LA CUINA DEL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Extracte del llibre sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú què apareixerà pels volts del Carnaval 2010 editat per Arola Editors, de Tarragona.    

Durant les vigílies d’aquestes dies hom sol convidar a sopar a casa els amics o se surt de restaurant. Però el Dijous Gras es reserva per a la xatonada. Anirem doncs al xató i a la seva festa, la xatonada. El xató, com ja deureu haver sentit contar, o haureu llegit, hom no sap si es refereix al plat en si a la salsa amb que se suca el farciment del plat. La xatonada sí que sabem que és l’acte que dona nom a gaudir d’aquests plat i els seus acompanyaments, en família o en colla. La salsa de xató és una mena de romesco fred i pot fer-se de vàries maneres, sempre, però, són molt semblants. Cal tenir nyores, que poden escaldar-se o usar en fred, un grapat d’ametlles torrades, també poden anar-hi unes quantes avellanes; alls, una llesca de pa torrat o una galeta Maria o un carquinyoli, oli i vinagre; atenció amb aquest últim ingredient perquè de la seva qualitat en dependrà molt el bon gust de la salsa.

Fantasia futura. Conte

Els selenites d’Euler

Corrien tots com bojos per agafar la darrera llançadora que els havia de dur a Clavius, on se celebraria l’esdeveniment més gran dels temps. L’expedició dels selenites no eren el millor del què es presentaria, però sens dubte, que alguna cosa tenien a dir-hi, alguna cosa.

Febreris repassà els caixons estancs que contenien les granotes preparades per a la seva  pressurització, totes del mateix color, grogues, amb una banda negra a la cintura per donar visibilitat a les formes. Les escafandres especials eren d’un material lleuger, relativament lleu en comparació amb les dels tripulants de les naus interespacials; els recipients hermètics i les flexibles conduccions d’oxigen que assegurarien, per un temps limitat, però suficient, la supervivència dels contendents participants. Febreris era molt meticulós, i calia ser-ho, ja que d’ell en depenia, no tant sols l’èxit, sinó la vida de cada un dels integrants de l’equip.

CULTURA POPULAR, LA POR A LA INFIDELITAT

Pau Riba i “les tradicions”

Pau Riba proposa per la Mercè de Barcelona 2009 una de les seves accions paramusicals, un dels seus reeixits xous. La periodista, Gemma Tramullas, ens n’assabenta amb to entre admiratiu i escandalós. Opina, ella, que “Deixar les tradicions en mans d’aquest músic i poeta surrealista i antisistema té el seu risc”.

Pau Riba proposa per a La Mercè de Barcelona d’enguany una “copula(acció)” en que el castell seria el fal·lus i l’anella de la sardana la vagina. Bé, no sé com pot acabar la cosa, però la meva opinió és que precisament deixar en mans de Pau Riba “les tradicions”, és una garantia de que seran ben interpretades. Com seria una garantia deixar-les ens mans d’Antoni Miralda, o ho era, deixar-les en mans de Joan Brossa, per posar dos bons exemples. És una garantia perquè Pau Riba és un artista complert, com ho és Miralda i ho era Brossa. Pau Riba ha estat (fins avui) l’únic Roker Català fiable, l’únic que s’ha pres seriosament la seva art (potser d’altres no han tingut la qualitat suficient per poder prendre-s’ho d’aquesta manera). Ho demostra entre altres raons la seva persistència: a Pau Riba no li ha calgut mai cap “retorn” per pujar als escenaris, hi ha estat, dalt dels escenaris, des del seu primer “vagit” com se li avançà en declarar-ho Bonaventura Carles Aribau, i mai ha tirat la tovallola, com va fer el primer. És una garantia deixar-les en mans de Pau Riba ell les usarà, ben segur, per a explicar el què li doni la gana dins el seu univers musical i imaginari, però les deixarà tal com les ha trobat, no pretendrà posar-les al dia, protegir-les d’infidelitats, ni fer-ne cap mena de fusió per a oïdes modernilles. I precisament això mateix no podem assegurar-ho d’algunes federacions o confederacions de cultura popular amb pretensions de salvar allò que ja se salva prou amb l’entusiasme dels seus propis practicants. Les pretensions de l’artista les explica ell mateix tal com ens transcriu la periodista, la qual, suposem que ha copsat el grau d’ironia, de sorna i tot,  que amaren les paraules de Riba: «Ja tinc 60 anys i vaig a totes. Aquesta mona de Pasqua és el més gran que he fet mai a la Mercè i espero que no sigui l’última cosa. Al cap i a la fi, l’únic que faig és relacionar una cosa amb l’altra, fer una fusió, i això és el que està de moda, ¿no?»,

L’Onze i Tretze de setembre

 

Neguitós que estic

Experimento un cert neguit, i encara fatiga davant dels propers dies 11 i 13 de setembre.

D’un cantó m’engresquen els esdeveniments que segons la premsa es preparen (soc dels que fa molts anys que pel país estic convençut que no hi ha altra solució que separar-se d’Espanya, i que caldria fer-ho com més aviat i més favorablement sigui possible). Per tant em sento animat pels actes que es preparen per l’onze i també per la consulta d’Arenys del tretze. Però també em sento neguitós, no puc evitar-ho. Deuen ser els anys i les males experiències. Em conforta la decidida crida del dia onze d’aquests any a una solució d’independència i em conforta la desacomplexada consulta del dia tretze, que ja sé que no ens durà la independència demà passat, però que ha estat un toc d’atenció tant pels encarcarats  partits i els seus polítics principals, com per a la maquinària d’un Estat que mai compta que l’enginy i la decisió popular també són armes contra l’estultícia i la mala fe. Però, em preocupen certs tics d’alguns d’aquests convocants a manifestar la voluntat dels catalans de no ser dependents. Em preocupen les actituds puerils i filoautoritàries de grups que en la darrera manifestació davant del Parlament es permeteren motejar de botiflers a parlamentaris que s’han  declarat reiteradament independentistes i que la seva pràctica parlamentària ho avala, em preocupen actes com les pintades aparegudes al local del PSC d’Arenys motejant els seus membres de feixistes (Sant Déu! Què duen sabers aquests puerils energuments –energuments independentistes- dels feixisme?).

Unes actituds que algun dels grups dels convocants del dia onze han manifestat reiteradament: reclamen la independència més per raons d’ètica històrica, basant-la en drets antics i pretesament imperibles (gairebé coincidents, encara que antitètics, als dels defensors de la suposada indissolubilitat d’Espanya), què no pas en el dret modern a l’autodeterminació dels pobles. Unes actituds que al lligar les reivindicacions a la moral de la història, hi lliga inevitablement la llengua i la tradició, i a voltes un imprecís i perillós dret “dels què ja érem d’aquí”, que indefugiblement  podria conduir a actituds filoracistes. Perquè el dret a l’autodeterminació no és tant sols, ni en major proporció, dels argumentadors de raons de l’ètica i històrica, sinó de tots els habitants actuals de Catalunya, i de la resta dels Països Catalans, quan ho desitgin.

I, malgrat a qui li pesi, entre aquests habitants actuals de la Catalunya moderna existeixen sectors, de llengua no catalana (i també de llengua catalana), que no poden entendre aquestes raons eticohistòriques, però que, sortosament, també tenen dret al vot. Dic sortosament perquè viure en un país on els seus habitants no poguessin gaudir del dret al vot amb justificacions més enllà del dret universal dels ciutadans, no fora acceptable, oi?.  No les poden entendre per vàries raons, la principal d’elles és que no les coneixen, i que només una Catalunya no dependent d’Espanya els hi podrà fer conèixer, no pas abans. Per mostra d’aquesta última afirmació només cal contemplar la situació actual en que vivim, en un règim autònom, autònom, però dependent.

Resumint amics: la independència no serà possible sense aconseguir els vots de sectors que avui voten PSC, i de vots que avui voten Convergència. No us deureu creure que tots aquells que emfàticament es declaren catalans, i tenen el català com a llengua materna, i voten Convergència i Unió, són reconsagrats independentistes, oi? Un sector força ample de votants de Convergència i d’Unió, només són catalans quan es tracta de ser-ho culturalment, i també quan es tracta de distingir-se de sectors “dels què no eren d’aquí” com ara ells i les seves famílies. Però quan es tracta de decisions polítiques d’una transcendència com la independència, es mostren molt i molt recalcitrants, morosos. No diré que no hi hagin raons objectives que justifiquin aquesta actitud, hi són. Hi són i ara no obrirem aquest debat. Però la pregunta és, per què creieu que Pujol mai s’ha declarat obertament independentista, ans ha anat sempre trampejant amb el tema? Responeu-vos vosaltres mateixos.

CONTES SUBURBIALS (2)

Les tres filles

LES TRES GRÀCIES

Torcuato assistia regularment a Missa. Realment era dels pocs parroquians que des de que jo era rector mai havia deixat de veure’l a l’ofici dels diumenges.

Però com a la majoria dels feligresos practicants d’aquell barri on m’havien enviat, a Torcuato jo no li feia gaire peça. De fet les meves ovelles estaven radicalment dividides entre les que assistien puntualment a les funcions religioses cada diumenge, i les que dia sí dia també omplien el local annexa de la parròquia en demanda auxilis més tangibles i peremptoris que els espirituals. Paradoxalment encara que en el primer grup s’hi haurien d’haver comptat els feligresos més propers al rector de la parròquia, ja que eren els fidels assistents als oficis divins, en realitat eren els que menys agradava la meva persona, i que, tot i respectant l’hàbit (això és una figura retòrica perquè vaig deixar d’usar sotana ben aviat) haguessin preferit no tenir-me al barri, o tenir a algú altre que no fos jo. En canvi aquells altres a qui mai veia a l’hora de missa però que pràcticament no es movien de la rectoria, eren a qui més bé queia.  Apart d’aquest misteris de la conducta humana, Torcuato m’era ben conegut perquè tenia un gran problema de consciència, un problema que feia, que tot i no refiar-se de mi per a les qüestions d’ordre celestial i d’interpretació de la caritat cristiana, recorrés al meu consell per a aquella altra inquietud seva d’origen mundà.

LA LLEGENDA DE LLÍVIA

LAMPÈGIA I MENUSSA

Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort  dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca. Feia molts pocs anys que els musulmans havien vençut els anteriors ocupants de la península ibèrica, anomenats visigots. Llavors el Califa de Còrdova distribuí la terra entre els seus capitans. A Menussa, valent entre els valents, li correspongué la Cerdanya, l’alta i bonica plana en mig dels Pirineus, de neus fredes i estanys d’aigua blava.

IINTEGRACIÓ, MULTICULTURALISME I DRETS NACAIONAL

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

ÈPICA CATALANA

 

Els més ancians de la terra

El cavaller de Milany

 

 

El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran  era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué: —Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver.

LLEGENDES URBANES

Una de gats

 

La vella senyora “Madalena” s’havia quedat sola; la resta dels antics veïns de l’escala ja feia temps que havien abandonat els insalubres pisos d’ aquella decrèpita casa del carrer Hospital. D’una en una, en menys de cinc anys, les famílies que antany els habitaven havien desertat de l’escala, essent substituïdes per nous llogaters, gairebé tots d’origen immigrat, i sense gaires recursos econòmics. La vella senyora, en canvi, seguia habitant l’entresol on havia nascut i on possiblement hi moriria. Ella, però, si que disposava d’uns certs recursos; entre d’altres, el rèdit  dels lloguers de la meitat dels pisos de l’escala. Rèdit que augmentava dia a dia donat que aprofitava cada canvi de llogater per apujar el preu de l’arrendament.

LLEGENDA ANDALUSÍ

I queixalets també

Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.

De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus,  encetà la preceptiva història.

 

Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.