ELOGI DEL XARNEGO

La Catalanitat

…“Omplint de socialistes i de xarnegades Catalunya Ràdio, es pensen que arribaran a més gent, al cinturó roig, però no, és impossible. Tot el que faran serà perdre l’audiència que durant tots aquests han escoltat Catalunya Ràdio. Perdre és tot el que faran; no sumaran res.”

 

Aquesta és l’aportació que fa una persona a un article de “Debat.cat” sobre la possibilitat que l’actual director de “Els Matins de Cat Radio” passí a portar un altre programa en una emissora espanyola. D’aquesta petita intervenció vull extraure una paraula, “xarnegades” amb la qual sembla voler-se identificar tota acció i, en aquests cas expressió, suspecte de no ser prou autòctona o que no prové del costumari català. I jo, xarnego de “socarel” em pregunto: encara estem així! Encara hem de suportar a aquest sector de societat catalana que pretén erigir-se en únic i irreemplaçable oracle de la catalanitat? Aquells que, amb desdeny, encara avui utilitzen aquest terme per identificar tot allò que no és genuïnament català, tot allò que contaminaria una suposada catalanitat intrínseca, estan terriblement equivocats, i, a més, alguns potser sense adonar-se’n i d’altres sent-ne ben conscients, s’escolen per un tirant xenòfob. A més, aquests equívoc perjudica, i no poc, la causa que pretenen defensar, la causa de la cultura catalana i de la unitat del poble català: un sol poble, divers, però un sol poble. El terme xarnego (tingui la provinença històrica que tingui, això ara no fa el cas) s’adjudicà durant les dècades dels 20 als setanta del segle XX a un conjunt de variada població immigrant que participà en la causa, econòmica,  social, política i cultural de la Catalunya sota el franquisme i el postfranquisme, i hi continua col·laborant avui, i en mesura no poc destacada. Si avui algú no  sap, o pot, identificar aquells xarnegos que han col·laborat en la causa catalana, és precisament per la principal raó de que s’han confós amb la resta de la població, què han sabut utilitzar l’ascensor que la societat catalana ha proporcionat a tots aquells què han tingut voluntat d’utilitzar-lo. M’escandalitza, si m’escandalitzo quan segueixo percebent segments de la societat -els que s’autootorguen la suspecta qualitat d’indígenes- amb tanta mandra intel·lectual per no adonar-se del fenomen, per no adonar-se, o encara pitjor, no voler acceptar el fenomen. La població que va ser batejada amb aquests epítet, de totes passades equivoc, ja no existeix, les seves suposades xarnegades  (contaminacions, potser?) mai han obrat en detriment de la causa catalana. Ben al contrari aquelles i aquestes persones, a les quals avui ningú és capaç d’identificar com a no catalans, ja que, insisteixo, fa temps que s’han confós amb l’antiga població autòctona, són avui, en la seva gran majoria la base de la catalanitat popular. I si no em creuen pregunti pels cognoms de cada un dels homes i dones que des dels seus llocs de treball, de compromís social i de lleure, feinegen pel seu país, Catalunya. I sisplau, oblidin-se d’una vegada per sempre del significat que un dia, i de forma injusta, tingué aquest terme. Més aviat facin un esforç intel·lectual per fixar-se en els cognoms de rel històrica ben catalana dels què estan a l’altre cantó de la defensa de la catalanitat, fixin-se: Sirera, Piqué, Ferran, Montserrat, Vidal-Quadras… facin un esforç i posin-los noms a aquest cognoms.

Llegendari andalusí dels Pirineus

El conte de la vella Dama Verda

Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat.

Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. 

LA CUINA DEL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Extracte del llibre sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú què apareixerà pels volts del Carnaval 2010 editat per Arola Editors, de Tarragona.    

Durant les vigílies d’aquestes dies hom sol convidar a sopar a casa els amics o se surt de restaurant. Però el Dijous Gras es reserva per a la xatonada. Anirem doncs al xató i a la seva festa, la xatonada. El xató, com ja deureu haver sentit contar, o haureu llegit, hom no sap si es refereix al plat en si a la salsa amb que se suca el farciment del plat. La xatonada sí que sabem que és l’acte que dona nom a gaudir d’aquests plat i els seus acompanyaments, en família o en colla. La salsa de xató és una mena de romesco fred i pot fer-se de vàries maneres, sempre, però, són molt semblants. Cal tenir nyores, que poden escaldar-se o usar en fred, un grapat d’ametlles torrades, també poden anar-hi unes quantes avellanes; alls, una llesca de pa torrat o una galeta Maria o un carquinyoli, oli i vinagre; atenció amb aquest últim ingredient perquè de la seva qualitat en dependrà molt el bon gust de la salsa.

Fantasia futura. Conte

Els selenites d’Euler

Corrien tots com bojos per agafar la darrera llançadora que els havia de dur a Clavius, on se celebraria l’esdeveniment més gran dels temps. L’expedició dels selenites no eren el millor del què es presentaria, però sens dubte, que alguna cosa tenien a dir-hi, alguna cosa.

Febreris repassà els caixons estancs que contenien les granotes preparades per a la seva  pressurització, totes del mateix color, grogues, amb una banda negra a la cintura per donar visibilitat a les formes. Les escafandres especials eren d’un material lleuger, relativament lleu en comparació amb les dels tripulants de les naus interespacials; els recipients hermètics i les flexibles conduccions d’oxigen que assegurarien, per un temps limitat, però suficient, la supervivència dels contendents participants. Febreris era molt meticulós, i calia ser-ho, ja que d’ell en depenia, no tant sols l’èxit, sinó la vida de cada un dels integrants de l’equip.

CULTURA POPULAR, LA POR A LA INFIDELITAT

Pau Riba i “les tradicions”

Pau Riba proposa per la Mercè de Barcelona 2009 una de les seves accions paramusicals, un dels seus reeixits xous. La periodista, Gemma Tramullas, ens n’assabenta amb to entre admiratiu i escandalós. Opina, ella, que “Deixar les tradicions en mans d’aquest músic i poeta surrealista i antisistema té el seu risc”.

Pau Riba proposa per a La Mercè de Barcelona d’enguany una “copula(acció)” en que el castell seria el fal·lus i l’anella de la sardana la vagina. Bé, no sé com pot acabar la cosa, però la meva opinió és que precisament deixar en mans de Pau Riba “les tradicions”, és una garantia de que seran ben interpretades. Com seria una garantia deixar-les ens mans d’Antoni Miralda, o ho era, deixar-les en mans de Joan Brossa, per posar dos bons exemples. És una garantia perquè Pau Riba és un artista complert, com ho és Miralda i ho era Brossa. Pau Riba ha estat (fins avui) l’únic Roker Català fiable, l’únic que s’ha pres seriosament la seva art (potser d’altres no han tingut la qualitat suficient per poder prendre-s’ho d’aquesta manera). Ho demostra entre altres raons la seva persistència: a Pau Riba no li ha calgut mai cap “retorn” per pujar als escenaris, hi ha estat, dalt dels escenaris, des del seu primer “vagit” com se li avançà en declarar-ho Bonaventura Carles Aribau, i mai ha tirat la tovallola, com va fer el primer. És una garantia deixar-les en mans de Pau Riba ell les usarà, ben segur, per a explicar el què li doni la gana dins el seu univers musical i imaginari, però les deixarà tal com les ha trobat, no pretendrà posar-les al dia, protegir-les d’infidelitats, ni fer-ne cap mena de fusió per a oïdes modernilles. I precisament això mateix no podem assegurar-ho d’algunes federacions o confederacions de cultura popular amb pretensions de salvar allò que ja se salva prou amb l’entusiasme dels seus propis practicants. Les pretensions de l’artista les explica ell mateix tal com ens transcriu la periodista, la qual, suposem que ha copsat el grau d’ironia, de sorna i tot,  que amaren les paraules de Riba: «Ja tinc 60 anys i vaig a totes. Aquesta mona de Pasqua és el més gran que he fet mai a la Mercè i espero que no sigui l’última cosa. Al cap i a la fi, l’únic que faig és relacionar una cosa amb l’altra, fer una fusió, i això és el que està de moda, ¿no?»,

L’Onze i Tretze de setembre

 

Neguitós que estic

Experimento un cert neguit, i encara fatiga davant dels propers dies 11 i 13 de setembre.

D’un cantó m’engresquen els esdeveniments que segons la premsa es preparen (soc dels que fa molts anys que pel país estic convençut que no hi ha altra solució que separar-se d’Espanya, i que caldria fer-ho com més aviat i més favorablement sigui possible). Per tant em sento animat pels actes que es preparen per l’onze i també per la consulta d’Arenys del tretze. Però també em sento neguitós, no puc evitar-ho. Deuen ser els anys i les males experiències. Em conforta la decidida crida del dia onze d’aquests any a una solució d’independència i em conforta la desacomplexada consulta del dia tretze, que ja sé que no ens durà la independència demà passat, però que ha estat un toc d’atenció tant pels encarcarats  partits i els seus polítics principals, com per a la maquinària d’un Estat que mai compta que l’enginy i la decisió popular també són armes contra l’estultícia i la mala fe. Però, em preocupen certs tics d’alguns d’aquests convocants a manifestar la voluntat dels catalans de no ser dependents. Em preocupen les actituds puerils i filoautoritàries de grups que en la darrera manifestació davant del Parlament es permeteren motejar de botiflers a parlamentaris que s’han  declarat reiteradament independentistes i que la seva pràctica parlamentària ho avala, em preocupen actes com les pintades aparegudes al local del PSC d’Arenys motejant els seus membres de feixistes (Sant Déu! Què duen sabers aquests puerils energuments –energuments independentistes- dels feixisme?).

Unes actituds que algun dels grups dels convocants del dia onze han manifestat reiteradament: reclamen la independència més per raons d’ètica històrica, basant-la en drets antics i pretesament imperibles (gairebé coincidents, encara que antitètics, als dels defensors de la suposada indissolubilitat d’Espanya), què no pas en el dret modern a l’autodeterminació dels pobles. Unes actituds que al lligar les reivindicacions a la moral de la història, hi lliga inevitablement la llengua i la tradició, i a voltes un imprecís i perillós dret “dels què ja érem d’aquí”, que indefugiblement  podria conduir a actituds filoracistes. Perquè el dret a l’autodeterminació no és tant sols, ni en major proporció, dels argumentadors de raons de l’ètica i històrica, sinó de tots els habitants actuals de Catalunya, i de la resta dels Països Catalans, quan ho desitgin.

I, malgrat a qui li pesi, entre aquests habitants actuals de la Catalunya moderna existeixen sectors, de llengua no catalana (i també de llengua catalana), que no poden entendre aquestes raons eticohistòriques, però que, sortosament, també tenen dret al vot. Dic sortosament perquè viure en un país on els seus habitants no poguessin gaudir del dret al vot amb justificacions més enllà del dret universal dels ciutadans, no fora acceptable, oi?.  No les poden entendre per vàries raons, la principal d’elles és que no les coneixen, i que només una Catalunya no dependent d’Espanya els hi podrà fer conèixer, no pas abans. Per mostra d’aquesta última afirmació només cal contemplar la situació actual en que vivim, en un règim autònom, autònom, però dependent.

Resumint amics: la independència no serà possible sense aconseguir els vots de sectors que avui voten PSC, i de vots que avui voten Convergència. No us deureu creure que tots aquells que emfàticament es declaren catalans, i tenen el català com a llengua materna, i voten Convergència i Unió, són reconsagrats independentistes, oi? Un sector força ample de votants de Convergència i d’Unió, només són catalans quan es tracta de ser-ho culturalment, i també quan es tracta de distingir-se de sectors “dels què no eren d’aquí” com ara ells i les seves famílies. Però quan es tracta de decisions polítiques d’una transcendència com la independència, es mostren molt i molt recalcitrants, morosos. No diré que no hi hagin raons objectives que justifiquin aquesta actitud, hi són. Hi són i ara no obrirem aquest debat. Però la pregunta és, per què creieu que Pujol mai s’ha declarat obertament independentista, ans ha anat sempre trampejant amb el tema? Responeu-vos vosaltres mateixos.

CONTES SUBURBIALS (2)

Les tres filles

LES TRES GRÀCIES

Torcuato assistia regularment a Missa. Realment era dels pocs parroquians que des de que jo era rector mai havia deixat de veure’l a l’ofici dels diumenges.

Però com a la majoria dels feligresos practicants d’aquell barri on m’havien enviat, a Torcuato jo no li feia gaire peça. De fet les meves ovelles estaven radicalment dividides entre les que assistien puntualment a les funcions religioses cada diumenge, i les que dia sí dia també omplien el local annexa de la parròquia en demanda auxilis més tangibles i peremptoris que els espirituals. Paradoxalment encara que en el primer grup s’hi haurien d’haver comptat els feligresos més propers al rector de la parròquia, ja que eren els fidels assistents als oficis divins, en realitat eren els que menys agradava la meva persona, i que, tot i respectant l’hàbit (això és una figura retòrica perquè vaig deixar d’usar sotana ben aviat) haguessin preferit no tenir-me al barri, o tenir a algú altre que no fos jo. En canvi aquells altres a qui mai veia a l’hora de missa però que pràcticament no es movien de la rectoria, eren a qui més bé queia.  Apart d’aquest misteris de la conducta humana, Torcuato m’era ben conegut perquè tenia un gran problema de consciència, un problema que feia, que tot i no refiar-se de mi per a les qüestions d’ordre celestial i d’interpretació de la caritat cristiana, recorrés al meu consell per a aquella altra inquietud seva d’origen mundà.

LA LLEGENDA DE LLÍVIA

LAMPÈGIA I MENUSSA

Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort  dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca. Feia molts pocs anys que els musulmans havien vençut els anteriors ocupants de la península ibèrica, anomenats visigots. Llavors el Califa de Còrdova distribuí la terra entre els seus capitans. A Menussa, valent entre els valents, li correspongué la Cerdanya, l’alta i bonica plana en mig dels Pirineus, de neus fredes i estanys d’aigua blava.

IINTEGRACIÓ, MULTICULTURALISME I DRETS NACAIONAL

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

ÈPICA CATALANA

 

Els més ancians de la terra

El cavaller de Milany

 

 

El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran  era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué: —Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver.