ÈPICA CATALANA

 

Els més ancians de la terra

El cavaller de Milany

 

 

El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran  era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué: —Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver.

LLEGENDES URBANES

Una de gats

 

La vella senyora “Madalena” s’havia quedat sola; la resta dels antics veïns de l’escala ja feia temps que havien abandonat els insalubres pisos d’ aquella decrèpita casa del carrer Hospital. D’una en una, en menys de cinc anys, les famílies que antany els habitaven havien desertat de l’escala, essent substituïdes per nous llogaters, gairebé tots d’origen immigrat, i sense gaires recursos econòmics. La vella senyora, en canvi, seguia habitant l’entresol on havia nascut i on possiblement hi moriria. Ella, però, si que disposava d’uns certs recursos; entre d’altres, el rèdit  dels lloguers de la meitat dels pisos de l’escala. Rèdit que augmentava dia a dia donat que aprofitava cada canvi de llogater per apujar el preu de l’arrendament.