Sant Joan, la porta de l’estiu

«Sant Joan és a l’estiu, i les figues a l’agost», diem quan opinem que no cal precipitar-se. Altrament quan alguna raó no ens acaba de fer el pes, posem per testimoni al mateix sant i objectem que «i… sant Joan és a l’estiu!»;. Una mostra de la familiaritat amb que la canalla del barri on vaig nàixer el tractàvem, s’expressa en aquesta cançoneta:

«Demà és festa sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n a caçar./ Tira un tiro, mata un pardal, vestit de general.

Tira una tronja, mata una monja; / tira una tros de pa, mata un capellà».

Un bon “element”, aquest Joan de la cançó: amb uns quants com ell aviat hauríem solucionat l’excés de classes passives. La cançoneta ─de llarg surrealista─ ens presenta el pacífic baptista armat amb cítrica escopeta i pelant, a cor que vols, pardals, generals, monges i capellans. M’ensumo que l’autor de la cançó tufejava acràcia. En l’imaginari popular, rondallística i llegendística, el substantiu Joan equival a humà masculí, com Maria equival al genèric femení; terme, amb el qual criden l’atenció a les paies les gitanes del mercat que venen qualsevol cosa: «Maria compra’m mitges, bonica!». Quan en una rondalla o llegenda al protagonista se l’anomena Joan (o Pere) pràcticament hem d’entendre que aquest ve a representar les tòpiques virtuts i vicis que el costumari atribueix al gènere masculí. Quan un vol atribuir a una persona qualitats de bonhomia, hom assegura que el tal és un ‘Bon Jan’ (contracció de Joan). Fins no fa gaires anys havia existit un personatge que encarnava aquells joans que ultrapassaven la bonhomia, i dels quals s’opinava que «dues vegades bo vol dir bobo». Aquest personatge era en Joan Bonhome. El temperament d’aquest Joan Bonhome protagonitzà estudis i obres teatrals (Pous i Pagès.) i més de quatre pagines d’humor en les revistes del gènere, com l’apareguda a l’Esquella de la Torratxa l’agost de 1908. «En Joan Bonhome té un duro.­ -Com que ara dels duros se’n diuen tantes coses, estic intranquil. Serà bo? Serà fals?- En Joan Bonhome, fondament alarmat, ho consulta a un veí que té fama  d’entendre-hi. -Què us sembla aquest duro? -Veiam?- L’ L’examen es llarg i conscient. -Aquest nas… aquest ull. La finestra d’ aquesta torre… la llengua d’ aquest lleó…Bonhome, sento molt haver-ho de dir, però aquest duro es sevillano[1]-. Consternació del pobre Joan. -Tan sevillano com las betes que avui he menjat per dinar-. Per fortuna, un altre veí, que també hi entén molt, veu el duro. -Què em sembla, dieu?- I l’ examina. -La cara no pot ser més sana del que és. La creu té tots els requisits. El canto, un model de puresa…Bonhome, podeu estar tranquil; aquest duro es bo-. -M’ho assegureu? –Ho juraré si voleu davant de la Constitució. En Joan Bonhome queda assossegat durant cinc o sis minuts. -Es bo, diu, es bo! Ho sé del cert-. Però al poc rato li retornen els dubtes. -I si no ho fos? I si aquest s’hagués equivocat i e1 que té raó fos el veí  primer?- Un altre amic, que no té duros, però que posseeix un criteri molt clar, li dona un bon consell. -Vols creure’m  a mi, Bonhome? Per sí per no, jo faria una cosa amb aquest duro, el portaria al Banc que me’1 canviessin. Com que allà els prenen tots; així acabaràs les sospites-. Meravellosa idea! I en Joan Bonhome va al Banc. -Me faran el favor?… -De què?… -De canviar-me aquest duro. És l’únic que tinc i no voldria trobar-me un dia amb un xasco. Es sevillano oi? -Sevillanssim, dels més sevillanos que hem vist. Doncs aquí en té un de legítim. -Mil gracies!

I es ben infundada aquesta alegria, pobre Joan. Perquè entre nosaltres ja podem dir-ho. El duro que tenia era bo. I e1 que al canviar-li li han donat, es precisament el sevillano.» 
1/Duro sevillano. Moneda falsa que va detectar-se a sevilla a finals del XIX

 

---

[1] duro sevillano. Moneda falsa que va detectar-se a sevilla a finals del XIX

La festa mare

Els castells, el risc i l’espectacularitat ha donat saba nova a la festa

Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, i Sergi Gòmez Soler, destacable blogger i estudiós de la festa i la cultura popular, han escrit a quatre mans ‘La festa mare, les festes en una era postcristiana’, un excel·lent compendi de coneixements actualitzats sobre la qüestió, que ha editat el Museu valencià d’etnologia, una institució amb la qual el Principat encara espera dotar-se. I ja va per anys i anys que espera ─i desespera i tot─ i això malgrat les mil gestions i encàrrecs que s’ha fet fins avui, i malgrat els valuosos fons existents escampats pel territori i les experiències que es coneixen, des de l’estimable museu de Ripoll fins el que avui s’anomena Museu etnològic de Barcelona.

En la seva obra, Antonio Ariño i Sergi Gómez, com en el seu èxplicit títol ens indiquen, donen un amplíssima informació sobre l’estat de la qüestió, la festa, la Festa tal com ells ─i jo d’acord amb ells─ la coneixen: un estar (estar i sentir-se de festa), més que un ser (declarar un dia festiu per les raons que sigui). La festa que, ells diuen: «…no ha entrat en una fase de decadència, molt al contrari: s’ha revitalitzat i transformat extraordinàriament, de manera que bé pot dir-se que són [les diverses festivitats] el fenomen més vigorós de la societat civil. Més de 5000 associacions s’encarreguen d’organitzar els distints tipus de festes.» Els autors, a més, tenen la voluntat de circumscriure’s al País Valencià, però la nostra experiència faria augmentar extraordinàriament aquests nombre de 5000 associacions de base popular afegint-t’hi les del Principat i de les Illes. La festa popular, asseguren els autors del llibre, i ho mostren a través d’una extensa documentació, és un fenomen vivíssim de la societat civil de principis del segle XXI.

Això en quan a la primera part del títol, la ‘La festa mare’. En quan a la segona part ‘Les festes en una era postcristiana’. Els autors ens donen motius de reflexió força documentats quan adverteixen la diferència existent «…[en] la manera de viure la religiositat de les categories popular i les elits (molt especialment les eclesiàstiques), (…) la nostra societat civil viu una era postcristiana: els ritmes personals i socials, privats i públics no són marcats ja pel discurs eclesiàstic. De la mateixa manera que quan es parla de societat postindurtrial, cap persona sensata entendrà que haja desaparegut la industria, sinó que la pèrdua d’hegemonia ha estat desplaçada, (…). també ací, postcristiana fa referència a un desplaçament com a conseqüència que els emissors dels llenguatges i codis significatius en l’organització de la vida són plurals i sorgeixen al marge de l’autoritat eclesiàstica…». Vet aquí una resposta argumentada i ben documentada a l’interrogant que es fan, sovint, alguns dels qui pretenen veure la festa popular tradicional massa lligada a un calendari que encara emanaria de la religió o el medi agrari, i proposen com a resultat un calendari festiu més relacionat amb una suposada societat més actual, lligada amb la producció i el ritme laboral postindustrial, traspassant totes les festivitats als cap de setmana. O bé, el que es vol expressar amb un altre pensament, d’una parafilosofia laica i que, per posar un exemple prou conegut, ens planteja substituir el Nadal amb les seves connotacions cristianes, per celebrar el Solstici d’hivern; sense advertir-nos ─o advertir ells mateixos─ que la celebració del solstici d’hivern, correspondria a un estadi espiritual lligat amb una altra mena de creences, la d’una religió més naturalista, però religió en definitiva. Dos extrems, aquests mencionats, que, com expressen els autors del llibre avui no fan patir a la festa popular. Malgrat totes aquelles propostes, argumenten, la festa popular segueix ben viva i gaudeix d’una autonomia d’acció i pensament envejable. I que sigui per molts anys!

Gregorio Moran (Decadencia de Cataluña: Contada por un charnego).

 

Lo siento señor, Vd. no es un Charnego, VD es un español residente en Cataluña, a la vista de sus opiniones. Charnego lo es un ciudadano catalán de origen no local, pero en fin ciudadano catalán por voluntad y derecho. No hay nada extraño ni anómalo en ser un ciudadano español residente en Cataluña, es una situación normal, como muchos ciudadanos franceses residen en Alemania, pero se guardan mucho de aconsejar a los alemanes sobre sus voluntades nacionales y culturales. Vaya, es mi opinión personal. De nada, señor.

Els “moros”, relats tradicionals i correcció política.

Els gegants moros de Vilanova i la Geltrú

En una població del litoral, pel Nadal, la canalla participava d’una divertida tradició: la Carassa del “moro Manani”. Aquesta carassa representava la testa d’un pirata berber. S’exposava al pati de la Casa de la Vila i llançava caramels per la boca. Simultniament, en un castellet de titelles es representava un conte on un pirata bereber desembarcava a la platja de la població i es menjava tots els torrons, etc. Al final, un petit heroi foragitava el pirata. Aquest relat, que certament incloïa (antics) prejudicis cap els corsaris barbarescos, s’ha contat d’aquesta manera des de fa generacions; com altres vells relats que contenen prejudicis envers tota mena d’humans que no coincideixen amb els costums locals. En algun moment, però, des de ercles d’opinió (educadors, militants pro drets humans, etc.) sincerament preocupats per la qüestió, va sorgir la protesta. La protesta era motivada per l’existència d’una bella colònia de magribins a la població. Aquests col·lectius pro drets van exigir que se suprimís de l’obreta el terme (suposadament infamant) de moro. L’especulació sobre l’assumpte quedà inscrita en una arriscada hipòtesi segons la qual caldria suprimir de les narracions populars aquells elements que la correcció política consideraria inadequats, tant els que inclouen referències xenòfobes, com violentes, etc. Si així ho féssim, però, i suprimíssim (com finalment va fer-se) del relat de la Carassa el “pejoratiu” moro, amb quin altre terme l’hauríem de substituir? Carreguem els neulers a una altra ètnia: als ianquis, potser? «El ianqui que cada any ve a robar les llaminadures de Nadal dels nens d’aquesta població?» O bé potser fora millor, ras i curt, suprimir tota l’activitat, ja que, «la cultura popular catalana –i l’europea-, certament no desapareixeria perquè es deixi de representar aquesta obreta. Però, i pel conte de la Caputxeta Vermella, i pel del Nap Buf, quina solució hi trobaríem? La Caputxeta, una nena assetjada per un animal bestial que al final la devora a ella i a la seva àvia, tota la narració transcorre en una atmosfera truculenta. El conte del Nap Buf i els seus germans narra com són abandonats pels pares en un bosc ple d’ogres només per treure-se’ls de sobre. O encara, quina serà la solució pels contes de la Ventafocs o Blancaneu? No s’ha de considerar una severa discriminació que les dones madures hagin de ser lletges i dolentes (madrastres), i les joves, belles i més bones que el pa? Que fem amb aquesta mena de literatura universal de la qual cada any se n’editen milers d’exemplars per a gaudi de la canalla? Tornant a l’assumpte que motiva l’article cal advertir que el costumari popular és ple de “moros” de tota mena: gegants moros, turcs i cavallets, moros i cristians, etc. I certament els “moros” pirates, assaltadors de les poblacions del litoral català van existir durant uns quants segles, i la població els temia de valent, tant com els habitants de Palestina temien els despietats croats cristians. Quina resposta, doncs, podríem donar als qui pateixen per aquesta qüestió? I, abans de tot, quina proposició hauríem d’articular per als membres de les comunitats magribines que ja viuen ¾i no pensen anar-se’n¾, al país?. Una  primera consideració, de cara a les persones que se senten justament motivades per aquesta causa, és que tinguin en compte que els nens i adults magribins que actualment viuen a Catalunya, han d’assumir com una qüestió principal, (que també hem d’assumir nosaltres), que ells no són pàries que han aparegut al món de cop, sinó que formen part d’una història que els relaciona amb la resta de pobles del món, també amb el nostre, el català. I que tant el nostre com el seu (que finalment conformen un sol poble humà), atiats per diversos poders, han estat protagonistes d’heroïcitats i d’atrocitats. I la història (els records a partir dels quals es creen les llegendes també són història) no pot mistificar-se ni tan sols en benefici de la correcció política. Els relats llegendaris que narren fets de la humanitat antiga a voltes es fan difícils de contar (com en el cas que ens ocupa) perquè hi intervenen col·lectius que en altres èpoques han estat enfrontats, encara que avui convisquin més o menys fraternalment. Però no existeix cap raó per obviar la realitat, només la prudent exposició de la realitat, sigui la que sigui, ens permet d’assumir-la com una etapa del passat que el present ha fet anacrònica. Els magribins que actualment viuen a Catalunya no poden sentir-se responsables de les traces que en la memòria popular hagi deixat l’actuació d’uns avantpassats. I als qui primer se’ns ha d’acudir que ni poden, ni se’n senten de culpables, és a nosaltres mateixos bandejant en el tracte tot indici de paternalisme. Els immigrats magribins ─com és de tota lògica─ avui no s’identifiquen amb els “moros” de sarsuela que apareixen al nostre costumari; són immigrants, no pas idiotes. O és que algun català avui pot escandalitzar-se sentint una àvia grega com que presenta als seus nets els “almogàvers” aragonesos i catalans, com pirates exterminadors?

Unamuno-Cervantes… Sancho i la cultura popular

Molts dels que escrivim, assaig, novel·la, simples articles com aquests, hem caigut en l’error, un dia, de pretendre fer crítica; no d’esdevenir crític, sinó de fer crítica d’alguna cosa que hem llegit i ens ha interessat, Jo també. Pla, que no va fer-ho per error, en Quadern Gris, opina sobre Unamuno i el Quixot, o més ben dir sobre l’autor del Quixot. El filòsof basc s’imagina Cervantes com un “picaro”. En canvi, Xenius, segueix Pla, el veu com un «“picaro” que esdevé /…/ un irònic trèmul d’estovat sentimentalisme». D’Unamuno, Pla, opina que «sempre ha estat /…/ un enorme confusionari». Seguint el raonament de Pla ─ja em disculpareu la pretensió─, jo també opino que Unamuno no va saber, o no va voler, entendre Cervantes, i confegí la seva pròpia idea del Quixot per a mayor gloria de les seves ─les d’Unamuno─ dèries místiques. Com podria Unamuno entendre Cervantes? Casumtot! En tot cas podem acceptar que el savi basc es modelés el seu personal Quixot, però no pas el del llibre de Cervantes. En això, però, i precisament en això, deu residir la glòria de la novel·la, la capacitat per deixar-se interpretar. Unamuno, un místic ple de comedimiento, ponderació, ple d’orgull intel·lectual: fem memòria amb quina altivesa, vorejant la temeritat extrema, abandonà Unamuno el franquisme, quan davant la plana dels generalots feixistes, aquell assassí descerebrat, Queipo de Llano, pronuncià el seu esgarrifós “Viva la Muerte!”. Sí, aquest gest se li ha de tenir en compte al filòsof, s’havia de ser extremadament valerós, fins l’arrogància suïcida, per reaccionar com ho va fer. En aquella situació sí que Unamuno actuà, a la mena de l’heroi de Cervantes, enfrontant-se amb valentia quixotesca a la demència descomunal dels trasgos i malandrines de la dictadura. Però ben segur que no ho hauria fet així Cervantes. Miguel de Cervantes Saavedra segur que no hagués respost amb aital imprudent gallardia; no s’ho podia permetre. En comparació a aquest gest del Quijote/Unamuno cal recordar com fou la vida de Cervantes, on precisament no s’hi compten gaires actes d’aquesta mena. ¿Qui no ha llegit les seves peces curtes assaborint l’idioma abrivat dels seus personatges, per adonar-se’n en quin ambient degué ser instruït? Amb qui deuria conviure diàriament Cervantes per assumir aquell florit i rufianesc vocabulari! Cervantes ─a mi m’agrada creure-ho─ sovint, s’expressa més per boca de Sancho, que no per la del seu patró. Però cal no fiar-se’n gaire de les meves opinions. Total, jo, com Sancho, prefereixo passar l’assolellada tarda sota un garrofer, de cara a la mar, comptant com van i venen les onades perquè sí, que no pas travessar ciutats i serres en cerca del risc i l’aventura. Pla, opinava que Cervantes era un «home mort de fam, de fàstic i de tristesa». I certament, alguna cosa així deuria ser, perquè contra el que generalment la novel·lística ha escampat, en el món de la briva, en el món rufianesc, que es toca amb el de la misèria, s’hi passa més gana que sacietat extensiva, més avorriment que no pas alegries, més tristesa que felicitat. Cervantes coneix de prop les classes populars. El Quixot és un bon “quadern” d’etnografia, i encara més ho són les seves novel·letes exemplars. D’aquí el meu interès per aquest llibre i tot allò que s’hi refereix, encara que sigui d’esquitllada. Un ha aprés tant sobre la continuïtat històrica del ball popular en l’amena lectura del passatge de les noces de Camacho, o en la divertida i alhora  il·lustrativa relació dels comediants que tornen de representar la seva mojiganga del dia de Corpus, com en algunes versades, i documentades obres d’antropologia acadèmica, sobretot quan alguns d’aquests treballs, a partir dels materials etnogràfics, pretenen endinsar-se, a més a més, en detalls sociològics i polítics de societats on realment només se les coneix per lleugers i aproximatius treballs de camp. «Don Quijote no era ni un boig ni un ximple —assegura Bloom—, sinó algú que jugava a ser cavaller errant». I em sembla que aquí l’encerta. El joc és una activitat voluntària, al contrari de la bogeria. Però, per què juguem? Per fugir dels terrors secrets? Per dispersar les aprensions domèstiques? Perquè juguem, podríem contestar-ho. Però, “a què juguem”? (en el doble sentit que el geni popular dona a la frase) sempre em quedarà una ombra no resolta.

 

 

Primer de maig, festa de la santa Creu

Els vells elements festius del Maig són, principalment, la celebració de la verdor, representada en l’arbre maig, i la creu de maig, transformació cristiana del vell símbol arbori de les religions còsmiques. També ho són les flors en les mil formes que van des de les enramades de revetlles i llumnàries, a les catifes associades a les festes del Corpus.

La creu, en les festes d’aquest mes, substituí l’arbre tan a nivell simbòlic com iconogràfic. Però l’arbre, el símbol vell, no desaparegué totalment de la litúrgia festiva i subsistí camuflat en el folklore.  Avui d’aquestes festes de la Santa Creu en resta una de ben viva, la celebració a Salomó (el Tarragonès) del Ball del santcrist. L’aparició de la creu en l’hagiografia popular s’empara en la llegendistica, en un relat que fa arribar aquestes llegendàries creus fins la nostra terra de manera miraculosa i, gairebé sempre, des de l’altre cantó de la mar.

Començarem per la llegenda del Santcrist de Balaguer (encara la festa la celebrin pel novembre), on la imatge, segons la vella tradició, ha estat molt venerada. D’entre tota la població ho ha estat especialment pels gitanos. D’aquest Santcrist dels gitanos, Valeri Serra i Boldú en conta anècdotes força curioses. Anem primer per la llegenda, que essencialment és la mateixa que la de Salomó,  i algunes altres; de la de Salomó, ens n’ocuparem al final. El santcrist de Balaguer hauria estat construït per Nicodem, enigmàtic personatge que en l’Evangeli de Joan apareix conversant amb Jesús. Nicodem guardà la imatge a Jerusalem. Durant una persecució de cristians la imatge fou traslladada a Beirut i venerada secretament. Però els cristians també van haver de fugir, abandonant la imatge en un armari. La casa fou comprada per Eleazar, jueu. Ell ho desconeixia, però altres jueus van descobrir-la i l’acusaren de cristià. Per desmentir l’acusació Eleazar clavà un punyal al pit del santcrist, del qual manà un doll de sang. Forces jueus es convertiren i durant molts anys el crist fou venerat en una sinagoga de Beirut, convertida en església cristiana. Quan els àrabs prengueren Beirut llençaren la imatge al mar. Aquesta, travessà tot el Mediterrani, i Ebre amunt, trencà pel Segre i es deturà davant Balaguer. La imatge es resistia a abandonar l’aigua fins que una santa abadessa l’en va treure i la diposità al santuari. On avui encara hi fora si l’any 36, una colla de descreguts no l’haguessin fet malbé. L’actual és una reproducció. Per cert ben poc agraciada. I ara anem pel que Valeri serra i Boldú conta de la relació d’aquest santcrist i els gitanos. «Figureu-vos quina és la fe dels gitanos en el santcrist» conta el folklorista «que una vegada un capellà, veient una pobre dona que pujava agenollada la rampa que dona al santuari, descalça, amb els braços en creu i el genolls encetats, va preguntar-li: ─I doncs, feu una penitència molt pesada! ─Sí senyor, amb molt de gust! ─Així digueu que el santcrist us ha fet un benefici molt gros. ─Què si me l’ha fet gros! En lo món no hi ha una imatge tant poderosa! Figuris que li vaig fer aquesta prometença si em concedia el què li demanava. I l’ha fet com jo volia. Li vaig prometre que pujaria la costa a genollons si un oncle meu moria esquarterat i no hi tingués cap capellà a l’enterro… ─Jesús! Exclamà el clergue. ─Doncs ha complit el peu de la lletra: ha mort assassinat!»

Entre la primera i segona setmana de maig, la vila de Salomó, celebra la representació del “Ball del santcrist”. Si hi aneu, no us cregueu veure un santcrist fent-lo ballar. A les terres del camp de Tarragona i el Penedès, coneixen amb el terme “ball” tots els exercicis que solen participar en les cercaviles festives; així hi ha ball de bastons, el ball de cercolets, etc., fins hi tot algú pot referir-se al Ball de xiquets pels Xiquets de Valls. Una modalitat d’aquests exercicis rep la denominació de Ball parlat, perquè els seus membres, a part d’evolucionar coreogràficament, reciten versos referits a una història. El Ball del santcrist de Salomó conta la llegenda de l’arribada a les platges d’Altafulla , població de la costa propera a Salomó, d’un santcrist muraculós, que un mercader salomoní, que s’havia arribat fins Alger per adquirir blat, el baratà amb uns mercaders àrabs a canvi del seu pes en plata. El santcrist però, com que era miraculós, deixà a l’algerià amb un pam de nas ja que a l’hora de pesar-lo només mesurà trenta míseres monedes. Actualment aquest Ball parlat se celebra dins l’església de la Vila.

La celebració del maig, o (dialectalment) el mai, és la festa de la primavera per excel·lència. La festa comença amb l’anada al bosc a cercar i tallar un arbre ben alt que els joves portaran dins la vila (com encara fan Cornellà de Terri el dilluns de Pasqua, al Figaró, a Folgueroles). Amb l’arbre hom celebra la vegetació, la generació del món vegetal. Les flor tenen el seu dia en la festivitat de la Pasqua florida.

Del llibre que sortirà properament CADA DIA ÉS FESTA.

Arrilat

Rellegint el Quadern Gris, de Pla, trobo unes quantes vegades aquest adjectiu: arrilat, -ada. Adjectiu que que no recull ni el Diccionari normatiu, ni el DCVB, ni l’he sabut trobar en el Corominas. El cas és que a Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú, sí que coneixem el mot en un sentit paral·lel al que fa servir Pla: arrilat: sense un duro, que ho ha perdut tot en el joc, que té la butxaca buida. Algú dels qui llegiu aquest facebook, coneix l’adjectiu? On l’ha sentit, o on el fan, feien servir? En el mateix sentit, en un sentit semblant? Gràcies.

Calendari de festa amb foc, de Manel Carrera

Ja he acabat de llegir el llibre de Manel Carrera ‘Calendari de festes amb foc’. No és que el llibre costi de llegir, al contrari, es fa amè i es paeix amb delectança. Un cop, doncs llegit i paït (els llibres necessiten d’un ben pair, com qui paeix un bon ressopó), he de dir que no és poca cosa el que va proposar-se l’autor: fer una relació de les celebracions que arreu dels pobles de l’àrea cultural catalana tenen el foc com element principal, o molt important. Certament no era poca cosa, no, ja que d’actes festius on participi el foc, en qualsevol de les seves formes: flama, llum, pirotècnia, etc., són munió. Però, d’entrada, ja ho podem dir, se n’ha sortit, se n’ha sortit, i el lector (si més no el lector que subscriu aquestes notes) n’ha quedat satisfet.

No és pas la primera vegada que Manel Carrera s’embarca en una feina com aquesta: relatar, tant extensament com sigui possible, el fenomen de les activitats festives populars i tradicionals. El seu web festes.org n’és una bona, i excel·lent mostra, una mostra que hem d’agrair-li essencialment a ell, ja que, en tinc constància, li ha costat, i li costa, suors, i gosaria dir, més d’una llàgrima (si no exterior, segur que interior). Aquesta obra, ‘Calendari de festes amb foc’ és un esforç, un quasi heroic esforç, i no exagero gens ni mica, que deixarà satisfet al lector, al lector merament interessat en l’espectacle, i al lector que el llegeixi amb la pretensió de captar alguna cosa més, enllà de tot espectacle que possibilita la Festa, la festa popular. Què més puc dir? Felicitar a l’autor… i esperar la seva pròxima.

Paràsits. De com els oportunistes digitals estan destruint el negoci de la cultura. Robert Levine

El periodista Robert Levine replanteja en aquest llibre el debat sobre propietat intel · lectual i alerta que les grans empreses digitals que promouen la supressió dels drets d’autor i la gratuïtat en internet estan destruint el negoci de la cultura en favor dels seus propis interessos.

Levine considera que el Conflicte no és entre el public consumidor i els empreses proveïdors de continguts, sinó entre aquestes empreses i els empreses Tecnològiques. Posa com a Exemple que Moltes d’aquestes empreses que defensen que els hi continguts han de ser gratuits a la xarxa, cobrin de Google, a qui interessa la distribució gratuïta de continguts perque aixi augmenta el Tràfic a la xarxa i, en consequencia, els Seus ingressos publicitaris. Denuncia que grans corporacions com Apple, Amazon i empreses de capital risc de Silicon Valley basin el SEU model de negoci en oferir uns continguts pels qual no paguin o venen molt per sota del seu preu de cost. Els acusa de paràsites i d’enfonsar el Negoci de les empreses productors de continguts i dels Seus autors.

Levine reclama una fórmula perque Els Creadors de continguts puguin ver remunerat el SEU treball i considera imprescindible una modificació dels drets d’autor ja que actualment no protegeixen Els productes culturals. El fet que els pel · lícules i la música estiguin disponibles en webs d’intercanvis d’arxius, inclús abans de la seva estrena, fa que els empreses tinguin poc marge per negociar els condicions financeres amb els distribuïdors i és vegin obligades a quasi regalar els seus productes.

L’autor también proporciona «Paràsits. Com els oportunistes digitals estan destruint el negoci de la cultura »una visió de” com el negoci de la cultura pot contraatacar “. Recolza el model europeu que històricament ha donat suport al món de la cultura i que en aquests moments adopta una actitud més combativa contra la pirateria i recolza els distribuïdors legals.

Levine opina también que perillen els continguts de firma si els particulars o empreses no poden dedicar-se a crear-els per manca de retribucions, i que la xarxa ho acabarà patint, ates que s’ha construit al voltant del contingut professional.

Internet ofereix moltes formes barates de promocionar música, des Myspace a Twitter. El problema és que aquestes plataformes estan tan plenes de músics que és difícil destacar entre la multitud, i més difícil encara convertir un seguidor línia en fan de tota una carrera musical.

Tret de 
http://interaccio.diba.cat/node/3630

La pàtria com arma llancívola o com a projecte polític d’integració social.

Avui m’aturo a reflexionar sobre dos llibres que vaig llegir fa temps, però que sempre em ronden pel cap: Microcosmos de Claudio Magris, i Crònica d’una ciutat, de Pandelís Prevelakis. El segon va arribar a les meves mans gràcies al sistema d’intuïció que faig servir per adquirir algunes obres. L’altre va ser la recomanació d’un amic, pels mateixos dies. La qüestió és, però, que vaig trobar-me, sense sospitar-ho, amb dos llibres d’una temàtica pareguda vinguts a les mans per canals diferents, i l’afortunada casualitat de l’encontre va provocar que fossin llegits un darrere l’altre. Alhora aquest fortuït accident possibilità poder-los comparar, circumstància que possiblement no s’hauria donat si l’adquisició del de Pandelís Prevelakis hagués vingut per altre camí que l’atzar. Aleshores, gairebé segur que potser mai hauria vingut a discórrer sobre la qüestió, si més no en la manera com ho he  de fer ara: el sentiment anguniós sobre la futilitat de les accions humanes, una mena d’admonició que he pogut retenir de la lectura d’ambdós llibres. Una advertència sobre l’angúnia que causa la mencionada insignificança de les accions de l’home i que he detectat al llarg del text de les dues narracions; una angúnia que a voltes adopta actituds de decepció desencadenades a partir d’una posició a la desesperada; o bé que pren forma de sentiment de compassió per aquesta mateixa humanitat infortunada, ressaltant el poc que pot haver-hi de positiu en ella. Potser aquests dos capteniments siguin formes extremes, i potser oposats, de reaccionar davant la sensació al·ludida, probablement deu haver-n’hi d’intermèdies. El cas és, però, que en els dos escriptors, dins la seva obra, les trobem combinades.  Ambdós autors prenen com a leitmotiv de les seves narracions, la descripció dels respectius llocs de naixença, la ciutat o ciutats, i per extensió el país de cadascun i els homes i dones que antany l’havien poblat i els qui el poblen avui.