LAMPÈGIA I MENUSSA
Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca.
Segueix llegint →
Categories: llegendes
Integració, multiculturalisme i drets nacionals
La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. Segueix llegint →
Categories: Immigració · cultura popular/articles
- Els més ancians de la terra
El cavaller de Milany
El cavaller de Milany era valent com els llops i fort com un roure muntaner. Era posseïdor una gran riquesa i tant gran era la seva riquesa com gran era la seva avidesa per viure una vida tan llarga com fos possible. Un dia, enmig d’un gran temporal trucà a la porta de la mansió un rodamóns demanant hospitalitat. El cavaller el feu entrar i convidà el mendicant a asseure’s per a sopar a la seva taula. Davant un foc de rulls d’olivera que la llar consumia fins la cendra, arribats al llevant de taula encetaren conversa. El roder contà mil històries que distreieren a l’hoste durant violenta tempesta; i desgranant les seves contalles arribà l’hora de les històries de morts. Tot just encetada la primera, el cavaller entrà en còlera, i indignat pel què sentia, manifestà que ell sentia un gran desig de viure per sempre i que no en volia escoltar-ne ni una més d’històries d’aquella mena. El rodamóns, sense immutar-se, assenyalà un dels rulls més gruixuts de la llar i digué:
—Viuràs tants anys com vulguis, i la teva vida estarà lligada a aquest tronc d’oliver. Segueix llegint →
Categories: Cultura popular · llegendes
Una de gats
La vella senyora “Madalena” s’havia quedat sola; la resta dels antics veïns de l’escala ja feia temps que havien abandonat els insalubres pisos d’ aquella decrèpita casa del carrer Hospital. D’una en una, en menys de cinc anys, les famílies que antany els habitaven havien desertat de l’escala, essent substituïdes per nous llogaters, gairebé tots d’origen immigrat, i sense gaires recursos econòmics.
La vella senyora, en canvi, seguia habitant l’entresol on havia nascut i on possiblement hi moriria. Ella, però, si que disposava d’uns certs recursos; entre d’altres, el rèdit dels lloguers de la meitat dels pisos de l’escala. Rèdit que augmentava dia a dia donat que aprofitava cada canvi de llogater per apujar el preu de l’arrendament. Segueix llegint →
Categories: Llegendes urbanes · Uncategorized
I queixalets també
Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.
De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus, encetà la preceptiva història.
Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.
Segueix llegint →
Categories: llegendari morisc · llegendes
L’Any dels negats
A Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “Temporal de la Desgràcies”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent han desordenat la costa de Ponent, va succeir un 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempestat fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homes entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta-dos orfes.
Categories: Narrativa · llegendes
creixen sols, com les cebes
El Cebeta havia nascut un tres de febrer. Me’n recordo perquè la seva mare, bona cristiana encara que el món l’hagués fet errar manta vegades (boi cada dia), s’havia presentat a la rectoria a mitja tarda amb un nadó ben abrigat perquè el cristianés, com deien al meu poble, que per atzars del destí era el mateix on havia nascut ella, cosa que la portava a fer-me especial confiança.
¾El pare no cal que se sàpiga ¾va insistir enretirant els bolquers per mostrar-me’l¾, l’important es que, en un cas de mala sort, l’animeta pugui anar-se’n al cel directe. Ell no en té cap culpa pobrissó!
I en la penombra recollida de la parròquia, amb la sola presència d’una amiga, el vam batejar.
Segueix llegint →
Categories: Llegendes urbanes · Narrativa
la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia
Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.
Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.
Segueix llegint →
Categories: Narrativa · llegendes
Toreros, ballarines i, homes homes.
Article publicat en el llibre “Calçasses, gallines i maricons”, Angle editorial. Barcelona 2003.
La veritat és que posar-me a escriure un article sobre el masculinisme hegemònic dins la pràctica de la cultura popular, o la festa popular, no se m’hauria acudit mai a mi mateix. I no pas perquè no hagués reflexionat sobre la qüestió, però, insisteixo, escamnat i recelós pels debats sostinguts fins avui amb diversos sectors amb vocació de dirigent, o inspiradora de la societat, ja fa temps que havia desistit que l’assumpte pogués despertar interès més enllà del propi l’àmbit temàtic en que es mou el meu treball. Per aquesta raó, i d’altres com aquesta, m’anima pensar que la practica de la cultura popular, activitat que hom sol etiquetar, amb to desdenyós, de “folklore”: ocupació d’importància subalterna; pugui tenir cabuda en aquest llibre. I espero que el seu arrenglerament al costat d’altres reflexions sobre les qüestions de gènere (de sexe) i el masculinisme hegemònic en les distintes activitats humanes, pugui ser valorada en la seva justa magnitud; o, si més no, com la que jo opino que és la seva justa magnitud.
Segueix llegint →
Categories: cultura popular/articles
Les dates del carnaval les determina el calendari lunar coincidint amb càlcul de la Pasqua cristiana. O sigui que cal guiar-se per la immediata lluna plena després de l’Equinocci de primavera. El diumenge posterior a aquesta llunació és Diumenge de Pasqua, el diumenge anterior a aquesta data és Diumenge de Rams, i quaranta dies abans de Rams és el Dimecres de Cendra, o sigui el primer dia de quaresma o el darrer de carnaval, depèn de la tradició local. En l’actualitat a Catalunya es dona per primer dia de carnaval el Dijous Gras (el dijous anterior al Dimecres de Cendra), però també ho havia estat per sant Antoni, el disset de gener, i encara pel Dia de Reis. A Vilanova i la Geltrú, actualment comença el dissabte anterior del Dijous Gras, amb el Ball de Mantons. 
