res.

I tots ens posem de mal humor perquè aquell dia només menjarem pa fins que arribem a terra.

I amb això ha arribat l’hora de llevar l’art i a veure quant de peix i de quina mena són els que hem pescat.

Doncs aquell dia que havíem sortit de bon matí amb la gorreta de l’avi havíem pescat: lluços, xucles, salpes, mabres, pelaies, bruixes, algun escamarlat, i tot un bé de déu d’altres peixos de la mar. Molt contents ens disposarem a estessar-los ben posats dins les caixes de fusta, i separats perquè quan els portem al pes facin goig de veure i els peixaters ens els comprin a bon preu. Llavors vam fer cap a terra, vam avarar la gorreta de l’avi a la platja i vam anar al pes per vendre el peix. En vam treure un quants cèntims, vam fer-nos la part, vam tornar la gorreta a l’avi Daniel i tornarem cap a casa. La mare ens va fer un petó a cadascú i ens en vam posar a dormir fins l’ensendemà.

Observacions sobre l’actualitat de la cultura festivopopular (I)

En l’actualitat l’activitat festivopopular, gaudeix de bona salut. S’hi poden advertir, però, traces de certa malaltia, L’una és la intervenció dels estaments de control de la societat, sobretot en la voluntat de controlar i homogeneïtzar els grups populars, fenomen en el qual, paradoxalment ─o no tant─ hi intervenen sectors reglamentistes d’aquests mateixos grups populars, sorgits, probablement, pel contacte amb les formes de l’administració. Una altra malaltia, aparentment més inoqua, però que pot afectar la festa en la seva genuïnitat (no entenem per genuïnitat l’encotillament de la tradició, sinó l’ús de la festa per als propis celebrats), i per tant en el seus valors de socialització de la comunitat que la celebra. És un fenomen mig lligat amb el turisme, la despersonalització de la societat local i una penetració comercial de molt baixa qualitat. Parlem de les anomenades fires medievals o d’altres temàtiques. Les primeres d’aquestes fires, i algunes d’elles, partien d’un guió creat a mitges amb els actius festivopopulars locals i els legítims interessos d’atracció de forasters. Mentre els medis locals poden arribar a tot allò que es mou en la celebració, tot va bé. Però arriba un moment que l’activitat social local no abasta tot el que és capaç d’imaginar per a la seva proposta. I aquí entren en joc unes pseudo empreses comercials de dubtosa qualitat artística i encara més dubtosa professionalitat comercial.Aleshores, allò que, en els seus orígens, havia estat una activitat festiva (que també podria satisfer els interessos del petit turisme local), ara, mancada de control local i, conseqüentment, de creativitat originaria, i de qualitat artística, per les raons esgrimides en relació a empreses mercenàries, llogades per substituir el “color local”, aquestes activitats esdevenen una mera activitat pseudo popular, per treure els urbanites de casa els caps de setmana i omplir les pàgines d’”oci” de periòdics i revistes, els quals no acostumen a ressenyar aquesta mena d’actes com altra cosa què “folkore” en el sentit més pejoratiu i superficial del terme.

Cabo san Roque. Cia. de bestiari innovador.

‘Bestiari’ innovador La companyia Cabo San Roque guanya la primera edició de la Beca Innovació en Cultura Popular de la Fundació Jaume Casademont 08/06/11 02:00 – Bescanó – Dani Chicano [Una imatge del darrer espectacle de Cabo San Roque, ‘Torn de nit' Foto: MARTÍ ARTALEJO.] Una imatge del darrer espectacle de Cabo San Roque, ‘Torn de nit’ Foto: MARTÍ ARTALEJO. 1 Notícies de … Bescanó Manresa Girona Vic El projecte Bestiari, de la companyia Cabo San Roque, ha estat el guanyador de la primera edició de la Beca Innovació en Cultura Popular, que promou la Fundació Jaume Casademont i que està dotada amb 5.000 euros en metàl·lic per al projecte guanyador. Aquesta quantitat, però, no pot suposar més del 50% del pressupost total de la producció. El jurat de la beca –format per Tere Almar (directora artística de la Fira d’Espectacles d’Arrel Mediterrània de Manresa), Jaume Cruset (tècnic de l’Ajuntament de Girona), Bienve Moya (etnòleg), Xavier Roviró (Òmnium Cultural d’Osona) i Manel Vilanova (Xarxa de Teatre)– va triar el projecte de Cabo San Roque d’entre les 48 propostes presentades en aquesta primera edició, un nombre més que considerable que denota l’interès del sector per la iniciativa de la fundació, que l’ha promogut conjuntament amb la Fundació Embat Cultural de Vic i la col·laboració de la Fira Mediterrània de Manresa. La beca té el patrocini de la Fundació Abertis i els ajuntaments de Girona i Vic. L’objectiu declarat de la beca és la producció i exhibició d’espectacles innovadors de cultura popular, capaços de combinar tradició i modernitat, “espectacles atractius al públic i capaços de crear sinergies amb altres llenguatges artístics com poden ser les arts plàstiques, el circ, la música i la literatura”, tal com s’especifica en les bases. També d’acord amb aquestes, el projecte guanyador s’estrenarà a la Fira Mediterrània de Manresa –en el cas de Bestiari, en l’edició d’aquest any, del 3 al 6 de novembre– i l’Ajuntament de Girona s’obliga a contractar-ne com a mínim una funció que es podrà veure a la ciutat durant l’any següent a la concessió de la beca. El projecte de Cabo San Roque, que fa dos anys va estrenar Torn de nit al Temporada Alta, té com a punt de partida l’àmbit literari i els bestiaris medievals. La seva proposta parteix de la materialització d’una fauna pròpia seguint la seva tècnica habitual de construcció, això és a partir de la recuperació i reutilització d’objectes quotidians per a la creació d’enginys mecànics i artefactes musicals controlats de manera informàtica. Bestiari aporta una visió renovada del bestiari tradicional del país, presentant animals amb vida pròpia capaços d’articular un discurs musical a través de moviments i mecanismes.

Cultura popular? (amb la boca petita)

Torno d’un curt viatge, i em trobo al correu una nota en la qual una periodista em demana certa informació per redactar un article, un article que ─segons ella─ havia de fer a corre-cuita, «perquè pugui sortir abans de la Pasqua». I em diu que puc fer-ho per telèfon o per mail. El fet podria ser anecdòtic, però no ho és, perquè no és ni la tercera vegada que se’m requereix per un cas semblant. Aquesta vegada el requeriment és perquè faci cinc cèntims d’algunes qüestions relacionades amb la Pasqua]». Em demana, primer: «La història d’aquesta tradició: quan neix i com (tinc entès que només es fa a Catalunya i València, és cert?), quin origen social o religiós té, com ha evolucionat al llarg dels segles fins avui». Segon: «El ritual del padrí que li regala al seu fillol, d’on sorgeix? què significava? i sobretot ¿se sap si es manté en l’actualitat, o la tradició que sigui el padrí qui la compri és avui ja molt minoritària?», i tercer «el paper de les mones com a cronistes de la realitat, donat que reprodueixen figures agafades de la realitat social del moment (avui ja més aviat de l’univers infantil)». Com podeu veure, demana poca cosa: demana que li resumeixi «L’origen històric de la Pasqua». Què li descrigui el «ritual del padrí»; una institució sobre la qual Margaret Meat podria haver-ne fet una tesi, i a més «la seva permanència actual». El «paper de les “mones” com a cronistes (¿?) de la realitat, donat que reprodueixen figures agafades de la  realitat social del moment»; tot un treball per una colla de sociòlegs interessat en els mites contemporanis i la seva influència entre els infants. «L’origen de la paraula ‘mona‘»; sobre la qual, com tothom sap els nostres més reputats filòlegs han desenvolupat àmplies investigacions. I segons ella, encara que pugui semblar «molta informació [...] en realitat es pot resoldre ràpidament amb una trucada telefònica [que], no li portaria [a mi] gaire temps». No negaré que a una informació periodística no se li pot d’exigir exhaustivitat en allò que toca, però, realment creu aquesta periodista (i em pregunto: també altres periodistes?) que aquests temes poden ser resolts amb una trucada? Tan poc substancials creu que són els assumptes sobre els quals pretenia informar? com són les activitats socials (les que encara queden avui) de les festivitats de la vella Pasqua?. Si realment hem arribat a aquest grau de desídia pels assumptes de la cultural social, em pregunto per què no ho deixem estar d’una vegada i ens dediquem al Valentines Day i a les rebaixes d’hivern? De què serveix una informació ─banalitzada fins aquests extrems─ sobre com la societat mediterrània celebra el pas del temps? Perquè d’això tractem, del pas del temps sobre l’home, no d’un mercat on s’adquireixen productes  d’usar i llençar.  Altrament, aquesta periodista creu que l’esforç que hagi pogut fer una persona per tal de estudiar i treure’n certa llum en aquestes qüestions, és tan poc valuosa, tan gratuïta, que pot regalar-se a canvi d’una simpàtica trucada, o mail? Que no mereixi ni el temps d’una una entrevista. Creu que aquests coneixements tenen tan poc valor científic que poden ser regalats, gratia et amore, amb una trucada, perquè una altra persona en faci un precepitat article? Un article què ella, lògicament, exigirà que li sigui remunerat? Però que el “folklorista” deu acontentar-se amb què la informació que ha reunit amb anys de treballs, pugui veure la llum. Aquest irrespectuós tracte atorgat a allò que no és ciència “canònica” (funcional), aquest menysteniment de d’allò que no és acadèmic, a tot allò que no és prou “cosmopolita” i de rabiosa actualitat (o què no sent-ho, apareix en la santa televisió, i passa a ser-ho), aquesta actitud és avui massa comuna entre el media i cercles de la cultura catalana.

Bienve Moya