Les tres filles
LES TRES GRÀCIES
Torcuato assistia regularment a Missa. Realment era dels pocs parroquians que des de que jo era rector mai havia deixat de veure’l a l’ofici dels diumenges.
Però com a la majoria dels feligresos practicants d’aquell barri on m’havien enviat, a Torcuato jo no li feia gaire peça. De fet les meves ovelles estaven radicalment dividides entre les que assistien puntualment a les funcions religioses cada diumenge, i les que dia sí dia també omplien el local annexa de la parròquia en demanda auxilis més tangibles i peremptoris que els espirituals. Paradoxalment encara que en el primer grup s’hi haurien d’haver comptat els feligresos més propers al rector de la parròquia, ja que eren els fidels assistents als oficis divins, en realitat eren els que menys agradava la meva persona, i que, tot i respectant l’hàbit (això és una figura retòrica perquè vaig deixar d’usar sotana ben aviat) haguessin preferit no tenir-me al barri, o tenir a algú altre que no fos jo. En canvi aquells altres a qui mai veia a l’hora de missa però que pràcticament no es movien de la rectoria, eren a qui més bé queia. Apart d’aquest misteris de la conducta humana, Torcuato m’era ben conegut perquè tenia un gran problema de consciència, un problema que feia, que tot i no refiar-se de mi per a les qüestions d’ordre celestial i d’interpretació de la caritat cristiana, recorrés al meu consell per a aquella altra inquietud seva d’origen mundà.
