L’orella tallada (un dels contes de la meva obra, Fronda)
Resulta que durant el temps que durà la Guerra del Francès passaren per una població de la costa de Barcelona, Vilanova i la Geltrú, molta gent estranya que o bé fugien de les seves viles, o bé tenien altres propòsits. Un dia s’allotjaren a l’Hostal Nou del carrer Major dos homes que deien vindre de Madrid. L’un era coix i, cofat amb un barret verd d’ales molt amples, ocultava part del rostre, del qual sobresortia una espessa barba gris mal afeitada; l’altre era secalló, anava tot vestit de negre i es deixava créixer unes llargues patilles en forma de garrofa. A l’hostal van deixar dit que eren comerciants de llana. Però allò no s’ho cregué ningú, perquè en la situació actuals dels camins, de mercaders ja feia molt de temps que no se’n veien per l’hostal, i a més a la vila ningú podia donar raó d’haver tingut tractes amb mercaders de tal producte. I així com aparegueren un bon matí, es feren fonedissos al cap de poc temps, i ningú va saber-ne mai més res. Vet aquí però, que als pocs dies de la seva desaparició es presentà a l’hostal un dels oficials napoleònics que ocupaven la vila. Requeria a l’hostaler on eren aquells dos homes que s’havien allotjat a casa seua, i l’hostaler va respondre que ja feia dies que no els hi veia el pel, i que s’havien despedit a la francesa, només deixant-se un petit bagul a la cambra que ocuparen. L’oficial manà que portessin el bagul i que tot seguit l’obrissin, ordre que fou obeïda immediatament i de tot cor per l’hostaler. Dins l’arcà va aparèixer un pila de roba, que fou confiada a l’amo de l’hostal en penyora per l’hostalatge no cobrat; entre aquesta roba, dins un paquet molt ben embolicat, va trobar-s’hi un macabre present: una orella humana. La notícia que entre les pertinences dels dos misteriosos i suposats madrilenys havia aparegut una orella tallada s’escampà ràpidament per tota la població, i el mateix oficial de la tropa que l’havia trobada, amb la seva autoritat, feu acudir davant d’ell als més sobresortints ciutadans de la vila. La qüestió era que entre els seus soldats corria la brama que aquella orella deuria haver pertangut a algun membre de la guarnició francesa, ja que els naturals de la contrada, els qui més es resistien a l’ocupació, quan agafaven un presoner francès, havien pres per costum desorellar-los, o bé escapçar-los-hi algun altre apèndix del cos, per tal d’atemorir-los i recordar-los-hi la seva rebel·lia.
Arxivat sota: llegendes | Deixa un Comentari »
Vet aquí que el nostre (malauradament nostre, perquè cadascú, també cada poble, ha de portar la seva creu) intel·lectual organicoespanyol, torna a l’atac. L’imbècil senyor Azua, últim cap de brot ─que jo conegui─ d’una nissaga aristocràtica instal·lada a Catalunya des del segle XV (informacions facilitades per ell mateix); dic imbècil, no us cregueu, no pas amb voluntat ofensiva, simplement referent, vegeu el GREC: Imbecil·litat: “forma de frenastènia psíquica deguda a tares degeneratives dels pares (és conegut que l’aristocràcia sempre ha patit problemes d’aquests ordre per raons de consanguinitat) i menys greu que la idiòcia”. Vet aquí, doncs que un dels nostres imbècils nacionals, ens informa, des del Periodico del dia 30 de gener, de l’escandalosa quantitat de pasta que els hi costa als espanyols la dèria del govern català de tenir cura d’allò que, per manament constitucional, ha de tenir-ne cura (entre altres coses, es clar) ja que precisament per a aquesta funció és “govern” i “català”; vull dir que no és “govern” i “grec”, per exemple, que, en aquests cas, li correspondria actuar en defensa dels interessos grecs. Bé, el nostre imbècil pretén escandalitzar-nos enumerant la pasta que, des del govern, s’inverteix, en allò que ha d’invertir: en la defensa dels interessos, també lingüístics) del país que governa. Curiosament, però, deixa d’assabentar-nos de la pasta que el govern espanyol, en la seva obligació, empra en la defensa de la llengua espanyola; entre d’altres maneres mantenint el Centro Cervantes arreu del món. Mòmio del qual ell mateix, el nostrat imbècil, va beneficiar-se’n dirigint aquesta institució en una les grans ciutats del món, i tostemps sense fer cap mena de fàstics a l’hora de passar a cobrar cada mes, ni denunciar-ho a la opinió pública espanyola, ni catalana. 
El pi de les pinyes d’or
Com es fa, com es menja, el nom de la cosa
Avui he pogut documentar-me, a la “Vanguardia” -és clar- que a Madrid “cada mañana nacen cien conspiraciones y apenas dos siguin vivas a medianoche”. Noticia que, no caldria dir-ho, m’ha tret un gran pes de sobre. Us imagineu què vindrien a poder ser que aquestes “cien conspiraciones”, si, a la castissa mitjanit madrilenya, no es morissin (ves a saber si de fàstic o per efecte de la mandra) i s’anessin acumulant dia rera dia, mes rera més, etc.? Marededéu senyor!
Avui m’he sentit desagreujat per l’article que, a la “Vanguadia” publica Antoni Puigverd, un dels titafredes dels que dia rera dia omplen més i més pàgines dels diaris catalans. Sí, dic que m’ha desagreujat perquè habitualment em fa emprenyar. L’Antoni Puigverd és l’habitual intel·lectual dels nostres diaris que principia els seu article traient un bon tema a col·lació, el mastega, l’agita el remastega i al final conclou que «de tota manera no cal que ens hi capfiquem perquè tots plegats, com ara ell, som una colla de pixafredes que no serem capaços de resoldre-ho». I així es queda tant ample i en disposició, per, en el següent article, advertir-nos que «jo ja ho havia dit». 
dissabte, dia 6. BALL DE MANTONS a les societats i altres entitats del carnava.
