Cultura popular i qüestions de gènere

Toreros, ballarines i, homes homes.

Article publicat en el llibre “Calçasses, gallines i maricons”, Angle editorial. Barcelona 2003.

La veritat és que posar-me a escriure un article sobre el masculinisme hegemònic dins la pràctica de la cultura popular, o la festa popular, no se m’hauria acudit mai a mi mateix. I no pas perquè no hagués reflexionat sobre la qüestió, però, insisteixo, escamnat i recelós pels debats sostinguts fins avui amb diversos sectors amb vocació de dirigent, o inspiradora de la societat, ja fa temps que havia desistit que l’assumpte pogués despertar interès més enllà del propi l’àmbit temàtic en que es mou el meu treball. Per aquesta raó, i d’altres com aquesta, m’anima pensar que la practica de la cultura popular, activitat que hom sol etiquetar, amb to desdenyós, de “folklore”: ocupació d’importància subalterna; pugui tenir cabuda en aquest llibre. I espero que el seu arrenglerament al costat d’altres reflexions sobre les qüestions de gènere (de sexe) i el masculinisme hegemònic en les distintes activitats humanes, pugui ser valorada en la seva justa magnitud; o, si més no, com la que jo opino que és la seva justa magnitud.

NOTES SOBRE EL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

La festa en l’actualitat (Desaparició I Incorporació D’actes “Tradicionals”)

Quatre mesos passats de la mort del general Franco la Comissió del Carnaval, grup de ciutadans que representaven les entitats organitzadores del Carnaval, es proposen treure al carrer l’acte del Carnaval que més havien temut les autoritats locals i també els sectors més carques de la vila, L’Arrivo, l’arribada d’en Carnestoltes a la ciutat, el Rei de la Festa. Quina era la raó d’aquella por? Senzillament, el temien perquè era l’acte amb més capacitat de crítica lliure que hom podia imaginar, i donada la situació política del moment ( a tres mesos de la mort del dictador, hom dipositava en aquell acte quantitat d’aspectives, d’un o altre signe). L’acte en sí consistia (consisteix encara) en la posada en escena d’una desfilada que anava a rebre al Rei del Carnaval, En Carnestoltes, en algun lloc de la població, acompanyant-lo amb carrosses escèniques i colles de disfresses parodiant les novetats i esdeveniments locals amb accentuat tot burlesc i satíric, to que, ben sovint, assolia el sarcasme més cru. Després, en corrua, tot aquest cercavila el duia a la plaça de la Vila on l’estrafolari personatge havia de llegir davant la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que en la memòria dels vilanovins havia estat un pamflet incendiari que repassava sense misericòrdia tot allò que d’ocultable havia esdevingut a la ciutat durant l’any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons, encenia la imaginació de la població. Ja l’any anterior, aquesta mateixa Comissió del Carnaval havia fet l’intent de posar en peu l’Arrivo.

9 DE FEBRER, DIJOUS GRAS.

Els actes començaran a la tarda, cap allà a les cinc davant la pastisseria de cal Blanc, al carrer Francesc Macià, vora la plaça del Mercat, la Merengada.

Aquest joc va començar casualment. Resulta que en Blanc, el pare de l’actual pastisser, havia fet una gran merenga per exposar a l’aparador. Aquella merenga, una mena de glòria (sabeu què és una glòria, oi?) no era pas per vendre i adonant-se el vell Blanc i els de l’obrador i dependentes que tots els nens de l’escola veïna, la Pompeu Fabra s’aturaven davant l’aparador per admirar-la, van decidir treure-la a fora, no se sap si amb ànim de repartir-la o amb ànim de ja començar la gresca i l’empastifament que es preparava per la xatonada del vespre. La qüestió és que el joc d’aquella tarda va esdevenir tradició i a partir d’aquell any, Blanc i companyia treien la gran merenga al carrer i els nens de les escoles, sobretot la veïna Pompeu Fabra ja l’esperaven, i l’esperen per repartir-se-la generosament per la cara.

COMENÇA EL CARNAVAL DE VILANOVA 2009

Ei, que el dia 14, dissabte, comença el Carnaval a Vilanova i la Geltrú.

Comença amb el Ball de Mantons. Aquests és un ball que es fa a les entitats carnavaleres on cal anar vestit amb una certa elegància. L’elegància s’exigeix perquè amb el Ball de Mantons es pretén rememorar el passat indià de la societat vilanovina. Aquest és la raó per la qual es demana als homes que vegin amb vestit sencer (de la moda que sigui) i a les dones que llueixin el seu mantó de Manila, una peça sumptuària que no falta en cap casa de la ciutat. Sovint hi ha cases on se’n guarden més de dos: el de l’àvia, el de la mare, i si ha calgut, un altra que s’ha regalat amb motiu d’alguna ocasió que s’ho valia. Aquesta abundor, es clar, depèn del nombre de germanes a cada casa.

LA CANDELERA

SI LA CANDELERA PLORA EL FRED ÉS FORA. SI LA CANDELERA RIU EL FRED ÉS VIU.

Dedicat a celebrar la Marededéu de la Candela, la festa de la llum. Avui, dia 2 de febrer, he sentit per la tele l’explicació del refrany sobre aquests dia: “Si la Candelera plora el fred ja és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu”.

És comú d’entendre, com ho ha fet el meteoròleg de TV3, que això cal traduir-ho de la manera següent: si avui plou (el dia plora), s’ha acabat el fred. Pel contrari si riu (el dia és solejat), la Primavera encara tardarà d’arribar. Bé, cal dir que jo he sentit contar, o he llegit, que això no va així; seria massa superficial deixar la interpretació d’aquest adagi a l’atzar que els núvols i dels vents del 2 de febrer facin ploure o no. L’assumpte és més complex, com tot allò que té a veure amb la saviesa popular. Cal llegir la màxima d’una altra manera i observar no pas el temps que fa sinó la lluna, les fases de la lluna: si pels dies de la candelera hi ha lluna plena, cal interpretar que la candelera riu, o sigui que el fred és viu i encara tardarà el bon temps. Però contràriament si aquests dies hi ha lluna nova (ho sigui, no hi ha lluna al cel) voldrà dir que la Candelera plora, que traduït en l’idioma dels àugurs populars significarà que el fred ja és fora i la Primavera avança.

Si tenim en compte que el calendari lunar no es mou amb la mateixa sintonia del calendari solar (el que avui fem servir els occidentals) i que les setmanes i els dies (les nits) lunars no s’ajusten als dies solars… doncs. Si més no la interpretació no és tan fortuïta com la que ens ha pretès endossar el meteoròleg de la tele.  

 

Temps de Carnaval 2009

DIÀLEG SOBRE EL CARNAVAL, UNA FESTA CANVIANT

JO. —Tot en el món on vivim es modifica i canvia, és modifiquen les activitats humanes i la seva economia, i en conseqüència cal modificar les respostes. Com no hauria de canviar, doncs, una festa tan antiga com el Carnaval! I aquesta festa n’és molt d’antiga.

Sota la denominació de Carnaval, o Carnestoltes -que ve a ser el mateix- en el transcurs dels segles s’hi han aixoplugat un extens nombre de celebracions, rituals i commemoracions diverses, bandejades les unes per anacròniques en algun moment del passat, i d’altres refusades o prohibides pel poder, pel civil i per l’eclesiàstic ( i atenció que aquests últim no s’ha de traduir automàticament per religiós). Avui, si realment pretenguéssim conèixer quines són les fondes arrels de la festa -més enllà d’allò que veiem pel carrer durant aquests dies- caldria recórrer a un ingent material d’estudi antropològic; estudis que a la fi tampoc ens portarien a altre lloc que a una aproximació del que volguéssim conèixer: la rel de la festa del Carnaval. Caldria recórrer, com ja ha fet algun estudiós, en primer lloc, a una minuciosa observació de la religió popular, la religió divulgada des d’antic pel clergat secular. Perquè és cert que gairebé tota activitat festiva continguda en aquests dies va néixer en el procel·lós mar de les emocions religioses primitives, o si voleu, simplement de les religions primitives. Totes elles van ser activitats solemnials que s’han anat “exiliant”, ho han estat exiliades, a aquest temps litúrgic abans de la Quaresma cristiana. Totes elles estan influïdes per allò que cada una hagi tingut (o encara servi) d’antic lligam religiós, en el sentit de conjunt de sentiments i comportaments que vinculen una persona o un grup humà amb el que d’alguna manera hom reconeix com a sacre, transcendent i digne de celebrar, encara que en aquests cas la sacralitat ja no s’identifiqui amb un déu, però sí amb alguna mena sentiment (el de la mateixa celebració?) que ens mena a celebrar-lo.

Llegenda de Sant Ramon de Penyafort

La capa de Sant Ramon

S’estava Ramon de Penyafort a Roma ajudant al Papa en els assumptes de l’Església quan fou requerit pel seu rei, Jaume I, que es desplacés fins a Mallorca, illa en mig la mar que feia ben poc temps les hosts catalanes havien pres al dissortat rei de Mallorca, Abu Yahia. Ramon, malgrat la seva voluntat de romandre lluny dels afer del món, no va fer-se pregar.

Arribà el savi a l’illa gran de les Balears i per desig del monarca n’esdevingué assessor principal. El rei consultava diàriament amb ell sobre els afers del nou regne demanant-ne el seu parer, i Ramon apaivagava els dubtes amb discretes consideracions. Però el rei Jaume, afavorit per la sort i ventura, a l’edat vint-i-dos anys era un jove audaç, alt i ros, que havia adquirit, del contacte amb els refinaments d’orient, el costum de consolar les inquietuds polítiques amb practiques i diversions que no abellien gens als seu conseller i confessor. Es remorejava a la Cort que per confortar la fatiga causada per la guerra i alhora per celebrar la victòria sobre els sarraïns, el jove rei passava les nits amb una hermosa dama de la Cort, més gran que no ell i ben experimentada en les arts amatòries.