EL JOC DEL BÈLIT

A Vilanova i la Geltrú, al barri de Baix a Mar, d’on jo soc fill, hi jugàvem de la manera següent.

Posàvem el bèlit, que havia d’estar afuat per un extrem (treure’n punxa n’hi dèiem), recolzat sobre una pedra o tocom de tal manera que l’extrem afuat quedés a l’aire.

Llavors amb la pala es colpejava aquest extrem per fer-lo saltar, i quan escara era a l’aire se’l colpejava amb la pala per llençar-lo tant lluny com fos possible.

 http://vadebelit.blogspot.com

ANECDOTARI DE LA MAR SALADA (acudits i rondalles)

Bacallà “i no va dir res”

Al principi dels temps, quan cap peix ni altre animal tenia un nom per ell sol, un peix es passejava amunt i vall de la mar manant i donant indicacions a tots els altres: ——Tu, fes això. —Exigia a un altre peix més petit que ell.

—Tu, fes això altre, si et sembla. —Aconsellar-va a un altre de més gros.

Al final va fer-se tan pesat que els seus companys de mar decidiren comunicar-ho al rei dels oceans.

El rei, al qual havien despertat d’un bonic somni que tenia, va llevar-se de mal humor i arreplegant el peix manaire pel seu compte li ordenà de mala manera:

—tu, calla!

I des d’aleshores aquell peix va callar, i no va dir res més.

 

Versió de les platges de la costa de ponent. Els utilitzen aquest frase feta: “va callar i no va dir res” indicant que algú ha fet mutis massa aviat, o simplement per replicar amb humor quan els ofereixen aquest peix per menjar.

 

Perquè no hi ha guineus a la mar

Nostre Senyor quan va fer el món va manar que hi hagués tota mena de bèsties a la terra, i també va manar que de cada bèstia de la terra una anés a viure dins la mar: d’aquesta manera n’hi hauria una de cada mena tan a la terra com a la mar.

Totes van obeir-lo i així tenim llops i lleons i rates i aranyes i llagostes i serps i gats de mar. Totes les bèsties van acomplir-ho menys la guineu. La guineu va apropar-se a la mar tot xino-xano, rumiant-se un pretext per no tirar-s’hi… arriba a la platja, s’aboca a la vora i veu la seva ombra dintre l’aigua i veient-la ja té l’excusa; es dirigeix al creador i li diu: —Senyor, ja hi soc.

I girant cua se n’entorna cap a terra, on s’hi esta més eixut.`

LLEGENDA ANDALUSINA DE VALÈNCIA

EL JUGADOR

 

---

—Heu de sabre que en altre temps, quan Iblis el maligne encara tenia el consentiment de Jahvè per residir a la terra, havia viscut a Llorca un antic terratinent, Sidi Ben Gomeles, descendent de  Yussuf Ben-Taher, ardit guerrer entre els que  prengueren als visigots la vella Hispània, el qual donà nom a la penya de Gebal-Taher. Però el verdader protagonista d’aquesta història no és el citat Sidi Ben Gomeles, patriarca de la casa i traspassat ara feia molts anys, sinó Ibrafim Ben Gomeles, net del vell. Aquells antics Ben Gomeles havien estat diligents mercaders i grans guerrers, però Ibrafim, ben al contrari, des de la més tendre joventut havia decidit viure confortablement amb l’esquena dreta. Era un obsés lector de contes i un gran menjador de pastes emmelades cobertes de sèsam i pastissets farcits de massapà o confitura de carbassa que acompanyava amb deliciosos vins de les vinyes d’al-Aqan. Però no va ser aquesta propensió a l’hedonisme i a la peresa allò que comportà la ruïna d’Ibrafim, perquè aquestes dues inclinacions no eren prou oneroses per magolar l’excepcional hisenda, el problema fou que aquell darrer lluc dels Ben Gomeles se sentia compulsivament atret pel joc: apostar a qualsevol joc de taula, a les tabes, als daus, als na’ibs o quina fos altre cosa en la qual s’hi pogués jugar diners era el què treballava en contra de la seua immensa fortuna. I el miserable, com tots els jugadors, una vegada guanyava i les dues següents perdia allò que havia guanyat i més encara.

DRACS I MULASSES. BÈSTIES DE LA FESTA

LES BÈSTIES DE LA FESTA; el drac i la mulassa, com exemples.

En l’actualitat, el passat històric més fiable que podem donar a les baluernes que anomenem bestiari festiu, incloent-hi gegants i altres figures, és la processó del Corpus, a la qual han assistit (i en algun lloc encara continuen assistint), la majoria d’ells representant els mites i símbols del cristianisme. Diu Duran i Sampere en “La Fiesta del Corpus”, que: “Entre les representacions que prenien part a la processó de 1424 hi havia l’Àguila, que (…) anava prop de sant Joan, havent pogut representar a aquest evangelista”. Però l’àguila sol tenir —i avui encara conserva en alguna vila— una altra autoritat, així ho narra el mateix autor: “A la coronació del rei Martí [l'Humà], que van fer-se a Saragossa, els Consellers [de Barcelona] van enviar-hi l’entremès de l’Àliga perquè acompanyés els Síndics, com si uns i altres formessin part de la delegació oficial de la ciutat”. “També anaven a la processó (…) el Bou i el Lleó, als quals se’ls ha pres pels símbols dels altres evangelistes [sant Lluc i sant Marc]“. I segueix  l’autor informant-nos que també hi assistien: “el Drac, que havia acompanyat a santa Margarida, i la Víbria que ho havia fet amb sant Jordi. I encara va afegir-s’hi la Mulassa, que potser també va escapar-se d’algun antic entremès”. Segons els arguments de Duran i Sampere —i amb ell molts altres folkloristes: “Amb el pas dels anys, tal com va passar amb el Gegant, que havia abandonat David (…), també aquests animals van anar-se separant dels personatges corresponents, dibolint-se el primitiu significat i confonent-se amb d’altres”.

Llegendes de la Mar. MÀLICA LA RESPLENDENT

MÀLICA la ciutat pelàgica  resta zelosament guardada per la mar. Tots els oceans del món formen una colossal olla la vorada extrema de la qual són els litorals dels continents, i en el fons més pregon de les aigües on els homes mai hi arribarien, allí, en la foia més pregona d’aquesta caldera gegantina s’hi alça majestuosa una portentosa metròpolis inassolible, prodigiosa, de bellesa inenarrable, tostemps il·luminada per una claror vivísssima. Per tota la ciutat, murallada d’edificis colossals de vesànica i indesxifrables geometria que fan retrocedir la memòria a temps immemorables, hi viuen homes i animals pelàgics en franca camaraderia.

Els peixos, de formes estranyes i capricioses, neden pels parcs d’algues somovents, com al port de Dènia les gavines sobrevolen el moll dels pescadors, que adopten les formes més diverses i exquisides, i sovint, així que t’allunyes del centre, ensopegues amb bèsties sorprenents com les que els científics han dit que desaparegueren de la terra fa mil·lenis. Aquestes pacífiques bèsties arribaren a Màlica quan els continents, sobreocupats pels nous animals, no pogueren suportar-les. A Màlica, entre les vastíssimes prades d’oscil·lants i inquietes algues, campen amb total autonomia, alliberats els seus majúsculs cossos de la gravetat terrestre.

SO CATALÀ. Hem estrenat LO RIU a la fira MEDITERRÀNIA de Manresa.

Lo RIU és el tercer dels espectacles que ha preparat el Taller de Músics a partir d’una sèrie de reflexions que vam tenir, en Lluís Cabrera i jo mateix, en relació al què nosaltres anomenem música tradicional actual. Tradicional perquè beu de la font de la tradició musical de la mediterrània, i actual perquè s’elabora a partir de sensibilitats actuals: no gira els ulls (les oïdes) enrere per simplement RECUPERAR els sons, sinó que s’amara, s’impregna en aquells vells sons per continuar elaborant música per les oïdes actuals. La nostra reflexió partia del fet inqüestionable que, avui per avui, no es “reconeix” un so (o uns sons) que puguin definir-se com a música catalana més enllà del so de la cobla interpretant sardanes. Ni tant sols l’expansió de la gralla i la resta d’oboès tradicionals, l’acordió, etc., sonats de mil creatives maneres pels grups actuals que es denominen tradicionals o populars, és reconeixen com a  so català, ja què aquests instruments sonen en tots els actes festius europeus.

Jocs de Carrer a Verona. Festival Internacional Tocatì

Tocatì és un esdeveniment únic per les seves característiques a Itàlia i a Europa. El Festival és el fruit dels antics Jocs Association (AGA), celebrada des de 2002 i treballa per la preservació i millorament dels jocs tradicionals.

 L’ultima edició va tenir lloc els dies 26, 27 i 28 de setembre a Verona, al centro històric, en una zona de 200.000 m quadrats. Durant aquests dies els carrers i places de la ciutat tornen a convertir-se en llocs de reunió dels ciutadans. Durant tres dies es van poder veure i participar en més de   50 jocs, entre els italians i els del país convidat (què enguany va ser Escòcia).

Com a part del debat sobre el valor cultural del joc i la recuperació del territori, el festival promou exposicions, instal·lacions i art urbà, reunions i conferències, tallers educatius, concerts de música tradicional i degustacions de productes locals.

 L’esdeveniment compta amb el patrocini del Parlament Europeu, el Ministeri de Belles Arts i la regió del Vèneto.

 Si voleu més informació cliqueu www.tocati.it. Per posar-se en contacte amb l’organització: info@tocati.it. Agencia de premsa: Matilde Meucci. matilde.meucci@spaini.it