ÈPICA CATALANA

 

Els més ancians de la terra

El cavaller de Milany

 

 

El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran  era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué: —Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver.

 

Llavors el cavaller, crèdul com tots els supersticiosos, retirà de la llar el gruixut tió i amb lleugeresa l’amagà en el més pregon de  les golfes de la torre, on mai ningú el pogués trobar.

Van passar anys i més anys i el cavaller no es moria, però al capdavall es feu vell i perdé el braó i la fúria. Passaren més anys i ja ni dels més joves de la seva família en quedava cap. A la fi tots els qui el coneixien, encara que fos de referències, van acabar morint-se. Llavors la Mansió i la hisenda passà a mans d’altres propietaris que per compassió respectaren aquell vell que van trobar-se a la casa com un moble més en adquirir l’edifici. Passaren encara més anys i el pobre cavaller es desesperava de continuar vivint feble i sense poder valer-se per res. Per tal de morir-se no menjava ni bevia, però el temps passava i ell no moria mai. Pres de desesperació no feia altra cosa que senyalar amb un dit enlaire volent indicar on havien de buscar el tió d’oliver lligat a seva eterna existència, però ningú sabia entendre’l perquè havien passat tants anys que la gent ja no parlava la mateixa llengua del vell.

Un dia visità la casa un home savi que coneixia moltes de les llengües que s’havien parlat en aquelles terres. Els amos li contaren que a la casa hi havia un vell el qual parlava una llengua que ells no comprenien. Els presentaren i el savi va poder entendre el vell.  El  decrèpit cavaller li contà la seva història, i li demanà que per amor a allò que més estimés, destruís el tronc amagat a les golfes. Buscaren el tió i finalment van trobar-lo i amb gran alegria del vell el llançaren a les flames de la mateixa llar on mil anys abans havia d’haver-se consumit fins esdevenir cendra. I davant als ulls dels presents, a mesura que el foc devorava el tronc, la vida i el cos del dissortat cavaller va anar extingint-se fins quedar reduir a un pilonet de pols que un glop de vent que s’esmunyí per la finestra oberta l’escampà per tota la sala.

I així, després de tants anys de martiri, acabà la vida del Cavaller de Milany.