Cultura popular i qüestions de gènere
Publicat per bienve a Febrer 28, 2009
Toreros, ballarines i, homes homes.
Article publicat en el llibre “Calçasses, gallines i maricons”, Angle editorial. Barcelona 2003.
La veritat és que posar-me a escriure un article sobre el masculinisme hegemònic dins la pràctica de la cultura popular, o la festa popular, no se m’hauria acudit mai a mi mateix. I no pas perquè no hagués reflexionat sobre la qüestió, però, insisteixo, escamnat i recelós pels debats sostinguts fins avui amb diversos sectors amb vocació de dirigent, o inspiradora de la societat, ja fa temps que havia desistit que l’assumpte pogués despertar interès més enllà del propi l’àmbit temàtic en que es mou el meu treball. Per aquesta raó, i d’altres com aquesta, m’anima pensar que la practica de la cultura popular, activitat que hom sol etiquetar, amb to desdenyós, de “folklore”: ocupació d’importància subalterna; pugui tenir cabuda en aquest llibre. I espero que el seu arrenglerament al costat d’altres reflexions sobre les qüestions de gènere (de sexe) i el masculinisme hegemònic en les distintes activitats humanes, pugui ser valorada en la seva justa magnitud; o, si més no, com la que jo opino que és la seva justa magnitud.
En l’actualitat a totes aquestes agrupacions s’hi ha afegit la dona, que, ben cert, ha atemperat un poc les tosques formes externes que havien tingut. En la majoria dels casos, però, s’observa que una part de les dones que entren a aquestes fraternitats, passen a desenvolupar rols molt propers a la feminitat clàssica. Un exemple, a les colles de castells, on hi ha una grans quantitat de canalla: enxanetes i altres menuts de “dosos”[1] en amunt, veiem com les funcions de custodiar aquesta canalla passen a desenvolupar-les elles. En quan a la Muixeranga d’Algemesí, es dona un cas paral·lel a la Cavalcada de Reis d’Igualada: la colla vella es resisteix a admetre dones amb l’argument del costum i la tradició; les dones i alguns homes han hagut de constituir una colla nova, que amb bona lògica no causa cap escàndol en la resta de la població. En aquest aspecte, el de causar d’escàndol, és on pot observar-se millor que la participació de la dona en el món de la cultura popular ha estat un èxit. A Alcoi i a altres poblacions que celebren Moros i Cristians, les dones participen de la festa, però molt rarament en les filàs. Elles fan funcions de “sultana”, d’Odalisques, de reina, potser organitzen la seva filà peculiar, etc., però han d’ adoptar el rol tradicional de la dona.
Tornem als castells, una de les activitats tradicionals del Principat on sembla que la dona (si més no les joves) s’hagin introduït del tot. Coneguem, però, una part del perquè d’aquest èxit. Resulta que a l’hora d’encetar els castells alts que avui planten les colles es va observar que les noies joves, actualment tan sofertes com qualsevol altre persona del sexe oposat i de la mateixa edat, i també tan robustes i preparades fisicament, solen tenir a favor seu el ser més primes i un pel més baixes que els nois de la mateixa edat. Donen, doncs, millors resultats: caben més bé dins de la pinya, en els racons poc accessibles. Altrament als pisos alts (quarts, cinquès i sisès), elles, amb la mateixa preparació física que els seus companys mascles, són un pel més baixes i més lleus, cosa que fa el castell menys alt i menys pesant, i per tant més estable. Ja no cal dir que com enxanetes han resultat, per les raons que s’han expressat: menys talla i menys pes, en relació amb l’edat, molt més aptes que els nens.
Aquesta descoberta, que arribava amb la voluntat, per part de les colles, de plantar castells que, o no s’havien fet mai, o ben poques vegades en segles passats, ha donat a la dona un lloc “de propietat” dins la colla; no ha entrat per ideologia o correcció política, sinó per necessitat. És evident, però, que sense la voluntat de la dona de voler participar en tot allò que es desenvolupa en la societat que l’envolta, als homes dels castells no se’ls hagués acudir d’anar a buscar dones per a la colla.
Jo no m’atreviria, però, encara avui, a assegurar que la situació que s’ha donat en els castells, i que observo que va donant-se poc a poc en altres “costums”, pugui afavorir massa, la desmasculinització d’aquestes practiques, i així poder actuar en la transformació el pensament dominant en la societat. No m’atreveixo perquè observo que l’avenç d’aquesta desmasculinització ideològica, es pot neutralitzar per una masculinització de la dona (del mateix ordre), que adopta, per contagi, els costums masculinistes dels seus companys de colla. Alguna cosa de bona, però, deurà sortir-ne.
Observacions sobre les relacions en els nuclis dirigents (comissions o juntes) dels grups festius.
Durant el tardofranquisme, i al principi de la restauració de la democràcia, un sector de les esquerres a Catalunya va interessar-se vivament pel rescat i difusió de la cultura popular i tradicional. Aquest propòsit es considerava politicament rellevant sobretot si es tenia en compte què aquesta mena d’activitats permetien utilitzar el carrer com a fòrum, i per tant com a lloc ideal per a propagar i desenvolupar el debat democràtic entre amplis sectors de la població. Però en aquest propòsit va ser tingut en compte l’assumpte sobre el qual estem reflexionant? Examinem-ho.
Ja hem dit, d’entrada, que el políticament més interessava del fenomen de la cultura popular era l’espai on es desenvolupava: l’espai públic i obert, l’espai d’ús de la festa popular, per contraposició a l’espai privat i tancat que la condiciona. Això, i encara caldrà tenir en compte, que aquest interès per la cultura popular només era considerat per una certa part de l’esquerra (no pas tota l’esquerra, encara avui, percep aquesta activitat com un fenomen valuós pel desenvolupament d’una societat més lliure). Fent-ne un paral·lelisme, aquesta actitud a favor, podriem comparar-la amb l’interès que sectors de l’esquerra (els mateixos, sovint, o uns altres que es consideren més avançats) han sentit per l’ecologia i el conservacionisme. Aquests dos interessos: la difusió de la cultura popular i l’ecologisme van ser present en aquella voluntat de rescat del ser popular. Però en relació a la problemàtica de “gènere”, la intervenció en la cultura popular (no tractaré sobre l’ecologisme perquè no conec gaire el seu desenvolupament ) va limitar-se, i malauradament continua limitant-se, senzillament a propiciar, i també debatre, la intervenció de “les dones” en els jocs i costums d’argument tradicional. Faig servir expressament “les dones”, en plural, per diferenciar-ho del que hagués estat iniciar un debat sobre la participació de “la dona”, com a forma de pensament diferent de la del masculinisme imperant. Però aquest principi d’interès per recolzar la intervenció de la dona, ja va ser important, perquè propiciant la seva entrada en les colles de festers (sobretot en les juntes o comissions) en alguna proporció es trencà la dinàmica masculinista d’aquests grups d’homes sols. És d’una grans evidència que la presencia de dones, gairebé sempre joves i amb opinió, han variat i ampliat els motius de conversa de les pre i posts reunions (la vida social de les colles), i s’han desmasculinitzat (s’han desbarroeritzat), passant de les grolleres i sovint incivils converses d’homes sols: sobre ties (sexe), sobre fartaneres, sobre competicions esportives, sobre tots aquells temes que són “obligats” en les reunions d’homes sols. És possible també, que el fenomen, en algun grau, hagi operat a la inversa, que algunes dones s’hagin integrat a sostenir converses bàrbares (ja no és tant segur que s’hagin avingut a mantenir actituds batusseres). En tot cas, però, ben segur que la ordinariesa i la grolleria com ha afirmació masculinista ha fet una passa enrera, observant-se un apropament a comportaments més matisats, més “de la dona”. Aquestes són afirmacions fruit de l’experiència de l’autor.
Rellegint els darrers paràgrafs me n’adono que es dona una grans importància a conductes que jo titllo de barroeres, bàrbares, incivils dels grups d’homes sols, i que aquesta continuada referència a dites conductes podria fer pensar al lector que el meu discurs s’esgota amb qüestions purament formals. No és aquesta la meva intenció. Opino que bona part la vivència dins les organitzacions de cultura popular es recolza en la conversa, en l’intercanvi d’informacions per part dels contertulis. En les converses entre homes/homes, encara avui, el recurs a la grolleria i l’exageració bàrbara és una pràctica que explicita el seu caràcter adust, rude… mascle en definitiva. Les dones, es creu i assegura en aquests cercles: no parlen clar, la seva conversa és refinada i eviten les relacions bàrbares. En una conversa d’homes/homes i dones/dones, en que es tenen per inamovibles i ben separats rols de gènere (cadascun el seu), no afloren mai les contradiccions dels sexes, i quan hi surten són per fer-hi escarni, o esdevenir conflictius. En canvi en una conversa on la major part dels interlocutors participen d’un pensament on els rols de gènere poden ser assumits per ambdós sexes indistintament (en major o menor grau), els qui no participen d’aquest convenciment, si més no, se n’assabenten que no tothom es guia per les velles raons del masculinisme, i un cop acceptat el pensament, adonant-se que no és ridícul ni menystenidor pels seus amics l’acceptació de rols que fins aquell moment s’havien considerat “femenins”, pot acceptar-se la practica més fàcilment.
Tornant ara a tota l’exposició precedent, i per tal que no quedi en un simple detall anecdòtic, posar èmfasi en aquell últim fenomen narrat sobre la participació de la dona, encara que pugui sortir-me de l’encàrrec que s’ha m’ha fet i trepitgi el treball d’algun dels altres col·laboradors del llibre: el de la introducció de la dona (sobretot de la jove) en els nuclis dirigents de les agrupacions del lleure cultural (també, potser en el sistema educatiu, que no conec tant), tant en les agrupacions dins el món de la cultura popular, com en d’altres no relacionades amb la tradició, però igualment populars: **l’excursionisme, el teatre amateur, etc. La meva experiència m’ha fet adonar que aquesta benèfica concurrència per donar resposta a les problemàtiques que comporta la marxa del grup, possibilita un eficaç, per necessari, apropament entre formes (i solucions) masculines i femenines (dir quines són). Fenomen que ja m’era conegut —encara que mai m’havia aturat a considerar-ho—, de l’observació dels nuclis dirigents dels moviments de lleure juvenils: escoltes, centres d’esplai (tan confessionals com laics), etc.
Tot seguit he de subratllar com aquests feliços desenllaços no es donen (si més no l’experiència no m’ha permès observa-ho) en els nuclis dirigents dels partits polítics, (donant-se en canvi, d’alguna manera, en els sindicals). En els partits polítics la dona que participa de la direcció, sol acabar, gairebé sempre, acceptant, i fent-se dipositària, de formes patriarcals que emanen d’un poder jeraquicament molt conservador.
En canvi, en aquells nuclis primers, sí que he pogut observar un canvi de conducta i una certa crítica (poques vegades expressada formalment, sinó senzillament assumida sense qüestionar), al “masclisme”; sobretot quan, per la practica, s’ha vingut observant, principalment per part d’elements joves sense perjudicis, que les solucions de la dona eren tant o més eficaces que les “tradicionals”. Tenint en compte, però, que aquest canvi no s’arriba a operar quan una part dels membres del nucli dirigent són homes amb tota una càrrega de prejudicis ben assimilats i possessionats ( ja sigui per l’edat o la procedència social), la realitat ens obliga a acceptar que, de l’exposició precedent, no podem fer-ne una interpretació universal. Si no és que concluïm que el procés només pot operar-se quan, en aquest cas, la gran majoria de membres del nucli (de la junta, de la comissió, del consell, etc.), estiguin “nets”, o el màxim de nets, de prejudicis masculinistes, cosa força difícil tenint en compte que els subjectes de qui es reclama el canvi viuen rodejats per una societat que continua mantenint tots els perjudicis patriarcals.
Tenen capacitat aquests fenòmens observats per dur a un altre concepte, a altres formes de ser masculinitat? No sé contestar-ho. Si que puc dir, però, que la relació de fraternitat que possibiliten les agrupacions per a la festa, condicionen i conformen (eduquen) d’una manera o altre les relacions entre els seus membres. Aquestes relacions fins fa poc només operaven entre “homes sols”, avui la combinació s’ha alterat, les penyes festives estan integrades per homes i dones joves. L’exclusivitat d’un sol sexe, que portava a només considerar allò que era “propi”, ja no és possible, perquè una part del grup aporta altres expectatives de diversió, de formes i idees, i com que aquesta aportació no lesiona sinó que enriqueix
El masculinisme (un mon a la mesura del gènere masculí) se sosté sobre una base d’estatus de poder sociopolitic patriarcal. Què pot passar quan aquesta base pugui desaparèixer?
Dins els costums tradicionals, la festa, “invent” màxim de la cultura popular, és l’antítesi de la “direcció” (com ben segur que corroboraria el meu amic … Delgado), i la dona és avui importantíssima en el desenvolupament de la festa, on els seus valors de gènere (no vull usar el terme femenins perquè aquests adjectiu s’ha creat des d’un observatori masculinista i respon als patrons de com s’ha de comportar la dona segons aquest, en canvi de la “dona” pot indicar un concepte cultural que pot assumir aquells valors que com a gènere s’haurà volgut assumir)
Bienve Moya
[1] “Dosos” i enxanetes i aixecadors conformen la part alta del castell que està formada per la canalla de la colla.
