LLEGENDES DE LA MAR
Publicat per bienve a Març 21, 2009
L’Any dels negats
A Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “Temporal de la Desgràcies”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent han desordenat la costa de Ponent, va succeir un 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempestat fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homes entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta-dos orfes.
El matí d’aquell mateix dia el temps era bonançós, la mar es movia delicadament rissada per un ponent suau. La flota, confiada en aquella bonança, feu mar enfora. Les tripulacions i remitgers, més algun desvagat dels que sempre corrien per la platja en cerca de naufragis més o menys fantasiosos, avararen les embarcacions fent-les lliscar damunt dels pals —perpendiculars sota les quilles— amb l’ajuda de viscosa sèu.
Passat el migdia l’oratge es mogué cap a Garbí, amb una mica més força però no tanta que pogués causar alarma entre els pescadors. Pel novembre, però, el sol es pon molt aviat, abans de les cinc solars, i ara el cel es cobria i el vent augmentava. Els patrons, advertits per la dita que assegura que la mar com més té més brama, cuitaren de tornar a l’empara de la rada. Però així com s’apropaven a la costa, entre els caps de sant Gervasi i sant Cristòfol es formava una horrorosa barra escumejant on la mar bullia clamorosa. Aquella extensió d’aigua rissada del matí esdevenia un abisme gris, revoltat i ominós; les ones, crestades de bromera, saltaven pertorbades impel·lides pel vent. Només nou de les barques aconseguiren avarar, i no sense grans treballs.
Per tot Baix a Mar, des de dalt dels terrats, la gent provava de fer-se veure movent banderoles i draps avisant les embarcacions que no tornessin, que es desviessin cap altres platges. Un nombre d’elles, afortunades, aconseguiren atracar al port de Barcelona capejant el temporal. Les restants van trobar-se en mig d’una turbulència indescriptible: les ones saltaven damunt la coberta potejant com cavalls esverats, l’aigua entrava per arreu i els aterridors esculls entre sant Cristòfol i les Coves de Ribes cada vegada eren més a la vora. Atrapades dins un fort tiratge que havia pres el control substituint els homes, joguines del tràngol superbiós, el corrent les duia fatalment contra les erosionades antines, esmolades com ganivets i agusades com pètries fulles d’atzavara. El vent repinxava i la visió es feia impossible entre el ruixim de l’aigua embravida que colpejava els rostres. La força del corrent era inexorable, els ambons de l’orla no engolien més aigua i per molt que els pescadors fessin anar la bomba i la sàssola per aixicar, el nivell de l’aigua a la sentina era cada cop més alta.
Al final, governades per la borrasca com alfàbies de joguina, sense altre timoner que les fúries desencadenades, les embarcacions es feren estelles contra els rompents entre imploracions d’auxili i súpliques esfereïdes engolides pels brams del temporal. Cinc de les deu barques perderen tota la tripulació; d’unes altres tres hi hagué cinc negats i cinc homes estalvis; els tripulants de les dues altres pogueren salvar-se tots no sense grans ferides i una por eterna que els feu niu al cor per tota a vida. D’entre els pescadors negats el més gran tenia 54 anys i el més jove 10. D’algunes famílies només quedà viva la mare. El sofriment i el dolor fou tan enorme i colpí de tal manera la gent de Baix a Mar, que sempre s’ha dit que la platja de Vilanova i la Geltrú mai se n’ha recuperat, mai ha tornat a ser com era abans de l’any dels negats.
(història verídica, que ja s’ha fet llegenda entre els vilanovins
L’Any dels negats El matí d’aquell mateix dia el temps era bonançós, la mar es movia delicadament rissada per un ponent suau. La flota, confiada en aquella bonança, feu mar enfora. Les tripulacions i remitgers, més algun desvagat dels que sempre corrien per la platja en cerca de naufragis més o menys fantasiosos, avararen les embarcacions fent-les lliscar damunt dels pals —perpendiculars sota les quilles— amb l’ajuda de viscosa sèu.
Passat el migdia l’oratge es mogué cap a Garbí, amb una mica més força però no tanta que pogués causar alarma entre els pescadors. Pel novembre, però, el sol es pon molt aviat, abans de les cinc solars, i ara el cel es cobria i el vent augmentava. Els patrons, advertits per la dita que assegura que la mar com més té més brama, cuitaren de tornar a l’empara de la rada. Però així com s’apropaven a la costa, entre els caps de sant Gervasi i sant Cristòfol es formava una horrorosa barra escumejant on la mar bullia clamorosa. Aquella extensió d’aigua rissada del matí esdevenia un abisme gris, revoltat i ominós; les ones, crestades de bromera, saltaven pertorbades impel·lides pel vent. Només nou de les barques aconseguiren avarar, i no sense grans treballs.
Per tot Baix a Mar, des de dalt dels terrats, la gent provava de fer-se veure movent banderoles i draps avisant les embarcacions que no tornessin, que es desviessin cap altres platges. Un nombre d’elles, afortunades, aconseguiren atracar al port de Barcelona capejant el temporal. Les restants van trobar-se en mig d’una turbulència indescriptible: les ones saltaven damunt la coberta potejant com cavalls esverats, l’aigua entrava per arreu i els aterridors esculls entre sant Cristòfol i les Coves de Ribes cada vegada eren més a la vora. Atrapades dins un fort tiratge que havia pres el control substituint els homes, joguines del tràngol superbiós, el corrent les duia fatalment contra les erosionades antines, esmolades com ganivets i agusades com pètries fulles d’atzavara. El vent repinxava i la visió es feia impossible entre el ruixim de l’aigua embravida que colpejava els rostres. La força del corrent era inexorable, els ambons de l’orla no engolien més aigua i per molt que els pescadors fessin anar la bomba i la sàssola per aixicar, el nivell de l’aigua a la sentina era cada cop més alta.
Al final, governades per la borrasca com alfàbies de joguina, sense altre timoner que les fúries desencadenades, les embarcacions es feren estelles contra els rompents entre imploracions d’auxili i súpliques esfereïdes engolides pels brams del temporal. Cinc de les deu barques perderen tota la tripulació; d’unes altres tres hi hagué cinc negats i cinc homes estalvis; els tripulants de les dues altres pogueren salvar-se tots no sense grans ferides i una por eterna que els feu niu al cor per tota a vida. D’entre els pescadors negats el més gran tenia 54 anys i el més jove 10. D’algunes famílies només quedà viva la mare. El sofriment i el dolor fou tan enorme i colpí de tal manera la gent de Baix a Mar, que sempre s’ha dit que la platja de Vilanova i la Geltrú mai se n’ha recuperat, mai ha tornat a ser com era abans de l’any dels negats.
(història verídica, que ja s’ha fet llegenda entre els vilanovins
