De la festa i el temps cíclics
La Festa, la festa popular, i per tant antiga, està construïda sobre la base d’un pensament cíclic astronòmic, solar o lunar: tot allò que s’esdevé i s’ha esdevingut, tornarà a esdevenir-se en un temps futur-passat. Així com l’hivern, amb la mort aparent de la naturalesa, el desembre congelat cobreix els camps d’un melencònic sudari blanc, ja el 25 del mateix mes neix a cada casa el Nen Jesús, el Salvador que anuncià la continuïtat de la vida. I com anuncia el vers:
Tota la terra ha de morir.
Només la música viurà sens fi.
(feu un esforç, sisplau, i entengueu “la terra” del vers, com la vida humana, i la “música” com l’univers ). Avui, per a les nostres mentalitats racionals, aquest pensament ja no és operatiu. La ciència ens ha portat la millora la vida física i material –qui ho dubta-, i ens ha pres a canvi la innocència d’un món on tot girava entorn de l’home i la naturalesa: les estacions, la lluna, el sol i tots els planetes de l’univers. La Festa, doncs, ha sofert una secularització important. Per a la gran majoria dels humans, fins pels més religiosos, la base filosòfica que la sustentava, s‘ha laicitzat –encara es mantinguin els solemnes oficis religiosos, que són seguits i escoltats més com una representació civil (amb ànim civico-festiu) que com un ritus sagrat dirigit a Déu, o als déus que siguin. No diré jo pas que aquesta laicització de la festa (en aquestes notes només ens referim a la festa, que ningú em prengui pel mot, sisplau), no dic jo que aquests laicització, repeteixo, hagi de ser contemplada des d’una òptica negativa, ja que al final tota religió vindria a ser ritus, altra cosa seria la coneixença i experiència mística, de la qual aquí no en parlem, eh! Pareu compte, ara què ve al cas i que l’Ebre passa per Tortosa, com precisament aquesta laïcització de la Festa (i d’altres components de la vida diària associats amb la religió) és el què els hi és més difícil d’entendre als nostres immigrats de religió musulmana.
El temps cíclic té l’avantatge, per a la ment humana i sobretot per al seu assossec espiritual, que transcorre en un passat, present i futur circular, que sempre retorna. Precisament la idea d’aquest temps circular, ens permet (o ens permetia) contemplar, en present, el passat on habiten els nostres pares i avis, i també s’hi fa present, per mitjà d’aquesta meravellosa eina intel·lectual que és la imaginació, el futur on habitaran els nostres fills i nets.
La Festa antiga, la festa què partia d’aquest pensament circular (de la qual, i per sort, encara ens queden esqueixos inconscients instal·lats en el nostre imaginari irracional) la festa que partia d’aquesta mentalitat, era un cíclic i ritualizat encontre amb les arrels, encontre amb una humanitat familiar, domèstica, on tots i tot, es retrobava per celebrar en comunió la perduda i enyorada edat d’or de l’home (que els desconfiats asseguren què mai va existir. Quina perspicàcia la d’aquest gremi!). En el model de la festa antiga, de la festa popular, puix que son les classes populars qui conserven tota traça d’antigor, tota angoixa era conjurada per un temps, i tot mal era exorcitzar a través d’una catarsi, si voleu d’estar per casa (domestica com ja hem dit), però molt més eficaç, molt més efectiva que les tedioses sessions televisives de cada vespre, o les reiteratives i fastitjoses nits de divendres.
O no. Ves a saber.
Aparegut a la web de Santa Tecla, Festa Major de Tarragona (www.festes.org)
