LLEGENDA ANDALUSÍ

I queixalets també

Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.

De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus,  encetà la preceptiva història.

 

Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.

 

LLEGENDES DE LA MAR

L’Any dels negats

A Baix a  Mar de Vilanova i la Geltrú encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “Temporal de la Desgràcies”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent han desordenat la costa de Ponent, va succeir un 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempestat fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homes entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta-dos orfes.

CONTES SUBURBIALS “El Cebeta”

creixen sols, com les cebes

El Cebeta havia nascut un tres de febrer. Me’n recordo perquè la seva mare, bona cristiana encara que el món l’hagués fet errar manta vegades (boi cada dia), s’havia presentat a la rectoria a mitja tarda amb un nadó ben abrigat perquè el cristianés, com deien al meu poble, que per atzars del destí era el mateix on havia nascut ella, cosa que la portava a fer-me especial confiança.

 

 ¾El pare no cal que se sàpiga ¾va insistir enretirant els bolquers per mostrar-me’l¾, l’important es que, en un cas de mala sort, l’animeta pugui anar-se’n al cel directe. Ell no en té cap culpa pobrissó!

I en la penombra recollida de la parròquia, amb la sola presència d’una amiga, el vam batejar. 

LLEGENDA DEL MARINER DE SANT PAU

la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia

Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.

Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.

CARNAVAL, L’ÓS I LA CANDELERA

Les dates del carnaval les determina el calendari lunar coincidint amb càlcul de la Pasqua cristiana. O sigui que cal guiar-se per la immediata lluna plena després de l’Equinocci de primavera. El diumenge posterior a aquesta llunació és Diumenge de Pasqua, el diumenge anterior a aquesta data és Diumenge de Rams, i quaranta dies abans de Rams és el Dimecres de Cendra, o sigui el primer dia de quaresma o el darrer de carnaval, depèn de la tradició local. En l’actualitat a Catalunya es dona per primer dia de carnaval el Dijous Gras (el dijous anterior al Dimecres de Cendra), però també ho havia estat per sant Antoni, el disset de gener, i encara pel Dia de Reis. A Vilanova i la Geltrú, actualment comença el dissabte anterior del Dijous Gras, amb el Ball de Mantons.

Una altra data relacionada amb el temps de Carnaval és la Candelera, el dos  de febrer. L’adagi popular diu que “Si per la Candelera plora el fred és fora. Si per la Candelera riu, el fred és viu”. Avui que ni llunes ni equinoccis ni solsticis dirigeixen el ritme de la societat, aquest adagi s’interpreta superficialment com una superxeria d’a pagès traduint riure i plorar per ploure o fer sol respectivament. Però sembla que la qüestió no fora aquesta sinó que “si la Candelera riu” voldria dir que el pleniluni s’escaigués vora de la Candelera, i plorar significaria la lluna nova (l’absència de lluna). Vist des d’aquesta òptica la cosa pren un altre sentit i vindria a justificar l’activitat carnavalesca del ball o caça de l’ós del carnaval de muntanya. És tradició que per la Candelera l’ós sortia de la seva hivernació. Si al sortir i observar el cel hi veu la lluna plena (la Candelera riu) entén que la primavera ve avançada i abandona el seu cau. Si pel contrari observa que no hi ha lluna (lluna nova), torna al cau fins més endavant, perquè la primavera ve tardana. I aquest fora el sentit de la remota cerimònia (convertida posteriorment en motiu de festa dins la litúrgia dels dies de carnaval) de la caça o ball de l’ós Pirinenc: eixir al bosc per incitar l’ós i fer-lo sortir de la hibernació i així, per simpatia màgica, propiciar la primavera. Aquesta cerimònia/joc vindria significar una voluntat d’ajustar el calendari lunar al calendari solar.